09.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 10.09.2025 - 21:20
Fa uns dies que la dreta i l’esquerra espanyola semblen voler competir en el qüestionament de la Diada Nacional de Catalunya. Els uns bramant perquè diuen que és divisiva, bel·licista i no sé quantes bestieses més. I els altres posant-se finolis –no sé si s’entén la paraula, però és una cosa que diem molt al meu poble– i argumentant que sí, que d’acord, però sols a condició que siga inclusiva o que es faça d’aquesta manera o d’aquella o que tinga en compte això o allò. Curiosament, els mateixos cercles polítics i mediàtics que qüestionen sistemàticament cada any la legitimitat de la Diada són els que després –amb una regularitat pietosa, siguen de dretes o d’esquerres– participen sense qüestionar res de res en la celebració del dia nacional d’Espanya, l’infame dia de la Hispanitat. La contradicció, per això mateix, no és solament anecdòtica, sinó que revela pensaments profunds sobre la naturalesa del poder i sobre la inconsistència ideològica, per definir-ho d’alguna manera.
Convé, primer de tot, situar històricament aquestes celebracions patriòtiques. El fenomen dels dies nacionals és una invenció que forma part de la construcció de l’estat nació modern, un procés històric que s’accelera a partir del segle XVIII amb la Revolució Francesa i s’estén per Europa durant el segle XIX. La moda d’adjudicar a un dia la condició de nacional i fer-ne grans festes va començar amb la imitació del 14 de juliol parisenc, i la realitat és que a poc a poc tot de països s’hi han anat afegint, generalment a còpia de triar dates representatives dels seus valors fundacionals: moments de ruptura revolucionària, d’independència, de refundació democràtica i coses així.
En aquest context, la diada catalana representa, evidentment, un cas singular. Commemorar una derrota en compte d’una victòria és, en si mateix, un fenomen sociològic singular. Però aquesta anomalia aparent revela, en realitat, una mena de maduresa política: la capacitat d’un poble de trobar en la resistència heroica, més que no en el triomf, els seus valors identitaris fonamentals. Siga com siga, la commemoració de l’Onze de Setembre, cal insistir-hi, té una continuïtat de tres segles, amb les intermitències comprensibles imposades per les circumstàncies polítiques, dictadures i coses per l’estil. Si bé la institucionalització de la festa és, certament, pròxima, de l’any 1980, hi ha documents d’ençà del 1886 que en certifiquen la consideració popular i que remeten a commemoracions antigues…
Ara, si prenem aquesta festa com a punt de referència per analitzar la legitimitat d’una commemoració nacional –continuïtat històrica, vinculació amb valors democràtics, arrelament popular–, resulta que la comparació amb unes altres celebracions nacionals –molt especialment amb l’espanyola– és ben il·lustrativa.
Perquè el cas del dia de la Hispanitat ofereix un contrast perfecte: la festa espanyola és una construcció ideològica moderna, elaborada en resposta a una crisi específica, la pèrdua de l’imperi colonial americà. I parteix d’un concepte formulat inicialment per Unamuno el 1909 –quan ja feia dècades que Catalunya celebrava la diada– però que a més evolucionà ràpidament cap a posicions reaccionàries sota la influència de teòrics del feixisme espanyol, sobretot de Ramiro de Maeztu.
La doctrina de la hispanitat que cristal·litza als anys trenta del segle passat no és, com pretenen els qui la defensen –tornem-hi: de dretes o d’esquerres–, una reivindicació cultural neutra, sinó que respon a un programa polític específic. Maeztu, en la seua Defensa de la hispanidad, del 1934, hi formula explícitament una alternativa al projecte democràtic i europeista de la Segona República. Catolicisme militant contra laïcisme, jerarquia contra igualitarisme, nostàlgia imperial contra cooperació internacional. La diada dels espanyols és, literalment, l’antítesi dels valors democràtics moderns.
I el fet més revelador de tot plegat és la decisió de mantenir, l’any 1981, aquesta festa com a dia nacional. Perquè això manifesta un fenomen que Gramsci hauria analitzat amb delit: la capacitat de l’hegemonia conservadora de mantenir els seus símbols fins i tot en moments de suposat canvi polític. Si la lògica democràtica hauria recomanat d’adoptar com a festa nacional, per exemple, el dia de la Constitució –com la majoria de democràcies occidentals–, el suposat nou règim democràtic va preferir conservar una data carregada de reminiscències imperials i reaccionàries.
I d’ací sorgeix la paradoxa que observem cada any: ara resulta que els defensors d’una festa inventada per l’extrema dreta per combatre la democràcia republicana critiquen la commemoració d’una resistència contra l’absolutisme monàrquic. Ja és gros que els hereus ideològics de qui va utilitzar la hispanitat com a arma contra les llibertats democràtiques ens retreguen als catalans que mantinguem viva la memòria de la lluita per preservar les institucions pròpies.
La inversió, de fet, és tan perfecta que sembla un exercici de cinisme deliberat. Però probablement no ho és. Més aviat reflecteix la pervivència, en sectors significatius de la cultura política espanyola, d’uns esquemes mentals que identifiquen espontàniament l’ordre amb la submissió i el patriotisme amb l’acatament.
Perquè, en el fons, el debat sobre aquestes celebracions revela visions del món incompatibles. D’una banda, una concepció de la política basada en la participació cívica, la memòria democràtica i la reivindicació dels drets col·lectius. D’una altra, una nostàlgia de l’ordre jeràrquic, l’autoritat inqüestionable i la grandesa imperial. Que la primera es manifeste omplint pacíficament els carrers cada 11 de setembre i la segona necessite desfilades militars cada 12 d’octubre ja ho diu tot sobre la naturalesa real de l’una i de l’altra.
La lliçó, doncs, si més no a mi, em sembla elemental: quan hi ha algú que celebra sense dir ni pruna una festa inventada per l’extrema dreta amb l’objectiu de destruir la democràcia i alhora critica i discuteix una festa que commemora tres segles de resistència contra l’autoritarisme, no tenim davant –per més parauletes boniques que hi vulguen posar– un debat sobre legitimitat històrica o sobre representativitat social. Tenim, simplement, un exercici, un més, d’autoritarisme que pretén negar als altres allò que es reserva per a si mateix.
PS1. Hores després de la dimissió de François Bayrou, Catalunya i la resta de l’estat francès encaren avui una jornada de protesta popular que s’ha anomenat “Bloquem-ho tot“. N’estarem pendents tot el dia i us n’anirem informant, però de moment ací teniu la llista de les convocatòries catalanes.
PS2. Aleix Sarri és un nom vinculat de fa anys a la política, concretament a Junts i al Parlament Europeu, que un dia es troba que torna a haver-hi exiliats i presoners polítics i decideix de capbussar-se en la història, estudiar i aprendre’n per mirar de situar-se millor en el món nou que l’envoltava. El resultat és un llibre sorprenent del qual ha parlat amb Josep Nualart Casulleras: “Ens cal conèixer totes les maneres com Castella ha intentat sotmetre’ns“.
PS3. Sheila Queralt té una feina molt interessant i necessària, però segurament poc coneguda. És lingüista forense, una mena de detectiva de la llengua que ajuda a resoldre casos diversos analitzant les estratègies comunicatives dels parlants. Ara ha abocat bona part dels seus coneixements sobre llengua i comunicació en un llibre sobre el qual parla amb Clara Ardévol: “Quan tenim adolescents a casa ens hem de fer assessors de màrqueting”.
PS4. Si tots podeu llegir de franc el nostre diari, sense murs de pagament, és perquè milers de lectors han estat solidaris amb el projecte de VilaWeb i se n’han fet subscriptors. Penseu si vosaltres també ens voleu ajudar amb la vostra solidaritat, i si la resposta és afirmativa feu-vos-en subscriptors.
