Rafa Díez Usabiaga (fotografia de Naiz.info).

‘Envejo la capacitat tractora de Mas, Junqueras, Puigdemont, Fernàndez… necessitem líders que arrosseguin la societat, generin confiança i una arrogància sana en el projecte nacional.’ Quan Rafa Díez Usabiaga diu aquestes paraules des de la presó de Santoña (Espanya) el gener d’enguany, pensa en terceres persones. Lamenta que al País Basc no hi hagi un lideratge polític col·lectiu com el de Catalunya aquests últims anys. Diu que Otegi és una d’aquestes figures, ‘però a banda d’Otegi…’. La seva queixa es dirigeix, especialment, al PNB, que té vertigen quan arriben els moments decisius, però també a l’esquerra abertzale, que és incapaç de fixar els avenços tàctics com a passos irreversibles.

Díez no és Otegi
Rafa Díez no és Arnaldo Otegi. No té el ressò ni la projecció internacional del secretari general de Sortu. Però qui coneix les entranyes de l’esquerra abertzale sap perfectament que Díez és un dels pesos més pesants del moviment. De fet, els moviments d’Otegi cap al procés de pau, el desarmament unilateral i la reconciliació política i social no haurien estat possibles si no hagués estat acompanyat en tot moment de Rafa Díez. Ningú del moviment abertzale, encara que sigui el més dur del sector dur, no tanca la porta a Díez, si Díez vol parlar.

Sis anys i mig de presó
Rafa Díez sortirà demà de la presó després d’haver-hi complert una pena de sis anys i mig, condemnat per haver participat en el pinyol que va impulsar la nova estratègia de l’esquerra abertzale després de la il·legalització de Batasuna i del trencament de la treva d’ETA amb l’atemptat contra l’aeroport de Barajas, a Madrid. La mateixa condemna que Otegi, però Díez surt un any més tard que ell perquè li van donar un permís sota fiança, abans de la sentència condemnatòria, perquè pogués ocupar-se de la seva mare malalta. La resta de condemnats en el cas Bateragune –Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez i Sonia Jacinto–, amb penes més curtes, van sortir de la presó l’octubre del 2015.

Una figura cabdal
La sortida de Díez de la presó no ha tingut tanta atenció mediàtica com la d’Otegi per diverses raons. Primer, perquè som en ple mes d’agost, període de vacances també al País Basc. Però, sobretot, perquè Díez, tot i ser una figura constant i determinant de la lluita independentista i socialista basca, no ha cercat més protagonisme que el concret que li tocava en cada moment. Tanmateix, la seva trajectòria ho diu tot.

Provinent de la plantilla de Michelin, va ser membre de la direcció col·legiada del sindicat LAB des que es va fundar. En va ser coordinador general quatre anys, i secretari general dotze anys més, entre 1992 i 2008. Va ser membre de les Gipuzkoako Batzar Nagusiak (Juntes Generals de Guipúscoa) entre 1983 i 1987; diputat del parlament basc per Herri Batasuna entre 1984 i 1990, en una primera etapa, i entre 1998 i 2001, en una segona fase; i també va ser diputat sis anys al congrés espanyol, entre 1990 i 1996.

La por de tocar LAB
Abans de ser el màxim dirigent del poderós sindicat obrer abertzale, el seu pes es va fer evident quan va participar en la negociació de pau entre el govern espanyol i ETA la primavera de 1989 a Alger. Un pes que es va anar reforçant els anys més violents de la lluita armada d’ETA en el seu paper des del sindicat LAB. Un detall que passa desapercebut massa sovint és que l’estat espanyol s’ha vist capaç de desarticular –mitjançant la il·legalització– gairebé totes les estructures importants del moviment abertzale excepte el sindicat LAB. La força social que té aquest sindicat va més enllà del moviment estrictament polític. Si l’estat s’hagués atrevit a tocar LAB quan s’aplicava la doctrina que diu que ‘tothom qui tingui els mateixos objectius polítics d’ETA és ETA’, hauria desencadenat un terratrèmol polític, econòmic i social de dimensions imprevisibles.

No es fa res sense consultar Díez
En aquest moment, Díez és una de les veus que tothom vol escoltar dins de l’esquerra abertzale. I abans de recobrar la llibertat condicional i provisional amb què viu qualsevol independentista basc o català, Díez ja ha assenyalat l’estratègia que cal seguir: ‘El procés avançarà des de la interrelació de l’unilateralisme d’ETA, les iniciatives i mobilitzacions socials, l’acció institucional des de Gasteiz i Iruñea i la pressió internacional.’ L’esquerra abertzale i totes les seves organitzacions són autònomes. Sempre hi ha hagut algun òrgan de coordinació, com havia estat la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) o Ekin, que es va autodissoldre el 2011 per la nova situació d’absència de violència. Però una cosa sembla clara, segons que expliquen veus autoritzades del món independentista basc: és impossible que es faci cap pas important sense haver consultat Rafa Díez i haver-ne rebut el vist-i-plau.

La lliçó catalana
Aquesta autoritat, se l’ha guanyada per haver participat en la construcció de moments decisius i arriscats –la negociació de pau d’Alger, l’Acord de Lizarra-Garazi, el procés de Loiola, l’estratègia Bateragune…– i també per no haver tingut mai por de fer autocrítica oberta. A diferència de la majoria de polítics, les respostes de Díez, quan s’ha deixat entrevistar, han estat més dirigides a millorar i corregir actuacions de l’esquerra abertzale que no pas a criticar els seus adversaris. Darrerament, Díez ha insistit a posar el desenllaç del procés català en l’agenda basca i ha criticat la manca d’atenció, des del País Basc, en la manera com hi ha hagut l’eclosió de l’independentisme català.

‘Catalunya avança en una simbiosi institucional i social exemplar. I trobo a faltar més coordinació i solidaritat entre les dues nacions. El torcebraç dels mesos vinents serà enorme i la batalla catalana ha de ser també en la nostra agenda política.’ Sembla que Díez, com Otegi, ha entès la lliçó catalana de la unitat i la transversalitat. Aquestes paraules, escrites el mes d’abril per aquest qui demà recuperarà la llibertat de moviments –encara que continuarà inhabilitat per l’estat espanyol per a presentar-se a les eleccions durant uns anys–, ho deixen ben clar: ‘Fa unes setmanes, situava la necessitat de convergència i un marc ideològic global: “No hi ha canvi social sense sobirania politico-econòmica, sense recuperació del poder polític per la ciutadania basca. I tampoc no hi ha procés sobiranista des del neoliberalisme, des de polítiques que desvertebren la societat i impedeixen l’adhesió majoritària de la ciutadania a una estratègia sobiranista-independentista.” Al meu entendre, aquest marc ideològic s’ha d’omplir de propostes i dinàmiques socials que, respectant l’autonomia de cada espai d’intervenció, multipliquin el desenvolupament eficaç de la lluita ideològica, de masses i institucional.’

El retorn de Díez a la vida pública basca pot contribuir, precisament, a establir aquests marcs ideològics globals de què parla. Aquests fils transversals que han de poder ser assumits pel carril central de la societat basca sense desenganxar-ne els laterals, que han de poder veure realitzats els seus objectius per les vies democràtiques i majoritàries. Otegi va recuperar la llibertat ‘provisional i condicional’ ara fa més d’un any. Amb Díez al carrer, el moviment independentista basc reforçarà la determinació forjades per anys de lluita, experiència acumulada i autoritat indiscutible.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]