Laura Masvidal
Laura Masvidal, dilluns passat a Barcelona (Foto: Júlia Partal)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Laura Masvidal és membre de l’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC), creada per les famílies dels presos i els exiliats polítics per donar veu als represaliats. La senyora Masvidal és la dona del conseller Joaquim Forn, que aquest novembre farà tres anys que és a la presó. Condemnat a deu anys i mig, Joaquim Forn –i també els altres presos polítics– ha vist com la seva situació a la presó empitjorava dràsticament aquest estiu. Forn ha passat de poder sortir a treballar cinc dies la setmana a estar reclòs vint-i-dues hores seguides en solitari a la cel·la de la presó dels Lledoners. El Tribunal Suprem va treure-li el permís de sortir a treballar de manera inaudita, i els protocols de la covid dins la presó l’han aïllat. En aquesta entrevista feta dilluns a Barcelona, la senyora Masvidal explica el brutal canvi viscut, i com el futur dels presos polítics s’ha enfosquit encara més.

Laura Masvidal
Laura Masvidal (Foto: Júlia Partal)

Com esteu, familiars i presos?
—Doncs estem pitjor que mai. És horrorós. Un cop ens havia caigut la patacada de la condemna, com a mínim, teníem els calendaris del règim penitenciari, que permet una flexibilització. I les famílies vam començar a respirar un punt. S’intentava el tercer grau, s’aconseguia el 100.2 i sortien a treballar, els vèiem fora i tenien escenari de feina. El procés normal de tants presos, i un calendari de futur. I de cop i volta, aquest estiu, va tot enrere. I a l’altre extrem. Perden el 100.2, que els permetia de treballar fora, que és una cosa que els angoixa moltíssim. I passen a estar dies i dies aïllats i tancats vint-i-dues hores sols a la cel·la. Parlant amb la paret. Un canvi brutal.

Com us expliqueu el canvi de règim?
—Jo ja entenc que fos previsible que la fiscalia recorregués contra el tercer grau. Tot i trobar-ho molt gros, perquè seria compliment estricte de la condemna i hauria de ser inqüestionat. Però sabem de què van. Ara, no té nom que el Tribunal Suprem s’atorgui competent del 100.2, que és règim penitenciari. I que mai fins ara s’havia qüestionat. Doncs l’han fet caure! Et dibuixa un escenari terrible. A banda, afegiu-hi els protocols per la covid. Per tant, estem pitjor que mai: sense escenari de futur i confinats.

La vostra parella té permisos de sortida?
—El Joaquim, com els Jordis, té complert el quart de pena, i això els dóna uns trenta-sis dies de permís l’any. Aquest mes que ve, per exemple, podria sortir un cap de setmana. I per ell ja és molt, i per nosaltres també. Ell calcula que d’aquí a Nadal li tocarien dotze dies. Veurem si els hi donen. Però això no li permet de treballar. Ni fer una vida mínimament normal. I passa també que, per la covid, cada cop que ha sortit, després ha passat vint-i-dues hores tancat dins una cel·la sense comunicació amb ningú durant catorze dies seguits. Després van ser deu dies. Aquest estiu se l’ha passat tancat i sol. Ara al setembre, cada cop que surti li faran una prova PCR i l’aïllaran quatre dies. Tot això, pràcticament, és règim de càstig. No m’invento res: segons la llei, per casos molt greus, el càstig és l’aïllament a la cel·la de sis dies a catorze. Això es considera un càstig. I això tenen. I jo puc entendre que els protocols de la covid són complicats en qualsevol entorn, i entenc que l’administració s’hi hagi d’adaptar. Però entre els moviments del Tribunal Suprem, el recurs del tercer grau, la caiguda del 100.2 i els protocols de la covid, ha estat molt dur, la veritat. Aquest estiu ha estat bèstia. Una calor a la cel·la que es moria. Sense sortir. Llençols amarats. I quan podia sortir, era a quarts de tres del migdia, al pati de ciment, per veure el cel. La calor era pitjor encara. Ha estat difícil.

