13.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.07.2025 - 21:42
[Si us ho estimeu més, podeu llegir un resum d’aquest contingut en cinc-centes paraules.]
Dissabte l’estat francès va signar un acord per a crear l’estat de Nova Caledònia, que ells mateixos han anomenat “una institució única al món”. I ho és, efectivament. Nova Caledònia esdevé un estat, amb nacionalitat pròpia i diferenciada i amb dret de ser reconegut internacionalment, però alhora serà part de la constitució francesa. Una cosa mai vista.
Caldrà veure com evolucionen les coses d’ací al febrer, quan es farà el referèndum d’acceptació del pla, però la sensació és que França cedeix mentre mira de salvar la cara: no vol establir el precedent d’acceptar la independència d’una part del seu territori sense més ni més –en vista de la situació que té a Martinica, a la Reunió o a Còrsega–, però admet que no pot frenar-la més temps.
De manera que s’empesca una invenció curiosa: un estat independent però lligat formalment, constitucionalment, de manera singular a l’antic estat colonial. No és la Commonwealth, no és l’estatus de les Illes Cook ni Niue –que l’ONU va haver de demanar a Nova Zelanda si eren independents o no i que ningú no sap què va respondre ben bé–; és, diguem-ho així, un exemple extrem de joc de paraules polític, però que conté unes quantes lliçons importants per a l’independentisme català.
Primera lliçó: continua havent-hi independències
La independència de Nova Caledònia arriba just ara, quan es posava de moda dir que la gran oportunitat per a nosaltres havia estat el 9-N –pel referèndum d’Escòcia i la situació internacional, relativament calmada–, però que ara, després de la guerra d’Ucraïna i Gaza, això de la independència ja no es pot ni proposar. Argument eliminat.
Segona lliçó: la independència no és, essencialment, una qüestió de majories, és una qüestió d’opressió i alliberament
Els canacs són minoria al seu país, el 44% de la població. I des que es van signar els acords de Nouméa, ara fa trenta-sis anys, s’hi han fet quatre referèndums d’independència, tots amb resultat negatiu, i vuit eleccions, que majoritàriament han guanyat els unionistes.
S’hi posa en relleu, doncs, una cosa que sembla que els catalans hem oblidat: que un procés d’independència no tan sols és una qüestió de majories i minories i de democràcia estricta, sinó també d’opressió i alliberament, exactament de si hi ha capacitat d’assimilació del poble oprimit o no.
Al cap de trenta-sis anys, i després d’haver-ho intentat gairebé tot, els francesos han de reconèixer que no hi ha estabilitat possible si no s’atenen les reivindicacions del poble canac. I que no poden suportar la situació, perquè no aconsegueixen assimilar-los i fer que accepten, simplement, que són francesos. Ni amb bones formes ni amb males formes. Ni amb promeses autonomistes, ni amb violència i repressió.
Tercera lliçó: el fet important és la nacionalitat pròpia i el reconeixement internacional
La part més interessant de l’acord és la que dibuixa les atribucions que l’estat francès no discutirà i que accepta que són del nou estat neocaledonià: la creació d’una nacionalitat pròpia, el cens i el fet que aquest estat, encara que siga inscrit formalment en la constitució francesa, podrà tenir reconeixement internacional com a estat, mans lliures per a incorporar-se en qualsevol organització mundial i establir acords diplomàtics amb qualsevol estat –cosa que ja veurem si serà real del tot, perquè França tem molt el fantasma de l’expansió xinesa al Pacífic.
En canvi d’això, els independentistes canacs accepten que algunes de les competències tradicionalment pròpies d’un estat –com la moneda o l’exèrcit– puguen ser discutides i coordinades amb França i la necessitat de fer una transició temporal fins a l’assumpció completa de tots els atributs estatals.
El fet rellevant i interessant –i inspirador per al cas català– és, doncs, quines coses consideren els independentistes canacs que marquen la diferència i que, per tant, els fan aprovar un acord que no és encara la independència tal com tradicionalment s’havia entès –tenint en compte que ells sempre han rebutjat els acords parcials.
