Les veritats del país de la felicitat, Bhutan

Aïllat a les muntanyes de l’Himàlaia, hi ha un país que desafia la globalització. La seva prioritat històrica ha estat conservar les tradicions, la cultura i l’entorn natural. En principi, prioritzant-ho per sobre de l’economia i el desenvolupament. És Bhutan, la nació que s’ha volgut posicionar com la més feliç del planeta, i que fins i tot ha creat un indicador per a mesurar-ho: la felicitat nacional bruta. Amb aquesta filosofia, han limitat molt el nombre de turistes que poden visitar les seves terres. Però com que tot això em semblava més una bona campanya de màrqueting que no pas una possibilitat real, vaig decidir d’endinsar-me a les zones més remotes del país, allà a on no arriba el turisme. L’objectiu: veure què hi ha de veritat en la manera com Bhutan es presenta al món.

El primer factor que s’ha de tenir en compte per a entendre la nació és la seva geografia complexa. Bhutan està físicament aïllat, atès que es troba envoltat de muntanyes altes, al mig de l’Himàlaia. De fet, és un dels països més verticals i abruptes del planeta, i més del 98% del seu territori és format per muntanyes i valls pronunciades. Aquesta és la primera percepció que vaig tenir com a visitant, perquè arribar-hi és tota una aventura. L’aterratge a l’aeroport internacional de Paro és considerat un dels més perillosos del planeta, perquè la pista és especialment curta i es troba enmig d’una profunda vall que obliga el pilot a fer tot el procés d’aterratge manualment, sense l’ajut de cap sistema automàtic, i descendint al mateix temps que vira entre valls. De fet, únicament una vintena de persones tenen permís per a fer aquesta maniobra.

Un cop al país, i després d’aquesta experiència interessant i visual, és fàcil veure que la cultura està molt ben preservada, perquè la majoria dels ciutadans vesteixen amb les indumentàries tradicionals: per als homes, el gho (una túnica fins als genolls cenyida amb un cinturó), i per a les dones, la kira (un drap llarg fins als turmells, subjectat per l’espatlla i cenyit amb faixa). De fet, la conservació de la cultura és un dels elements que es té en compte a l’hora de mesurar la felicitat dels habitants.

El culpable que a Bhutan s’hagi prioritzat tant el benestar holístic dels bhutanesos és Jigme Singye Wangchuck, que va ser el quart rei de la nació. Quan va pujar al tron el 1972, després de la mort del seu pare, tenia només setze anys. Va ser aquell mateix any quan va formular per primera vegada la idea de la felicitat nacional bruta (FNB). Aquesta visió es va institucionalitzar al llarg dels anys fins convertir-se en un índex oficial de felicitat que el govern utilitza per guiar polítiques. L’indicador té en compte 33 elements que s’engloben en nou dominis clau. Per resumir-ho, podríem dir que tenen en compte els següents quatre punts de la vida dels ciutadans: la qualitat dels serveis públics i l’estat del benestar, el bon govern, la conservació ecològica i la protecció cultural.

Independentment de si s’ha aconseguit que Bhutan sigui el país més feliç del món o no, que és una cosa que mirarem d’esbrinar més endavant, sí que és veritat que la voluntat de fer augmentar la FNB ha guiat les mesures polítiques del regne. D’aquesta manera, per exemple, la salut i l’educació són completament gratuïtes per als seus ciutadans. També destaca internacionalment el seu compromís en matèria ecològica, que ha fet que Bhutan s’hagi convertit en el primer país del món carboni negatiu, és a dir, que absorbeix més CO₂ que no pas n’emet. Això és gràcies a unes quantes mesures, com, per exemple, la que prohibeix per constitució que hi hagi menys d’un 60% del territori nacional cobert per bosc (actualment és més d’un 85%).

En el meu viatge pel país, que em va portar a travessar-lo tot sencer, d’est a oest, em vaig trobar, efectivament, un gran respecte dels seus habitants per la naturalesa, que es mostra exuberant a cada revolt de la carretera. “Nosaltres no som feliços si no tenim les nostres muntanyes, si no veiem els nostres arbres”, em va assegurar un home del districte oriental de Trashigang. Tant és així, que embrutar o malmetre la natura és penat amb duresa. De fet, l’article 5 de la constitució, que està impregnada del principi de la FNB, decreta que “l’estat i els ciutadans tenen el deure de protegir l’entorn”. Per exemple, l’ús de bosses de plàstic ja es va prohibir el 1999, molt abans que fos comú a la resta del planeta. A més a més, si un turista embruta o és irrespectuós amb la natura o amb llocs sagrats, qui haurà de pagar la multa és el seu guia.