El nou règim implica menys visites?
—Els protocols de la covid fa que els grups de visita siguem reduïts, sense sala d’espera, i només dos als locutoris, no tres o quatre com abans. I tampoc tenen activitats, ara. Però jo, més que criticar els protocols de la covid, em demano què passa, aquí. Tenim un règim penitenciari pensat per flexibilitzar, i ara és el moment de fer-ho, i passa justament al revés? El règim penitenciari actual ja preveu que els drets de les famílies s’afectin poc, per l’impacte que té en els nens, per exemple. Doncs no s’aplica. I només caldria complir una llei espanyola de 1979, aprovada per majoria al congrés. Per tant, què coi passa? Us posaré un exemple que m’explicava el Joaquim. Un intern, amb condemna de quinze anys per narcotràfic, ja està en tercer grau sense haver complert ni el quart de pena. Per què? Per què té família. Nens. Perquè el règim penitenciari, precisament, prioritza que quan hi ha nanos petits no s’abusi de la presó. Doncs això que s’aplica per a qualsevol criminal, per a ells no. Perquè les nostres famílies són independentistes, i no narcotraficants. Han de castigar l’entorn. I ho fan. Això dels nanos preocupa. Ho veig. Ho veig perquè la relació entre els nens i els presos es refreda moltíssim. I mira, com a mínim en el cas del Joaquim la relació es refreda però existeix. Les nenes són grans. Però els qui tenen nanos petits… Penseu que hi ha nens de sis anys, dels quals n’han viscut tres amb el pare a la presó.

Com us expliqueu que hagin fet caure el tercer grau i el 100.2?
—La fiscal general de l’estat podria haver dit que no es recorria contra el tercer grau. I punt. Però no controlen res, perquè els fiscals aquests van per lliure. Jo crec que la fiscal general, la Delgado, ni ho sabia. Miraeuquè us dic. I per què el senyor Marchena diu que és competent per tocar el 100.2? Cosa que no s’havia fet mai des del Suprem. Com a mínim, no recastiguis. Aquesta set de venjança.

Laura Masvidal
Laura Masvidal (Foto: Júlia Partal)

La feina dels presos, com ha quedat?
—En el cas del Joaquim, ell era molt conscient que la seva vida a escala política ja no tindria un paper actiu, òbviament, i per tant, redibuixava el seu futur professional. Estava d’advocat a Mediapro. I de cop i volta, va tot enrere. Ell es desespera pel futur, de qui dependrà, les obligacions. L’escenari professional crea angoixa. Rull i Turull no tenen feina, per exemple. En el fons, els aïllem, sense eines digitals ni res, i que perdin tots els trens. Tenen l’edat que tenen, fa tres anys que els tenim aïllats, i el que els queda. Espanta. Afegiu-hi que en el nostre cas, la meva feina era de suport a fires, congressos, i això s’ha parat tot. Tot.

Psicològicament, com es troben?
—No veure la mobilització al carrer fot molt. Entenc que normalitzem el que no hauríem de normalitzar. I els qui no ho hem normalitzat, no sabem com canalitzar la mobilització a causa de la covid. Com busques alçar la veu amb màscara, distància i sense poder concentrar gent? Ells ho noten, és clar. I nosaltres també ho notem. Afegiu-hi el desori polític, que al final no sabem on som. Jo estic preocupada.

El vostre advocat, el senyor Melero, com ho veu?
—Ell hi confiava, en el règim penitenciari. I ara està desesperat. La fiscalia, per exemple, sobre la reinserció, diu que no han seguit un programa específic. Programa específic per la sedició? Ens el dissenyarà el Tribunal Suprem a mida, suposo. Ho vaig dir: que us el facin a mida i que quedin retratats. Acabarem fent un programa a mida, ja ho veurem.

Com veieu els cants de sirena per a canviar la sedició al codi penal i que això els beneficiï?
—Doncs que són cants de sirena. I que és una manera que han buscat perquè políticament no veuen cap altra manera de baixar la pressió. Fan les lleis a mida, i s’ho fan tot a mida. No hi havia causa, el Tribunal Suprem no era el competent. La constitució mateixa diu que els membres del Suprem estan caducats de fa temps. Els va sentenciar un tribunal caducat. L’ONU ha tornat a recordar que l’estat es va obligar a complir les recomanacions, i ara que l’ONU els diu que aquesta gent ha de ser al carrer fan pressió perquè aquestes recomanacions desapareguin? Home.

