12.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 12.10.2025 - 21:42
Avui, dilluns, es rubrica a Egipte una pau per al Llevant. Així ho descrivim tots els diaris, per bé que potser seria més exacte de dir que es torna a ajornar, amb retòrica diplomàtica i fotografia de rigor –i amb els mateixos anglosaxons de sempre– el reconeixement de la independència palestina. Cosa que té una gràcia amarga, si es pensa un poc: mai tants estats de les Nacions Unides no havien reconegut la sobirania palestina –cent cinquanta-cinc, si no ho he comptat malament, entre els quals quatre dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat– i tanmateix mai no havia estat tan lluny, tan difusa, tan inversemblant la possibilitat que aquesta sobirania significàs res concret sobre el territori.
Per entendre millor com és possible una contradicció com aquesta –i per mirar-ho tot des de dalt amb una visió que ens resulte interessant també a nosaltres, els catalans–, us propose una mirada estatística.
Ja han passat catorze anys –catorze anys exactes– des que el Sudan del Sud va esdevenir oficialment un estat, amb banderes i himnes nous. Han passat catorze anys llargs, per tant, sense que cap altra bandera s’haja alçat a la seu de les Nacions Unides. I això, si hom ho mira amb una mica de perspectiva històrica, comença a ser una anomalia molt considerable, que mereix que ens hi aturem una estona.
El segle XX, com tothom sap, va ser generosíssim amb les independències. L’any 1900 hi havia al món uns cinquanta-set estats sobirans, si fem els comptes amb una certa generositat. Cinquanta-set. D’aquests, Europa en tenia vint-i-quatre, i la resta del món era, en bona part, un immens tapís de colònies que pintaven de rosa, blau o groc els mapes escolars segons quin imperi les controlava. El món era d’una simplicitat que ara ens sembla inversemblant: hi havia uns imperis que semblaven muntanyes eternes –l’austro-hongarès, l’otomà, el rus, el britànic– i una munió de territoris que no tenien ni veu ni vot en els afers internacionals.
Abans de la Gran Guerra, ja hi va haver independències, però es comptaven amb els dits d’una mà: Noruega, que es va separar de Suècia el 1905, algun país balcànic que s’havia deslligat de l’imperi otomà… poc més. La Primera Guerra Mundial, tanmateix, va trencar aquells imperis i en van eixir, de la seua runa, una desena d’estats nous: Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, els països bàltics, Finlàndia…
Cent anys més tard, l’any 2000, les Nacions Unides tenien cent noranta-tres membres. Hi havia, doncs, cent noranta-tres estats sobirans on cent anys abans eren solament cinquanta-set. Les xifres canten i expliquen que el segle XX havia multiplicat per més de tres el nombre d’estats del món. En cent anys cent trenta-sis estats nous. Una cosa prodigiosa: estatísticament podríem dir que durant el segle XX cada nou mesos hi va haver una independència.
Més en concret, entre el 1945 i el 1960, van nàixer trenta-sis estats nous a l’Àsia i l’Àfrica, emergint dels enderrocs d’aquests imperis colonials europeus que, tot i semblar eterns com les muntanyes, es van esfondrar amb una rapidesa que va sorprendre tothom –especialment aquells que en vivien i creien que aquell ordre de coses duraria segles. L’any 1960 va ser especialment fèrtil: quinze països africans independents en dotze mesos, una allau de banderes i himnes, de capitals noves i ambaixades que s’obrien com botigues després d’una llarga veda. Guinea, el Senegal, Mali, el Congo, el Camerun… Els mapes es refeien cada mes, les impremtes no donaven l’abast, els diplomàtics es trencaven el cap aprenent noms nous.
