Les biografies intervingudes de la llei de ganduls i facinerosos

Daniel Gasol rescata les biografies policials dels detinguts per la famosa llei espanyola de Vagos y Maleantes

Anna Zaera
Anna Zaera
18.01.2022 - 07:39
Actualització: 18.01.2022 - 08:39
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Les biografies sempre són documents intervinguts, potser assalts indiscriminats a la vida d’algú, també les literàries, ara que hi penso. Si parlem de biografies policials, la cosa espanta molt més, i amb raó. Els interrogatoris primer, com a mètode per a extreure informació, i el resultat: unes poques pàgines grapades que resumeixen en format esquemàtic qui ets. Enmig de l’Eixample, entre les botigues i l’actualitat del 2022, a prop del mercat de Sant Antoni, hi ha una exposició petiteta que valdria la pena de tenir en compte. L’artista tarragoní Daniel Gasol ens acosta els expedients dels detinguts per la llei de ganduls i facinerosos, la coneguda Ley de Vagos y Maleantes (1933-1970) que després va anomenar-se de Peligrosidad Social (1970-1995). La majoria són expedients dels anys seixanta i setanta rescatats entre més de 24.000 fitxes dels jutjats de Barcelona que aplicaven aquesta llei que popularment també s’anomenava “la Gandula” i que incloïa, a part dels ganduls, més malfactors com els transsexuals o els homosexuals.

Però la cosa no s’acabava aquí, perquè hi havia molts més perfils en el punt de mira. La llei posava al mateix nivell ganduls, proxenetes i gent que no tenia un domicili fix, com ara nòmades, viatgers o més ovnis d’esperit romàntic no identificats en l’imaginari de l’època. Els textos jurídics pretenien, doncs, de “netejar el carrer de problemes socials” i per això, les autoritats, feien anar el sabó sense compassió. La força de la llei queia sobre aquells que rondaven per la via pública sense seguir les coordenades d’un camí recte del domicili familiar a la feina i viceversa. Entre les fitxes de la policia, i a sota de les clàssiques fotos frontals i laterals, hi havia un qüestionari bàsic en què es desgranaven els aspectes identitaris de l’individu. Diem “individu” perquè és la manera amb què un policia parlaria d’una persona. I diem aspectes identitaris importants perquè seria un sinònim en termes humanísticament científics i ja sabem que la ciència és molt important a l’hora de justificar les coses. Els aspectes identitaris, doncs, en aquella època, eren semblants als que valorem avui dia: la sexualitat, si bevies alcohol o no o si eres una persona dependent o no. Al final del text i a tall de conclusió, arribava el que seria el flamant diagnòstic. La cosa anava més o menys així: “Sexualitat: homosexualitat // Alcohol: habitual // Drogues: sense símptomes d’intoxicació // Dependència: res a assenyalar. Diagnòstic provisional: perillós social.” I una redacció una mica més extensa per a posar-hi un mínim de literatura. “L’exploració psíquica permet de qualificar-lo de temperament i caràcter feminoide. L’anterior relació de fets que es declaren provats situa l’expedientat [aquí hi aniria el nom] en la categoria de subjecte socialment perillós perquè s’hi aprecia la seva condició de gandul habitual i homosexual.”

Poques vegades havíem tingut l’oportunitat de llegir de primera mà aquests expedients mecanografiats. Gasol, intrèpid, s’ho ha empescat per fotografiar els papers de l’arxiu, perquè no en poden sortir, i amb un muntatge reproduir-los i col·locar-los en una paret com si fossin un mosaic. El mateix artista, interlocutor i testimoni dels represaliats, ha decidit de no restar al marge i reproduir a la paret de davant la seva fitxa policial amb les dades biogràfiques i la descripció que l’assenyala com a “homosexual de naixement i sense remei”. Imaginem en aquells anys setanta el funcionari de torn, emplenant-nos, i ara pensem que aquests agents de l’ordre encara continuen entre nosaltres, potser com a inofensius vellets jubilats que –hi posaria la mà al foc– no van rebre mai el càstig que mereixien. Si continuem imaginant, podrem veure les cares d’alguns dels activistes veterans LGBTIQ+ habitant alguna de les cel·les de la Model, arraconats per amanerats, perquè treballaven al Paral·lel o per no haver-se casat. Perquè hem de saber que, pujant en una màquina del temps i retrocedint cinquanta anys, segurament trobaríem les cares juvenils dels nostres actuals convilatans, que –atenció– no són tan vells! No ha passat tant de temps de tot allò, i això és la cosa que més impacta, comptar anys i veure que d’això fa ben poc. Aquells joves, tant les víctimes com els botxins, avui podrien tenir perfectament setanta anys o vuitanta i podrien ser fins i tot veïns d’escala.

Potser per això, per no aixecar massa polseguera, aquests expedients van romandre foscs i segellats fins abans-d’ahir, com si fossin una rèmora més d’una democràcia que no arriba. Va ser l’any 2008, ja ben entrat el brillant segle XXI, quan el Departament de Justícia, llavors en mans de Montserrat Tura, va decidir de fer-los accessibles als ciutadans i als investigadors. I, pensant en aquest projecte artístic de Gasol, potser no els havíem tret el suc necessari. De fet, l’artista mateix ens explica en un àudio de sala allò que molts no sabíem: que aquesta llei no era una llei franquista i prou, sinó que va ser l’única que el dictador va mantenir de la Segona República, quan es va instaurar la primera Ley de Vagos y Maleantes, el 1933. Això sí, l’any 1954 va ser modificada per Franco per incloure-hi també els homosexuals, i més invertits, és a dir, per afegir-hi tots els perfils considerats antisocials. Entre les penes, normalment hi havia la presó i la prohibició de tornar a entrar a la ciutat, si més no els dos anys següents.

Gasol, que ha treballat sobre els mecanismes disciplinaris, fa un cop més un al·legat per a demostrar que les nostres biografies són fitxes performades de ficcions múltiples, segons l’època. Per això ens convida demà passat, dia 20 de gener, a fer un exercici pràctic. En un taller que ell anomena Expedient personal: assaig sobre la burocràcia i que es durà a terme als espais de l’antiga presó Model de Barcelona, revisarem com es construeix una biografia. Els passadissos fantasmals de la presó seran l’escenari per a recuperar les còpies dels expedients originals que també hi ha a l’exposició i Gasol proposarà de fer el mateix exercici que va fer ell, pensar-nos com a persones “alegals” i apropiar-nos la nostra “alegalitat” i, per tant, la nostra biografia. S’hi llegiran textos jurídics i també hi haurà testimonis de persones que van anar a la presó.  Si encara no l’heu vista, us animo a passar per l’espai d’art Chiquita Room, al carrer de Villarroel de Barcelona, abans del 5 de febrer.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies