L’autopista que ens ha vist créixer acabarà veient-nos morir. Hi ha carreteres famoses que formen part del nostre paisatge sentimental. Si per a alguns és la ruta 66 o la ruta 40 de l’Argentina, que transcorre a més de cinc mil metres per sobre del mar, la nostra és la AP-7. De xiquetes, mirant per la finestra del cotxe dels pares, anant a la universitat, cada diumenge i cada divendres, vinga amunt i avall amb l’autocar. En coneixem els revolts, el quilometratge exacte, les àrees de servei, el Mèdol, la silueta de Tarragona al turonet, les cues de Vilafranca, el mític peatge de Martorell. Hi conduïm, bàsicament, per necessitat. Per correspondre a les nostres coordenades vitals. Fa un temps que la AP-7 s’ha convertit en una trampa i cal dir-ho més. Expulsades de fa anys de la pèssima xarxa ferroviària de Rodalia i Mitjana Distància, l’única opció és posar les mans al volant i llançar-se a una jungla sense certesa de sortir-ne viva.

Dimecres passat havia d’anar de Barcelona a Vila-seca i tornar-ne. Vaig dubtar molt sobre si exposar-me en hora punta, en un trajecte que no era del tot imprescindible. Ja pot ser important aquella cita o aquella feina o aquell enamorat per arriscar-te clarament a perdre la vida. Sí, sí, ara abans d’abocar-me a la carretera faig valoracions de cost-benefici, que no ens hi juguem poca cosa, com a mínim, la vida. Finalment, aquest dia en concret vaig sobreviure, no sense uns quants ensurts greus. Com quan dos camions em van barrar el pas i em van fer un entrepà planxat, i un altre es va posar a avançar sense advertir que jo ja circulava per aquell carril o potser prescindint olímpicament de mi, atès el descarat greuge de dimensions entre vehicles. Hi ha poques vegades que el trajecte se saldi sense incidents. Quan arribo a la destinació després de la AP-7 experience, dic: “Avui sí, avui me n’he sortit.” No han tingut tanta sort altres coneguts, com Adan, un jove de Masdenverge, fill dels propietaris de la botiga del poble i genet de doma, que anava a Sabadell, on treballava; o Roxana, veïna d’Amposta de trenta-sis anys i presidenta del Club Natació de la seua ciutat. Només són dos dels que hi han perdut la vida els darrers mesos. I és que l’any 2025 el nombre de morts es va multiplicar per dos. Els darrers anys, l’autopista s’ha convertit en una de les més perilloses de l’estat segons les estadístiques, i sobretot el tram que va de Tarragona a les Terres de l’Ebre.

En part, la sobresaturació també és culpa de no haver-hi una alternativa ferroviària solvent. Moltes de les mercaderies s’acaben transportant per carretera perquè és més ràpid. És clar, la AP-7 és la principal via terrestre del Mediterrani, la que uneix la península amb Europa. I ja sabem que a Espanya no li ha interessat mai ajudar a millorar el flux de transports pel corredor dels Països Catalans. Des que es van treure els peatges, el trànsit hi ha augmentat d’un 70%. Hi passen cada dia 120.000 vehicles, dels quals 25.000 resulta que són camions. Com passa amb les vies del tren, hi ha augmentat el trànsit i les inversions no. Pedaços i pedaços de diverses tonalitats de gris de la Jonquera a Andalusia i altres infrastructures afectades per l’ús i el temps. Que un mur de l’autopista caigui sense avisar en una via de tren a Gelida no hauria de ser normal, van dir els enginyers. Per molt que plogui, calen actuacions preventives i correctives per evitar el deteriorament. Si els morts han destapat l’envelliment i la deixadesa de la xarxa ferroviària, és hora també que parlem de les carreteres.

Al mal estat de la via s’hi afegeix la, diguem-ne, conducció dels mascles alfa o les presses per complir horaris impossibles, que potser ja seria tema d’un altre article. Els camions avançant-se entre ells. Els conductors pel carril de l’esquerra fent-te llums insistentment perquè corris encara més. I sortim amb una màquina de motor capaç de superar els 130 km/h quan premem l’accelerador. Cada dia quan pugem al cotxe tenim una arma de destrucció massiva a les mans i ningú no ens fa passar un test psicològic per a saber si aquell dia som aptes o no per a fer-la servir. Afortunadament, una de les mesures que ja s’han aplicat a la AP-7 ha estat la reducció de velocitat en els trams més conflictius. Entre Calafat i Amposta en sentit sud, els camions han de circular com a màxim a 80 km/h i els turismes, a 100 km/h. La mesura forma part del pla de xoc que el Departament d’Interior ha aplicat per frenar-ne l’alta sinistralitat. Però no n’hi ha prou, senyors.

Ja fa temps que penso que la AP-7 s’ha convertit en un espai de molta violència. És una violència estructural i una violència al detall. No tan sols és un lloc de jerarquies de poder, per volum, per potència del vehicle, per velocitat,  sinó també una estructura de poder en si mateixa. La xarxa de mobilitat és un tot: si falla per aquí se sobrecarrega per allà. És una estructura clarament política. I això ens genera una impotència terrible i una font de patiment i risc inadmissible. Per molta responsabilitat individual que hi hagi, necessitem protecció des de dalt. De moment, la nostra la AP-7 ja s’ha fet tristament famosa. Ara per ara, és la més perillosa.