16.10.2025 - 21:40
“L’Estelrich m’ha proposat d’anar a Liverpool de lector de Literatures hispàniques. Després d’algunes vacil·lacions he acceptat. Fins que no ho veuré no ho creuré.” Sota la data de 4 de març de 1925, l’historiador i escriptor Ferran Soldevila i Zubiburu ho anota al seu dietari. Tot i haver despuntat com a prestigiós poeta, als anys vint s’ha consolidat com l’historiador de referència, amb volums sobre Pere II o Jaume I, professor auxiliar de la Universitat de Barcelona, membre del cos d’arxivers i bibliotecaris de l’estat –al qual havia demanat una excedència per a dedicar-se a escriure i viatjar– i, a més, col·laborador de la Publicitat i la Revista de Catalunya. Per acabar d’adobar aquest ritme frenètic de treball, estava traduint els Annals de Tàcit per a la Fundació Bernat Metge. Aquell no era l’únic encàrrec del mecenes Francesc Cambó, que aviat li encarregaria la seva obra més famosa, Història de Catalunya, publicada entre 1934 i 1935 en tres volums. De fet, l’oferta d’anar a Anglaterra, on l’acompanyaria la seva esposa, Yvonne Lepage, també havia sorgit de l’home per als afers culturals del líder regionalista, l’inquiet Joan Estelrich.
El final d’una època
“Demà partim. He passat uns dies dolorosos. Aquests darrers temps he treballat massa. No he pensat sinó a deixar feina avançada ací. Hauria d’haver pensat, sobretot, estar, al moment de partir, més fort que mai. I estic ben lluny de trobar-m’hi. Els meus nervis, principalment, estan força afeblits”, anota el 28 de setembre de 1926 des de Palautordera, el seu refugi. A començament d’octubre, ja instal·lat a Anglaterra, el novell lecturer escriu: “Al Diary de la Universitat començo a prendre notes, que unides a les que escriuré ací i d’altres records que no escriuré, em serviran per a redactar, un dia, les meves impressions d’una estada a Anglaterra.” Però, tot i la intenció, absorbit com estarà per la seva Història, la publicació d’aquests records no arribarà fins a l’any 1938. No és un moment fàcil per a Soldevila, que es mantindrà fidel a les institucions republicanes, mentre el seu germà i millor amic Carles s’exilia a París. Lluny de la família, començarà una relació amorosa amb la poeta Rosa Leveroni, que justament serà qui en fixarà el títol: Hores angleses. Malgrat editar-se en una ciutat en guerra, objectiu de les bombes feixistes i on l’escassedat cada vegada es farà sentir d’una manera tan notòria, el llibre és un petit esdeveniment: “Quant a les Hores angleses, a la Institució estan desolats d’haver-ne fet un tiratge tan curt, perquè s’ha venut molt. ‘Ens vam equivocar’, em deia en Pous. I això que, a darrera hora, en lloc de 1.000 exemplars, van tirar-ne 1.500. La crítica no pot haver estat més favorable.” I era així: Rafael Tasis el judicava com un “llibre europeu, de la millor qualitat i el millor to europeu”. Un jove mestre Joan Triadú, que no es pot imaginar que anys a venir li seguirà els passos, també el llegeix, i anota al seu dietari: “Llegeixo i rellegeixo Hores angleses de Ferran Soldevila. Aquella vida i aquell món fan un contrast tan gran amb la nostra que són com el pas d’un somni.”
Pensem en Hores angleses tornant de veure Downton Abbey: The Grand Finale, el film que clou –de moment–, la saga de la família de Robert Crawley, comte de Grantham, propietari de la sumptuosa mansió de Yorkshire. Ho fa l’any 1930, en un moment de canvi, de declivi i supervivència de l’antiga noblesa terratinent, que s’ha de vendre palauets i mansions per poder continuar vivint en el seu privilegi. En un moment en què a Anglaterra es posen a prova les velles convencions morals victorianes, sotraguejades per l’escandalós flirteig continuat del príncep de Gal·les amb nord-americanes divorciades, com la que seria, finalment, la seva esposa Wallis Simpson, i, de mica en mica, es van trencant les jerarquies socials, gràcies a l’impuls dels governs laboristes dels anys vint. Tot i el crac del 1929, Anglaterra continua essent el mascaró de proa de l’imperi britànic, i els nord-americans resten fascinats pels rituals i protocols refinats dels seus parents britànics, exemplificats no tan sols als banquets, sinó també a les curses de cavalls d’Ascot.
En aquest film, que és com una preciosa tassa de te per a amants del te anglès, després de la mort de l’àvia i matriarca, Lady Violet –el film va dedicat a la memòria de Maggie Smith, la carismàtica actriu que li va donar vida–, assistim al relleu de Lord Grantham (Hugh Bonneville), al seu descobriment de què són “caps de setmana” i “els veïns de dalt”, i l’afermament de Lady Mary (Michelle Dockery) com a nova senyora de Downton Abbey. Però al servei també hi ha canvis profunds, com són la jubilació del vell majordom Carson (Jim Carter), tota una institució a la casa, i el pas dels joves a les responsabilitats més grans. I, seguint el rastre dels darrers lliuraments, també s’escola a Downton el món de les arts, amb els seus hàbits i costums desencotillats i escandalosos, en aquest cas, encarnats pel dramaturg i compositor Noël Coward (Arty Froushan), personatge real i arxiconegut al món anglès, que se’ns mostra com una barreja d’Oscar Wilde, Federico García Lorca i Josep Maria de Sagarra prenent notes per a Vida privada.
La nostra anglofília audiovisual
Resseguint el dietari de Soldevila, i les pàgines de les Hores angleses, no hem trobat cap visita a Downton Abbey, quan va al nord d’Anglaterra, les muntanyes de Cúmbria i la regió dels llacs, però sí que ens ressonen aquelles paraules inicials, quan escriu: “Em mena a escriure aquest llibre, de primer, i per damunt de tot, el goig d’escriure’l; tot seguit, el fet que Anglaterra sembla, d’un quant temps ençà, atreure preferentment l’atenció dels nostres intel·lectuals. El seu idioma és molt més estudiat que anys enrere, el seu moviment literari és seguit de prop; les traduccions, si bé no encara amb la intensitat que caldria, comencen a sovintejar; les lluites actuals i l’evolució política del poble anglès són objecte d’insistents comentaris; hi ha hagut moments que bona part de les nostres principals revistes ha estat dedicada a parlar del present o del passat d’Anglaterra; alguns dels nostres intel·lectuals, en fi, hi han fet llargues estades. Així i tot, Anglaterra és encara poc coneguda a casa nostra.” Han passat gairebé cent anys i, sens dubte, Anglaterra ja no és l’illa desconeguda, aïllada del continent pel canal de la Mànega. De la mateixa manera, tampoc el Brexit no ha fet minvar la capacitat de fascinació de Britània, que ha brillat aquests darrers anys en el món de les sèries i ens ha fascinat amb la seva història, tant a Downton Abbey com a The Crown, dues de les produccions més reeixides de l’audiovisual anglès, que han tingut la virtut de fer-nos nostres el seu amor per la seva història nacional.
Ja ho escrivia un altre català que va conèixer Anglaterra aquells mateixos anys, Josep Pla, que a Cartes de lluny deia: “Taine deia que el paisatge anglès és una factoria per a produir verd. És alguna cosa més. És el verd i el record –un sòl verd poblat de records, d’una història densíssim tot plegat, ombrejat per la botànica més noble, més aristocràtica, del nostre continent.” I afegia: “L’anglès té del seu passat una gelosia que nosaltres, acostumats a sentir la història com un mal negoci permanent, trobem de vegades exagerada. Si voleu fer content un anglès, parleu-li de l’antigor, de l’anacronisme de tot el que el rodeja.” Dèiem que Soldevila no va departir a la biblioteca de Downton Abbey amb Lord Grantham i els seus amb una copa de porto a la mà. Tampoc no tenim notícies que ho fes Pla, però tots dos van quedar fascinats per aquest país. Des de la distància, nosaltres hem estat amatents a la humanitat d’una família que ha fet front a les adversitats amb benevolència i a la decadència amb resignació, d’una sèrie de personatges que representen la felicitat senzilla a la qual hom pot aspirar, que Soldevila creia endevinar rere les cortinetes blanques de les cases, que és el contentament amb la pròpia sort. I d’alguna manera, amb aquestes hores angleses davant la pantalla, atents al que ens ha servit Julian Fellowes, renovem l’amor per aquesta campanya que fa “una olor de pomes i d’herba seca, la humitat del jardí una mica abandonat, ple d’herbes folles i de llegums tendres, picat de tulipes vermelles, amb el lilà, les roses silvestres i la barreja d’olor somniada de maduixes de bosc i de violetes”.