Després d’aquella gran onada va venir un parèntesi, un silenci que va durar –curiosament– catorze anys, tants com els de la sequera d’independències actual. Però heus ací que el 1989 va arribar la segona gran convulsió: la caiguda del Mur de Berlín, que no fou un símbol televisat i prou, sinó el detonant d’una cascada d’esdeveniments que va desintegrar imperis sencers en qüestió de mesos. Quinze repúbliques soviètiques, quatre de iugoslaves, després Txecoslovàquia, que es va partir en dues meitats amb una educació admirable… Entre el 1989 i el 1994, més de vint estats nous van nàixer amb una facilitat que, vista amb perspectiva, fa il·lusió i tot. Era un ritme frenètic, caòtic, però que tenia una lògica interna: quan un imperi es trencava, els altres començaven a tremolar, i aquesta tremolor es convertia en esquerda, i l’esquerda en trencadissa. Un efecte dòmino que ningú no podia aturar, o potser ningú no volia aturar perquè la història, quan s’accelera, té una força considerable.
I després vingueren el Timor Oriental i el Sudan del Sud. I després d’això, res. Un silenci absolut, com si algú hagués decidit de tancar l’aixeta de les independències amb una decisió inapel·lable. Algú –potser és dir massa, això, potser és tan solament una manera de parlar– va decidir que ja n’hi havia prou, que s’havia acabat el festival i que el mapa estava tancat. Que crear nous estats no porta sinó desgràcies i complicacions diplomàtiques. I que no podia ser que n’apareguessen encara més.
Cal reconèixer que la nova doctrina no escrita ha estat eficaç a l’hora de prevenir l’emergència de nous estats, però ha originat un món ple de contorsions diplomàtiques que, si no fossen tràgiques, farien riure. Kossove és independent d’ençà del 2008 però no és admès a les Nacions Unides, i ningú no sap ben bé què és. Palestina és reconeguda per cent cinquanta-cinc estats però no té territori propi que governe de veritat. Taiwan té govern, exèrcit, democràcia consolidada, una economia que funciona millor que la de molts països que seuen a l’ONU, però és invisible diplomàticament; Occident el defensa amb vaixells de guerra però alhora no s’atreveix a pronunciar-ne el nom en veu alta, com si fos un tabú primitiu. Somalilàndia funciona com un estat enmig d’un oceà de caos, però la comunitat internacional fa equilibris impossibles per no veure-la, tot i que hi coopera d’amagat perquè, al cap i a la fi, necessita que algú mantinga l’ordre en aquella part del món. I hi ha tot el cinyell d’estats congelats russos –incloses les “repúbliques populars” en terreny ucraïnès que Moscou s’ha menjat sense deixar temps de respirar.
Totes aquestes contorsions no són accidents ni excepcions. La comunitat internacional –que és una manera pomposa de dir “els qui manen”– sembla que haja interioritzat que l’autodeterminació dels pobles és un dret del passat, bonic per als discursos de l’Assemblea General, però impracticable en el món real. De manera que els pobles, les nacions sense estat, hauríem de conformar-nos amb això que tenim, amb les fronteres que ens han tocat, i punt. Aquesta és la base de la nova doctrina, encara que ningú no l’haja escrita en cap tractat.
Tanmateix, el problema, com sempre, és que els pobles no s’hi conformen. Nova Caledònia ja ha votat tres vegades sobre la independència en sis anys, i França no sap què fer-ne. Els catalans vam fer el referèndum d’autodeterminació, el vam guanyar i vam proclamar la independència, encara que només per a rebre repressió. Escòcia vol tornar-ho a intentar malgrat que Londres diga que no amb aquella tossuderia britànica que confon la legalitat amb l’eternitat. El Quebec, que semblava adormit, ha reprès el debat independentista i redacta una constitució pròpia, que és una manera elegant de dir que ja no se’n refia, del Canadà. Hi ha Bougainville, que va votar que sí a la independència amb un 98% que fa enveja a qualsevol dictador. O Grenlàndia, que negocia en veu baixa amb Dinamarca perquè sap que el temps juga a favor seu. I els kurds de l’Irac i Síria que, posats a tenir, tenen notables exèrcits propis i tot. I…
La cosa més simple –la cosa que fóra lògica– seria que algun d’aquests casos reeixís i s’afegís a la llista que de moment tanca el Sudan del Sud. Que tingués èxit. Però fa tota la impressió que els estats que ja tenen la condició d’estat no ho volen i fan tant com poden per evitar-ho.
Però ells no poden aturar la història i contra aquesta pressió independentista que no cessa, els mateixos estats onusians –cada dia que passa amb més dificultats per a frenar-ho– s’empesquen solucions que són veritables monstres jurídics i denoten com suen per mantenir tancada la casella comptable de l’estatitat.
França, desbordada per Nova Caledònia, es tragué de la mànega fa poques setmanes la idea d’un “estat independent” que ha de ser sobirà internacionalment però que ha de romandre dins la constitució francesa. Que és com dir que ets casat i fadrí alhora. El Quebec, amb els autonomistes governants notant l’alè de l’independentisme renascut, aquests dies discuteixen si es dota d’una constitució pròpia –sorprenent, perquè seria una constitució dins una altra constitució. L’SNP escocès va aprovar la setmana passada en un congrés la via unilateral, que és una manera de dir que Londres pot opinar, però no decidir. La revolta juvenil que s’escampa pel Marroc torna a traure les banderes rifenques. Grenlàndia juga a quatre mans amb les seues cartes. L’ONU mateix té discussions surrealistes sobre les illes Cook, Tokelau o els territoris neerlandesos del Carib: simplement no sap dir si són independents o no. I tot apunta en la mateixa direcció: la gran aturada que s’ha volgut fer de les independències no és sostenible, la pressió acumulada cerca escletxes i, tard o d’hora, les trobarà.
Catalunya, en tot això, podem discutir si hi va arribar tard o massa prompte. El primer d’octubre de 2017, en ple període del gran congelament, segurament era el moment de màxima intransigència. Però vuit anys després potser val la pena que ens fem algunes preguntes sobre com és possible que, vivint aquesta efervescència separatista a escala mundial, a casa nostra s’haja creat aquest ambient de derrota tan exagerat.
I em sembla que part de la resposta està en la nostra mirada. Joan Crexell –un periodista tan excel·lent com dissortadament oblidat– sempre distingia entre els “professionals del moment” i els “professionals de l’eternitat”. Els primers, deia, viuen de l’anècdota del dia, del titular que demà serà lletra morta. Els segons saben que la veritable actualitat es mesura en dècades, que els grans temes tornen una vegada i una altra amb màscares diferents i que tan sols qui coneix la història pot reconèixer els patrons que es repeteixen. Bé, doncs potser és l’hora de dir i explicar serenament que catorze anys sense independències no són res en la vida del món. L’any de l’Àfrica no va arribar perquè fos previsible. El Mur de Berlín va caure un dijous sense que ningú ho hagués anunciat. I el Sudan del Sud semblava una impossibilitat fins que un bon dia va deixar de ser-ho.
És important, per això, que mantinguem entre tots el cap fred i recordem que les onades tornen, però que per aprofitar-les només estan preparats els qui treballen pensant en l’eternitat, no pas en el moment. Els qui no viuen de l’anècdota del dia. Els qui hagen mantingut la voluntat quan era més còmode deixar-ho estar. Els qui no hagen confós una pausa, per llarga que siga, amb un final definitiu. Els qui no s’hagen desesperat agafant-se a la primera bogeria que passa. És ridícul donar per tancada una història que tan sols està en suspens, esperant.
PS1. Sóc en un llarg viatge que em mantindrà molt ocupat les dues setmanes vinents. Tindreu puntualment l’editorial del dia, però no podré ocupar-me de dialogar amb els subscriptors –com faig normalment, amb molt de gust, durant el dia– ni de presentar-vos els continguts del diari en els PS. Espere que em sabreu disculpar.