De fet, la seva posició amb el turisme també és reconeguda en l’àmbit internacional. El seu és el cas més extrem i institucionalitzat de defensa d’un model que prioritza la qualitat a la quantitat. La seva justificació és que un turisme massiu pot fer perillar factors que afecten la felicitat, com ara, la preservació de la natura, o la seva identitat cultural. Per això, quan va obrir la porta al turisme, el 1974, ja ho va fer limitant-ne molt el nombre de visitants (287 aquell any, menys de 3.000 el 1992). El mecanisme principal ha estat una taxa diària que es paga al govern i que ha arribat a costar fins a 250 dòlars per dia a cada turista. En l’actualitat, després de la davallada en la indústria turística arran de la covid, aquesta taxa s’ha reduït a 100 dòlars diaris, però és previst que recuperi el valor anterior a partir de l’agost del 2027. L’objectiu estratègic són els 300.000 visitants (la majoria, indis, que paguen molt menys), la mateixa xifra que es va assolir el 2019, i és d’esperar que la taxa turística  es vagi modificant segons la demanda. A més a més, si es vol visitar més enllà de Paro i Thimphu, la capital, és obligatori d’anar amb una agència de viatges, acompanyats, com a mínim, d’un guia i un conductor.

Així és com ho vaig fer jo, que volia explorar les zones menys visitades del país per veure quina n’era la realitat. Per sort, vaig poder fer-ho amb força llibertat, i això em va permetre d’endinsar-me per zones rurals i visitar famílies. El cas més extrem, que va ser quan vaig visitar els brokpa, una tribu seminòmada de l’est del país, us l’explicaré una altra setmana, però la sensació generalitzada va ser la d’un país que feia justícia a la seva filosofia i els seus valors. Les persones que hi vaig conèixer admiraven la natura i la respectaven enormement. Gairebé tothom practica el budisme tibetà amb devoció, i en segueix els preceptes. L’espiritualitat és present en cada acció del dia a dia. També entenien que s’havia de protegir la seva identitat cultural, i per això eren renuents a la globalització i al desenvolupament econòmic. Un home, fins i tot, em va dir que havien de “créixer a la manera bhutanesa”. Aquest semblava el gran envit del país.

Bhutan és una de les democràcies més joves del món. Va ser una monarquia absoluta fins el 2008, quan s’hi van fer les primeres eleccions. El detonant de la democratització de la nació no va ser cap revolució popular ni cap pressió internacional, sinó que fou el rei mateix, Jigme Sinye, qui ho va anunciar quan va abdicar en favor del seu fill, Jigme Khesar Namgyel Wangchuck, el monarca actual. Segons que diuen, ho va fer seguint la filosofia de prioritzar la felicitat dels ciutadans que ell mateix havia promogut trenta anys enrere.

La manera de mesurar la FNB és mitjançant unes enquestes a una mostra representativa de la població, cada cinc anys. L’evolució de l’indicador ha estat positiva, i continua essent una prioritat per al govern i els ciutadans. Aquestes darreres dècades, el creixement del país sota aquest marc mental ha estat innegable. Demogràficament, la població ha crescut d’unes 200.000 persones a les quasi 800.000 actuals. I, a més, ho han fet amb qualitat, ja que l’esperança de vida, de setanta-cinc anys, és una de les més altes de la regió, que als anys seixanta no arribava ni als quaranta anys. En l’àmbit econòmic, l’evolució ha estat igual d’espectacular. Els culpables principals són l’explotació hidroelèctrica i el turisme, que han passat de no aportar res al PIB a representar un 14% i un 5% respectivament. L’agricultura, que abans era el sector principal amb molta diferència, ara aporta únicament un 16%, tot i que encara ocupa la meitat de la població.

Això no obstant, alguns dirigents polítics ja han posat sobre la taula la necessitat de fer una actualització, una “felicitat nacional bruta 2.0”, que tingui més en compte indicadors econòmics, que consideren que és l’assignatura pendent de la nació. El principal culpable d’aquesta voluntat de canvi és la fuga de talent jove a l’estranger. Per exemple, només l’any 2022, segons un estudi, prop del 10% dels ciutadans capacitats i amb estudis van emigrar a l’estranger. L’any 2023, un 1,5% de la població total del país se’n va anar a Austràlia. Tot plegat, empesos, sobretot, per la preocupant desocupació juvenil, que se situa en un 29%, i els salaris baixos. Si bé es fa complicat de qüestionar l’eficàcia del sistema bhutanès, no tot és perfecte a la nació de la felicitat.

