Léa Havard: “A Nova Caledònia s’ha aconseguit un acord polític, però fràgil”

El 12 de juliol, a Bougival (Yvelines), representants polítics de Nova Caledònia i de l’estat francès van signar un acord important sobre el futur institucional del territori. Com s’ha d’interpretar? En parlem amb Léa Havard, especialista en dret constitucional de la Universitat de Nova Caledònia.

—Podeu explicar què proposa l’acord de Bougival, que esmenta la creació d’un “estat caledonià”?
—Primer de tot, precisem que a Nova Caledònia s’ha aconseguit un acord polític, però fràgil. Encara no té una traducció jurídica clara, i la seva interpretació és molt delicada. Aquest acord proposa de crear una “organització institucional sui generis de l’estat de Nova Caledònia dins l’ens nacional”. Aquesta frase pretén de definir aquest estat de Nova Caledònia dins l’ens nacional francès. Cal fer notar que es parla d’un estat sui generis, és a dir, “d’una mena pròpia”, que no existeix enlloc més, que no encaixa en cap categoria jurídica coneguda… Per això, d’ençà de l’acord, els juristes intenten –amb dificultats– de veure en quina categoria podria entrar aquesta institució. Aquest estat no s’ajusta a cap categoria existent i, de fet, potser encara no hi ha cap paraula per a designar-lo. És, doncs, una institució inèdita, pensada com a permanent.

—Podeu recordar-nos quin és l’estatus actual de Nova Caledònia?
—L’estatus actual, definit per l’acord de Nouméa, no tenia vocació de perpetuar-se. Aquest acord, signat el 1998, va convertir Nova Caledònia en una col·lectivitat sui generis. No és una regió, ni un departament, ni una col·lectivitat d’ultramar, ni un departament-regió d’ultramar com la Reunió o Guadalupe. És una col·lectivitat dins l’estat francès, i és l’única que té aquest estatus, el més avançat en termes d’autonomia en comparació amb totes les altres col·lectivitats franceses. Un dels elements clau que marca aquest nivell d’autonomia és que Nova Caledònia és l’única col·lectivitat francesa amb poder legislatiu. El seu congrés, que és l’assemblea deliberativa territorial, pot aprovar les seves pròpies lleis. Amb l’acord de Bougival, es passaria a un estatus amb una autonomia encara més gran.

—Concretament, quina autonomia tindria aquest estat?
—Allò que es proposa va més enllà de l’acord de Nouméa per diverses raons. L’acord preveu un traspàs automàtic de la competència en relacions internacionals. A més, Nova Caledònia podria sol·licitar el traspàs de noves competències sobiranes, com ara, la moneda, l’exèrcit, la justícia o la seguretat pública. Finalment, podria adoptar la seva pròpia llei fonamental, i es crearia una nacionalitat caledoniana.

—Si obtingués totes aquestes competències, Nova Caledònia esdevindria un estat independent de França?
—Cal precisar que aquest procés, si arriba a bon port, serà molt llarg i complex. Cada sol·licitud de traspàs de competències sobiranes requerirà una majoria molt àmplia al Congrés de Nova Caledònia, cosa gens assegurada, especialment perquè es modificarà el cens electoral. A més, els serveis de l’estat hauran de fer un estudi de viabilitat per a cada traspàs. Finalment, el poble caledonià haurà de validar-ho tot en referèndum. Per tant, hi ha moltes etapes exigents. Però suposem que el procés arriba fins al final i que d’aquí a uns anys totes les competències sobiranes són transferides a Nova Caledònia: això en faria un estat sobirà? Tindria Nova Caledònia la “competència de la seva competència”, és a dir, la llibertat de decidir com exerceix les seves competències? Això forma part de les incerteses de l’acord, perquè no s’hi indiquen les conseqüències d’un traspàs complet. Jurídicament, si no es diu la contrària, es pot deduir que França conservaria la capacitat de definir què pot fer Nova Caledònia i què no. Però aquesta és una hipòtesi molt teòrica que caldrà precisar.