Què es pot fer?
—No ho sé. La veritat. Hi deu haver recorregut polític, que ara hi ha el ‘gobierno más progresista’, oi?

Fins a quin punt l’estat espanyol busca que demaneu l’indult?
—L’indult està demanat. El senyor Jofresa el va demanar per a tots fa molt de temps. Per tant, si hi hagués voluntat política d’indultar-los, estarien indultats. Això de l’indult és per a omplir diaris i tirar el debat cap als costats. El que ells volen és un mea culpa, ho sentim molt, no ho hauríem de fer, està mot mal fet, Espanya, perdona’ns. I això no ho faran. És obvi que no ho faran. A banda, què solucionaria? A veure, a mi si me’l tornen a casa, a mi m’arregla la vida, la qual refaria, i m’ajudaria molt. Evidentment. Però el conflicte hi continuarà essent, aquí. I no satisfarà ningú. Ja han liquidat una generació política. Molt bé. I? La gent ja va sortir al carrer el dia de la sentència. I tornarem a fer-ho les vegades que calgui. L’indult és per a omplir pàgines, per a acontentar segons qui.

Pares i sogres, com els teniu?
—No estem bé. La mare del Joaquim ha fet una gran baixada. Brutal. Té 84 anys. I ara ja necessita una persona que l’ajudi tot el dia.

Us cuideu els familiars, amb ajut psicològic?
—Jo estava preocupat pels entorns, sí. D’entrada, perquè els presos traspassen molta angoixa. I és normal. Jo faig exercicis cada dia. Miro de fer fora tot allò que em dóna preocupacions. Intento que no quedi. Però costa. Ho deia Joan Fuster: ‘M’odien, i això no té importància. Però m’obliguen a odiar-los. I això sí que en té.’

Continua escrivint, Joaquim Forn?
—Està cansat. I això que teníem parlat un projecte que era molt bonic. Però escriure necessita una mica d’empenta. I ara no escriu, no. Espero que la recuperi. El segon llibre que va fer em va encantar. Són retrats molt ben escrits. A mi, que llegeixo moltíssim, em va sorprendre. I em vaig tornar a enamorar. Tinc un gran respecte per la literatura, i devorava els llibres. Novel·la. Però els dos primers anys de presó vaig perdre la concentració. Ara hi torno. I ell, també. No escriu, però llegeix més que mai. He acabat de llegir un totxo. La vuitena vida, que és la història de Geòrgia a través d’una nissaga. El recomano. I ell a la presó ha descobert el plaer de les coses més descriptives. Llegeix novel·les, cosa que abans no feia. Ara podem passar estones parlant d’un personatge. A ell, el Melero també li passa molta lectura, i ara em va dir que llegia un llibre que li encantava. La culpa. Com viuen la culpa després de la Segona Guerra Mundial els nazis, els japonesos. I m’ha encarregat que li trobi el llibre de l’Enric Gomà que parla sobre la llengua. Cada dia em demana llibres.

Res més a afegir?
—Sí: sóc crítica amb la manera com s’ha comunicat tot plegat. No sé si perquè el Departament de Justícia va començar a fer notícia del que no hauria de fer notícia (ara farem això, ara farem allò), o potser va ser que vam fer una gran notícia del fet que sortissin a treballar, quan era tot just l’aplicació de règim penitenciari, però el fet és que m’he trobat molta gent que no ha entès el retrocés brutal que hem viscut. Molts es pensen que encara surten cada dia. Ningú no els ha explicat les vint-i-dues hores tancats a les cel·les que viuen ara. Em fa la sensació que no s’ha acabat de comunicar bé, tot i que també és veritat que la covid s’ha menjat tot l’interès mediàtic.

Laura Masvidal
Laura Masvidal (Foto: Júlia Partal)

Podeu comprar Entre togues i reixes, de Joaquim Forn, a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.