Per exemple, si mirem un indicador internacional que també mesura la felicitat –tot i que té en compte més indicadors–, l’Informe Mundial de la Felicitat de l’ONU, veurem una realitat molt diferent. En aquesta llista, Bhutan se situa tan sols en la posició 95 de 156 països. Els principals motius d’aquesta classificació són una renda per capita baixa (posició vora 140 en l’àmbit global), la desocupació ja esmentada i la llibertat de premsa (90è del món segons l’índex de llibertat de premsa mundial). Aquest és un dels temes més palpables quan es visita el país. La devoció per la monarquia és immensa i generalitzada. Ningú en diu res dolent, i molts periodistes internacionals asseguren que és per por de represàlies.

A més a més, algunes veus critiquen que s’ha utilitzat la FNB per justificar decisions polítiques que vulneren els drets humans. El cas més destacat, sens dubte, són les expulsions en massa de lhotshampas, la minoria bhutanesa hindú del sud del país. El 1998 es va imposar una política d’assimilació cultural (Driglam Namzha) que exigia als lhotshampa de vestir, parlar i comportar-se segons els codis culturals budistes dzongkha. Al mateix temps, també es va fer un cens nacional restrictiu, que va identificar desenes de milers de persones d’aquesta ètnia i els va considerar immigrants il·legals tot i que molts feia dècades i generacions que estaven establerts al país. Hi va haver detencions, confiscacions de terres i expulsions forçades. En total, es calcula que més de 100.000 persones van fugir cap al Nepal, on van viure en camps de refugiats durant quinze anys fins a ser reubicats, sobretot, als Estats Units. La justificació política era que s’havia de protegir la identitat cultural bhutanesa, que incloïa l’idioma, la religió i les tradicions, un dels punts més importants de la doctrina que sorgeix de la filosofia de la FNB. En l’actualitat, encara entre un 20% i un 25% de la població bhutanesa és lhotshampa, i la convivència amb la majoria ètnica bhutanesa-budista és pacífica, però aquest esdeveniment ha creat ferides difícils de guarir.

Després dels meus periples per l’est del país, en arribar a l’oest, on es troben les tres ciutats que acumulen més turisme (Paro, Thimphu i Punakha), em vaig retrobar amb una sensació nostàlgica. Per primera vegada, veia la cultura bhutanesa i la seva filosofia política mostrar-se com a decorat per als visitants. A les muntanyes, hi havia multitud de cavalls fent cua per pujar turistes a cotes més altes; als hotels, la relació entre locals i estrangers tornava a ser estrictament comercial; i els guies i conductors deixaven els clients per anar-se’n a dormir i menjar en llocs diferents. Com en unes altres destinacions, em trobava que la cultura i les tradicions havien passat a convertir-se en una màquina de fer diners.

Però tot allò no embrutava les coses que ja havia viscut a la resta del país, on el turista continuava essent un visitant i on es podia palpar de debò la filosofia bhutanesa. Era una moneda amb dues cares, de la mateixa manera que ho era la política del país. Si bé considerava que Bhutan s’havia sabut vendre molt bé internacionalment com el país de la felicitat, també tenia la sensació que hi havia una part important de veritat en aquesta autoproclamació. El govern realment tenia en compte la FNB, i els ciutadans amb qui m’havia pogut relacionar valoraven molt positivament aquella manera d’entendre la política nacional. I sí, la gent semblava feliç, tot i no tenir grans recursos, probablement per la seva espiritualitat arrelada, el fort teixit comunitari i la proximitat amb la natura. Com sempre, no tot és blanc o negre, però me n’anava del Bhutan amb la convicció que aquell país era vertaderament únic i autèntic, i hi havien sabut crear un sistema per a obrir-se al món d’una manera que no destrossés allò que més estimaven: les muntanyes i les seves tradicions. El gran desafiament serà com modernitzar-se per millorar les condicions econòmiques dels seus ciutadans, una mancança reconeguda pel govern mateix, i com fer-ho sense perdre la identitat pròpia, que tant aprecien.