Efectivament, de totes les altres coses se’n pot parlar, però aquestes dues –nacionalitat diferenciada i reconeixement internacional– són les peces fonamentals i primeres per a bastir la nació. La nacionalitat –l’existència a partir d’ara d’una nacionalitat neocaledoniana diferent de la francesa– permet de crear un cos polític i decidir, gràcies a un cens propi i condicionat, qui forma la nació i qui no. És molt important concretament la qüestió del cens: els canacs han lluitat de fa dècades per impedir que els nouvinguts francesos fossen comptats com a membres del cos electoral i, de fet, la crisi definitiva d’ara fa un any va esclatar quan França va voler canviar això.
I l’altra peça essencial és el dret de ser reconeguts internacionalment com a nació sobirana pels altres estats, per més inscripcions en la constitució francesa i faramalles que París vulga posar sobre la taula per a dissimular la derrota.
(En relació amb això, he de dir que al Pacífic hi passen coses molt interessants que la distància no ens fa percebre correctament. Per exemple, que un país com Espanya, que fa bandera del no-reconeixement de Kossove, mantinga alhora relacions diplomàtiques completes amb les illes Cook i les reconega com un estat independent.)
Quarta lliçó: la independència no és es juga mai en una sola oportunitat
La resiliència de dècades de l’independentisme canac ha estat la peça clau per a arribar a aquest acord. No s’han cansat ni s’han deprimit quan les coses no anaven bé i han mantingut sempre l’objectiu clar.
L’acord de Nouméa del 1998 semblava que encarrilava la solució del conflicte, però el conflicte ha durat trenta-sis llargs anys més, durant els quals hi ha hagut moments molt difícils per a l’independentisme, amb baralles internes i enfrontaments notables, amb el pas a l’autonomisme de figures importants; moments que França sempre ha aprofitat per a cantar les absoltes al moviment sobiranista i dir que el problema ja s’havia resolt.
Cinquena lliçó: la violència té un paper decisiu com a catalitzador de la necessitat d’un pacte
El resultat d’aquesta negociació final ha estat inesperat i fins a un cert punt sorprenent, clarament determinat pel tsunami de protestes que es va desencadenar ara fa un any.
L’intent francès de reformar el cens electoral de l’illa per permetre la inscripció en massa de francesos va derivar en gravíssims incidents el maig del 2024, que van acabar en pèrdues econòmiques enormes, la detenció i empresonament dels dirigents independentistes i la mort de catorze persones.
La tensió a les illes de Nova Caledònia va ser molt greu, la polarització social va arribar a nivells mai vists, però avui tothom admet que aquests fets violents i la resistència dels líders i la població canacs han desencallat la necessitat de trobar una solució definitiva al futur de Nova Caledònia per part de França, que ha hagut de renunciar al somni colonial.
Una part important d’això és el dany econòmic que França ha sofert per les accions del moviment canac. Les mines de níquel –el gran actiu econòmic i estratègic de Nova Caledònia– tenien moltes dificultats, però ara, a més, fa un any que són tancades, d’ençà de la revolta al carrer, i França no ha aconseguit d’obrir-les. Thio i Nakéty no funcionen i l’accés a Kouaoua és molt complicat. El níquel és un dels metalls més cobejats per a la transició energètica, especialment per a omplir les bateries dels automòbils elèctrics. I Nova Caledònia conté una gran reserva d’aquest material, controlat majoritàriament per la Xina.
Aplicacions per a l’independentisme català
Les lliçons que deixa el procés de Nova Caledònia són ben interessants, doncs. La resiliència, la persistència i el treball continuat en són una clau. La necessitat de remarcar que no hi ha assimilació possible –”els catalans no som espanyols”– n’és una altra, molt determinant, que l’independentisme català no va veure clara fins a la dècada dels noranta i que sembla que encara hi ha sectors que no entenen.
És transcendental també la qüestió de la nacionalitat pròpia –i, en aquest punt, iniciatives com el cens que va intentar sense èxit el Consell de la República o que ara intenten organitzacions menors hauria de ser absolutament prioritari i assumit pel conjunt del moviment.
Amb un matís, molt remarcable avui, que el cas canac també posa en relleu: el cens no és una qüestió de racisme, ni podem deixar que siga instrumentalitzat pels racistes –que són, al capdavall, un darrer instrument útil de la colonització, perquè acaben diluint el “combat entre nacions”, provant de substituir-lo per un “combat de races”. La clau no és separar de manera abstracta locals –ciutadans, en definitiva, de l’estat espanyol actual– i emigrants: la qüestió clau de futur és separar la nacionalitat catalana de la nacionalitat espanyola.