—Penseu que aquest procés podria arribar molt lluny respecte de la independència?
—En teoria, sí. En la pràctica, no n’estic tan segura. L’acord preveu traspassos de competències importants, però els mecanismes per a fer-los efectius són molt restrictius i requereixen majories polítiques difícils d’assolir. Cal tenir en compte que la nova composició del congrés, l’òrgan encarregat d’activar aquests traspassos, afavorirà la província del Sud, que té una majoria de partidaris de la permanència dins França. A més, el cens s’ampliarà amb nous votants arribats relativament fa poc a Nova Caledònia, en general, partidaris de mantenir el vincle amb França. Aquest canvi d’equilibri polític preocupa els independentistes. Temen que, si bé els mecanismes que poden portar a la independència existeixen, siguin gairebé impossibles d’activar.

—Aquest acord conté ambigüitats?
—Sí, hi ha ambigüitats en alguns mots. Es parla d’un “estat de Nova Caledònia”. El mot “estat” fa pensar en un estat sobirà, però en realitat Nova Caledònia no seria sobirana segons aquest acord. També es fa servir l’expressió “llei fonamental” (Nova Caledònia podria adoptar la seva), que és sinònim de constitució. Però no s’especifica si aquesta llei fonamental tindria rang constitucional –cosa que consagraria un nivell d’autonomia sense precedents– o tan sols el d’una llei orgànica –que implicaria un grau d’autonomia menor. Quant a la nacionalitat caledoniana, no queda clar si seria una nacionalitat en el sentit clàssic, que permetria als seus titulars de tenir passaport i reclamar-ne drets a l’estranger, o bé d’una ciutadania caledoniana millorada, que ja existeix. Si bé aquestes ambigüitats són moltes i problemàtiques, també han estat probablement necessàries per a arribar a la signatura de l’acord polític.

—Quin seria el calendari hipotètic i les etapes del procés?
—D’ençà de la signatura de l’acord i el retorn de les delegacions polítiques a Nova Caledònia, hi ha veus dissonants. Els independentistes són molt prudents respecte d’un acord que han signat els seus representants. La primera etapa, per tant, serà veure si l’acord es manté políticament les setmanes vinents. Si se supera aquest escull, el pas següent serà modificar la constitució francesa aquest setembre. El títol XIII fa referència a l’acord de Nouméa i s’haurà de substituir per l’acord de Bougival. Però el govern Bayrou encara hi serà? El congrés reunit a Versalles aprovarà aquesta reforma constitucional amb una majoria de tres cinquenes parts? Aquí també hi ha moltes incerteses. El pas següent, el febrer del 2026, serà sotmetre el projecte d’acord a l’aprovació dels caledonians, tot esperant que hi hagi una majoria clara que el legitimi. A continuació, entre el març i l’abril del 2026, caldrà aprovar una llei orgànica que tradueixi jurídicament l’acord. Finalment, durant el primer mandat del congrés caledonià elegit el 2026, fins al 2031, caldrà aprovar la llei fonamental de Nova Caledònia.

—I si tot aquest procés fracassa?
—Aleshores es tornaria a la situació actual. Els actors polítics s’haurien de tornar a reunir, repensar la proposta i plantejar un nou projecte. Amb el risc que el blocatge es perllongués i es generessin noves tensions…

—Vós viviu a Nova Caledònia. Com han rebut aquest acord els habitants de l’illa?
—Inicialment, hi va haver una mena d’eufòria pel fet d’haver-se signat l’acord, perquè, d’ençà del referèndum del 2021, fa gairebé quatre anys que els caledonians esperaven una evolució institucional. Però després, hi ha hagut una certa decepció, tant entre els partidaris de França com entre els independentistes, per les concessions que s’han hagut de fer. En general, hi ha molts dubtes a causa de les incerteses que envolten l’acord. Nova Caledònia està dividida entre l’esperança d’un futur clar i la por de tornar a caure en la inestabilitat.

Entrevista publicada originalment a The Conversation.