Ara fa un mes, ens va sorprendre que la televisió pública eslovena fes una entrevista al conseller d’Afers Estrangers de la Generalitat, Raül Romeva, en català, subtitulada en eslovè i en horari de màxima audiència. Veure una cosa semblant a Espanya, per exemple, és pràcticament impossible. Però a Eslovènia ho van fer. El periodista que va entrevistar Romeva es diu Igor Eugen Bergant. Va aprendre espanyol en la seva etapa formativa, i amb els viatges que va fer sovint a Catalunya va acabar entenent el català i tenint-ne unes nocions bàsiques. I per ‘respecte’ a l’entrevistat i ‘empatia amb Catalunya’ s’hi va llançar.

—Per què vau decidir de fer l’entrevista en català?
—Perquè crec que era el servei més professional que podíem oferir a la nostra audiència per parlar d’aquest tema. En l’informatiu del vespre rebem convidats estrangers de manera regular i mirem de fer servir els seus respectius idiomes, si els parlem, és clar. Bàsicament, quan els nostres programes s’emeten en llengües estrangeres, se subtitulen. Això té una llarga tradició, i els nostres espectadors hi estan acostumats. En el cas del senyor Romeva, hi havia més opcions. Una entrevista en anglès hauria estat l’opció més fàcil, molts eslovens parlen bé anglès. Com que parlo amb fluïdesa el castellà, que vaig aprendre a l’institut com a tercer idioma estranger, també hauria estat una possibilitat. Però al final, i atès el meu coneixement del francès i una mica d’experiència amb el català, vaig optar per una entrevista en l’idioma propi del convidat. Vaig presentar la idea als meus editors i no s’hi van oposar. Crec que va ser una bona decisió per a tots: per al públic, en primer lloc, perquè molts dels nostres espectadors van poder sentir el català per primera vegada en la nostra televisió. L’ús de la llengua va ser també un missatge en si mateix per a ells. A Eslovènia, la gent és molt sensible amb el nostre idioma, que és la base de la nostra cultura i independència. Ara molta gent jove ho dóna per descomptat, però fa trenta anys, quan Eslovènia encara no era independent, era diferent. Per tant, també era un recordatori per a nosaltres mateixos… I, per tant, una manera de mostrar una certa empatia amb el poble de Catalunya. I de respecte, és clar.

—Sou conscients que això va impressionar molta gent a Catalunya? No és habitual en les televisions espanyoles…
—Honestament, em va sorprendre. Quan vaig ser a Catalunya vaig intentar fer un seguiment de mitjans espanyols i catalans. Però no sabia que el fet d’utilitzar el català en els mitjans espanyols, sobretot a la televisió pública, seria limitat. La base de la bona comunicació és el respecte mutu. Hi ha diverses llengües en ús a Espanya, o sigui que estic segur que la millor cosa és simplement acceptar-les tots per igual. Però, d’altra banda, també és important d’evitar qualsevol malentès. Per tant, si acceptem que hi ha diversos idiomes, hi ha d’haver traducció. Crec que seria acceptat ràpidament. La pitjor manera de veure-ho és dir, com que tothom entén el castellà, no cal preocupar-se. Això és una falta de respecte i és groller.

—Sabeu que hi ha cadenes espanyoles de televisió que han arribat a demanar disculpes per haver saludat en català?
—No ho sabia… Però depèn de la situació. Us posaré un exemple, que d’entrada no sembla que tingui relació. Vaig començar com a periodista esportiu quan Eslovènia encara era una part de Iugoslàvia. Recordeu que a l’antiga república iugoslava d’Eslovènia, l’eslovè sempre havia estat l’únic idioma oficial. Hem après serbi-croat a l’escola primària, però la major part de la gent el parla de manera força justa. En aquella època, la televisió d’Eslovènia era una mena de canal de radiodifusió regional, i la majoria de programes en serbi-croat eren subtitulats. No obstant això, en alguns programes, especialment en les retransmissions esportives en directe, era habitual que els periodistes eslovens a Eslovènia TV parlessin amb els convidats d’altres parts de Iugoslàvia en eslovè –de manera que els convidats no ho podien entendre– i responien en serbi o croat… I no hi havia cap mena de traducció a l’eslovè. Ho vaig trobar d’alguna manera inadequat i poc respectuós per a les dues llengües i per a tota la gent involucrada.

—La gent a Eslovènia està assabentada del procés d’independència de Catalunya?
—Després d’entrevistes com aquesta, segur que n’estan més al cas. Pel que fa a la nostra televisió, que és l’única pública del país, puc dir que estem molt orgullosos del nostre col·lega. Adrian Bakic, que ha estat cobrint aquest tema des de fa anys per a la televisió d’Eslovènia. És molt professional, molt eloqüent i just. Per tant, la nostra cobertura és força rigorosa i cobreix estrictament tots els arguments. A causa de la nostra història, hi ha una mica més de sensibilitat sobre les qüestions que tenen a veure amb Espanya en general. Hi va haver centenars de voluntaris d’esquerra que lluitaven a la guerra del 1936-39. Els qui van sobreviure també van ser alguns dels lluitadors més destacats per la llibertat contra les forces d’ocupació alemanyes, italianes i hongareses en la Segona Guerra Mundial. Un dels centres culturals de la nostra capital, Ljubljana, encara porta el nom dels ‘combatents espanyols’. Pel que jo sé, la majoria d’ells van combatre a Barcelona i rodalia. Després, per descomptat, hi ha la nostra història més recent, quan Eslovènia maldava per aconseguir la independència. Per tant, pot haver-hi més gent a Eslovènia que pugui entendre els sentiments dels catalans esperant de viure en una Catalunya totalment independent que, per exemple, en moltes altres parts d’Europa.

—El procés és vist amb simpatia?
—Diria que sí. Barcelona com a ciutat té una molt bona imatge a Eslovènia. I no hem d’oblidar que va ser en els Jocs Olímpics del 1992 quan els nostres atletes van guanyar les primeres medalles per a l’Eslovènia independent. De totes maneres, sé que molts dels eslovens han visitat Barcelona i Catalunya, i la majoria d’ells saben que hi ha un moviment fort que vol la independència.

—I què passa amb els polítics? Què pensen i diuen de procés català?
—Són molt cautelosos. Fan de polítics, oi? No ha arribat massa cosa de fonts oficials, almenys no des del Ministeri d’Afers Estrangers. Des de la seva incorporació a la Unió Europea el 2004, Eslovènia no ha destacat realment en cap de les qüestions importants dins de la UE ni sobre afers més globals. En aquests temps complicats, l’únic objectiu a curt termini de la política exterior d’Eslovènia oficial ha estat, d’alguna manera, romandre dins del més profund de la UE, que significa dins de la zona euro i de l’espai Schengen. Però no sabem com evolucionarà la situació. L’únic polític eslovè que parla obertament sobre la necessitat i d’una mena d’obligació moral per part d’Eslovènia de comprendre almenys els interessos catalans és Ivo Vajgl, ex-ministre d’Afers Estrangers, que és membre del Parlament Europeu i va ser elegit en la llista del Partit Democràtica de Pensionistes (sí, realment existeix!), que és dirigit per l’actual ministre d’Afers Estrangers, Karl Erjavec. Per tant, aquest és un senyal que hi ha una certa comprensió de la causa catalana. Però dubto molt que veiem un pronunciament d’Eslovènia sobre la independència de Catalunya. No obstant això, pot haver-hi alguna mena de suport dels intel·lectuals eslovens, n’estic segur. Però això no impressionarà els polítics… No prou per a canviar el seu comportament.

—I no reconeixeria la legitimitat d’un referèndum a Catalunya que no tingués el suport de Madrid?
—No ho crec, si no és que hi ha una majoria dins de la UE que li doni suport. Jo diria que el punt de vista oficial seria que ‘Eslovènia estimula el procés democràtic per trobar una solució pacífica i sostenible a totes les preguntes obertes en l’esperit de la UE, bla, bla, bla (tot i que és probable que sigui cert), però que ‘rebutja totes les accions unilaterals de qualsevol bla, bla, bla’. Com ja he dit, em sorprendria que el govern d’Eslovènia fes res pel seu compte o en contra de la línia comuna de la UE.

—No hi hauria un reconeixement d’una Catalunya independent?
—Estic segur que no ho farà el primer, però que tampoc no serà l’últim. Realment, dependrà de la situació general a Europa. Eslovènia va tenir força sort d’escapar del desastre iugoslau com ho va fer, encara que hi va haver una curta guerra i víctimes a Eslovènia, també. Però al final, les circumstàncies globals van ser força favorables per a Eslovènia, hi va haver una forta voluntat de la gent, i també la unitat de les figures polítiques de l’època. A més, l’antiga Iugoslàvia no era una democràcia en un sentit propi –ni des de la perspectiva actual–. Per tant, ser independent era un dels objectius, l’altre era guanyar més democràcia (una altra vegada!). També per causa de la nostra posició geogràfica a l’Europa Central, les connexions amb Occident –incloent Catalunya– i per la història i la llengua, era més fàcil d’argumentar. Encara penso que la decisió per la independència d’Eslovènia va ser justificada i correcta. Sí, Eslovènia ha fet molts progressos des que va esdevenir independent. Vam entrar a la UE, l’OTAN, la zona euro i l’acord de Schengen… Però al mateix temps s’han comès un munt d’errors, no hem fet prou en els aspectes socials, ni en l’econòmic, polític i judicial per a justificar les grans esperances que teníem el 1991.

—El país no ha estat a l’alçada de les expectatives que es van generar?
—Sobretot després d’haver-nos unit a la UE el 2004, hem perdut l’enfocament de fer el següent pas per esdevenir una societat justa, encara més transparent, eficaç, contundent i solidària. En lloc de posar-se d’acord sobre noves estratègies i objectius nacionals futurs, hem tornat al provincianisme de curta mirada i a l’egoisme i la manca de cura en relació amb el món exterior, fins i tot d’Europa. La crisi financera global va colpir bastant Eslovènia i va afectar també l’autoestima i l’orgull nacional. Potser massa. Per desgràcia, trobaríeu un munt de gent a Eslovènia decebuda amb la manera com hem transcorregut els nostres primers 25 anys de vida independent. Comparteixo alguna part d’aquesta decepció, també. Si Catalunya s’independitza, i espero sincerament que sigui resultat d’un procés completament pacífic, en última instància democràtic i veritablement reflexiu, que el poble d’aquesta nació sigui capaç d’aprendre de nosaltres a Eslovènia. De totes les coses bones que hem fet, però també dels nostres errors. No serà fàcil d’aconseguir la independència. Però aconseguir que a llarg termini això serveixi per al bé comú de la gent serà una muntanya molt més alta per a escalar.

—Teniu coneixement de pressions diplomàtiques d’Espanya a les autoritats d’Eslovènia?
—No tinc aquesta informació, almenys no confirmada per fonts pertinents. He llegit sobre això en els mitjans estrangers, especialment a Alemanya, però estava relacionat amb les discussions dins del Partit Popular Europeu, on el senyor Rajoy té una veu molt forta. Crec que tal pressió sobre el nivell de l’estat seria molt contraproduent. És a dir, tard o d’hora havia de fer-se públic. No hi ha necessitat de no ser civilitzats, a banda i banda i a la UE en general.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb