Les condicions de Pablo Iglesias

El diputat de Podem encarregat de justificar el vot contra la delegació de les competències en immigració a Catalunya, Javier Sánchez Serna, va dir: “Us proposem una cosa, senyories de Junts. Retireu aquesta proposició i voteu a favor de la ILP per la regularització de persones estrangeres. I aleshores nosaltres ens asseurem a parlar.” Ell va amollar la idea com si se li acabés d’encendre la bombeta que il·luminava finalment el cor de la qüestió, però, de fet, amb aquest xantatge, il·lustrà perfectament la lògica perversa del jacobinisme espanyol d’esquerra. No tan sols Catalunya s’ha de purificar abans de poder-se governar, sinó que ho ha de fer en els termes morals que estipulin ells, encara que no els exigeixin als seus compatriotes.

L’any vuitè després del 155 és impossible de posar-se a debatre rigorosament sobre competències sense veure –o sense admetre– que el debat no és obert ni just, perquè una de les parts no pot participar-hi en llibertat. Espanya veu les competències a tot estirar com una gràcia, i no com un dret, de manera que la discussió és nul·la de bon començament si no hi ha un reconeixement formal del dret, que evidentment no hi serà. L’únic aspecte positiu de la infame suspensió de l’autonomia de Catalunya és aquest: que Madrid ja va recordar d’una manera prou descarnada on raïa el poder últim, en realitat, i així va eixugar totes les excuses per als Pablo Iglesias d’ara i els del futur.

El diputat Sánchez Serna no pot esgrimir oblit ni desacord, perquè, per a legitimar-se, ell mateix va recordar que s’havien oposat a l’aplicació del 155. Va dir, llavors: “Podem sempre ha defensat i sempre defensarà l’autogovern de Catalunya en tots els racons de l’estat”, però no de qualsevol manera, és clar; no pas si el preàmbul d’una llei –que no té res de racista– els sembla racista a ells. Aquest relativisme fa pensar vagament en els qui s’oposaven al sufragi femení per si les dones no votaven allò que ells volien. En el fons, el missatge de Podem és que defensaran l’autogovern de Catalunya sempre que serveixi per a fer les coses que ells aprovin. Una contradicció en els termes de la pròpia noció d’autogovern, perquè si la sobirania teva depèn d’un agent extern que jutja si te la donarà segons la seva moral, no és pas “auto”, el govern.

No cal assenyalar que la senyora Ione Belarra era ministra quan hi hagué la matança de Melilla, en part perquè molts ja ho han fet abans que jo, però sobretot perquè el problema de Podem no és tant la hipocresia com la connivència. Per aquesta esquerra, el PP i el PSOE són com la cartera del papà, que afluixarà quatre duros sempre que calgui treure les castanyes del foc al fill que no es fa responsable dels seus discursos. El xantatge a Junts perquè voti una ILP per a regularitzar estrangers en canvi d’una competència –una competència tota sola, despullada del color de la gestió– és un joc tan brut pel menyspreu a la sobirania de Catalunya com pel mercadeig retòric amb els immigrants. La regularització l’haurien poguda posar de requisit sine qua non per a la investidura, però no. Aquest “aleshores ens asseurem a parlar” que declamà el diputat de Podem sembla fins i tot un reflex instintiu de recordar qui mana.

L’esquerra jacobina espanyola mai no ha estat disposada a defensar “sempre” l’autogovern de Catalunya, perquè altrament l’hauria defensat més enllà de la retòrica. Aquests dies, per exemple, Pablo Iglesias s’ha passejat per les tertúlies recordant que havia visitat els presos a la presó i que havia criticat els cops de porra com si això l’hagués d’eximir de rebre crítiques, gairebé com si hagués de cobrar una factura. Doncs, no: era un deure democràtic, allò, i va fer francament curt. Ningú no n’hi ha de donar les gràcies, per més vots que perdés. És clar que el gest de Junts és oportunista i cínic, i que fa càlculs amb el debat migratori per la por electoral d’Aliança i perquè per una altra banda els ha anat bé per a deixar de parlar d’independència. La qüestió és que som els ciutadans, i no pas els partits, els qui tenim drets en primera instància.

Durant el procés, Podem bé es va prestar a fer de dic de contenció de l’independentisme amb l’argument que Mariano Rajoy no era Espanya. Aleshores Iglesias no va entendre que si volia de debò una revolta democràtica havia de defensar l’alliberament nacional d’un poble que no era el seu. L’esgarip de “la merda del pujolisme” sembla una venjança inconscient per les crítiques que s’hagué d’empassar. Potser li agradaria saber que la posició en què ell es trobava llavors és la posició en què abans del procés i també ara, novament, es troben molts catalans, que, resignats, mancats de gaire esperança política, assumeixen que cal treballar a contracor per un altre projecte nacional si volen salvar alguna cosa. L’única diferència és que l’estat actual de les coses, és clar, ell el considera normal. La “violència” ja l’han posada uns altres.