Laura Maña: “Passem de cuidar els fills a cuidar els pares, hi ha molt poc marge per a ser tu mateixa”

Dijous s’estrenava als cinemes el nou film de Laura Maña, Les irresponsables. Al film, tres amigues, la Núria, la Lila i l’Andrea, es disposen a passar un cap de setmana plegades fora de la ciutat. A totes tres els fa molta mandra el viatge, però al final serà una experiència catàrtica i alliberadora. Una comèdia protagonitzada per tres dones de cinquanta anys que trenquen molts estereotips.

Xerrem de tot plegat amb Maña, amb qui també aprofitem per parlar sobre com pot ser d’alliberador fer cinquanta anys, i quins desafiaments encara té pendents el cinema a l’hora de reflectir la realitat de les dones. També parlem de com el cinema en català viu un canvi: cada vegada és més habitual poder fer films de tota mena en la nostra llengua. Diu que com més va hi ha menys reticències per part de les productores a filmar en català.

—El film trenca esquemes, perquè és una comèdia protagonitzada per dones, cosa que no acostuma a passar. I encara trenca més esquemes quan són dones de cinquanta anys, que no solen protagonitzar-ne.
—Exacte, crec que és una de les coses a què vaig donar més valor quan la Sandra Tapia, que és la productora, em va dir que acabava de veure una obra de teatre que li havia encantat i creia que es podria portar al cinema. Quan vaig llegir el text vaig pensar, que des de Telma i Louise, no veia pel·lícules protagonitzades per dones de cinquanta anys. Tenia moltes ganes de demostrar que les dones també podien fer comèdia. Les dones poden ser protagonistes. A més, em sembla que es parla molt poc de l’amistat entre les dones. Sempre es parla malament de l’amistat entre dones. Es diu que competim entre nosaltres. Quan em diuen això, sempre penso: “Perdona, si penses això, has de canviar d’amigues. A mi no em passa amb les meves!” Des de petites, ens acostumem a sentir dir que som tafaneres, que ens critiquem… És veritat que ens agrada parlar. Però és una cosa positiva. I crec que en el fons totes tenim grans amigues.

—Ara pensava que Casa en flames també era una comèdia protagonitzada per una dona de cinquanta anys. Tot i que tractava d’una família. Van canviant les coses en el món del cinema?
—En la meva carrera sempre he intentat de parlar de dones de cinquanta anys. La meva primera pel·lícula, Sexo por compasión, tractava d’una dona de cinquanta anys grossa, que era la més desitjada del poble. Sempre he volgut que les dones fossin les protagonistes. De fet, també ho he fet des de l’àmbit històric, recuperant històries de dones importants, que no figuren als llibres de text. Però sí que crec que últimament hi ha hagut un canvi. Sobretot d’ençà que hi ha més productores que poden triar de quins temes volen parlar. També hi ha més directores. Quan vaig començar, n’hi havia molt poques. Ara n’hi ha moltíssimes. Però encara hi ha coses que hem de conquerir.

—Com ara?
—El món tècnic. Vull veure més directores de fotografia, més compositores de bandes sonores, més tècniques de so. Ara hi ha moltes directores o guionistes, i això ja és un gran canvi, perquè abans eren vestuari i maquillatge i perruqueria. De fet, hi ha una generació de noies molt joves que parlen dels seus problemes i fan moltes pel·lícules d’autora. Però tinc ganes que les dones també siguin associades a pel·lícules comercials.

—Una cosa que també sembla que canvia és que durant molt de temps semblava que els films en català eren d’autor, i no podien ser comercials. Últimament, en canvi, es fan moltes comèdies.
—Sí, nosaltres busquem fer passar un bon moment a l’espectador, que rigui. I semblava que això no es podia fer en català. I crec que Casa en flames va marcar un abans i un després. Ara es reivindica molt que cadascú pugui filmar amb la seva llengua i que sigui comercial. El públic espanyol cada vegada hi està més acostumat, a veure pel·lícules en versió original. Encara que també tenen l’opció de veure-la doblada en castellà. A mi no m’agrada veure pel·lícules doblades, però s’ha de dir que en aquest cas costa de saber en quina llengua ha estat filmada, perquè s’han doblat els mateixos actors i, per tant, no canvia la manera d’interpretar.

—Per a situar la gent, són tres amigues, dues de les quals són germanes, que se’n van de cap de setmana després de la separació d’una d’elles.
—Cadascuna arriba a una casa, que és molt especial, amb la seva motxilla carregada de problemes. A les dones sempre se’ls ha exigit ser prudents, reservades, cuidadores. Passem de cuidar els fills a cuidar els pares, hi ha molt poc marge per a ser tu mateixa, per a ser irresponsable, lliure. I les protagonistes de la pel·lícula durant el cap de setmana i a través de l’amistat s’alliberen de tot això. Les que marxen l’últim dia són unes altres dones.

—El film també tracta d’això: com trencar amb els rols que un mateix es posa, o que la família, els amics o les circumstàncies li posen…
—Els cinquanta anys són una edat meravellosa, perquè les dones ja han deixat de cuidar els nens, perquè ja són grans, i normalment tenen una feina estable. De cop et trobes sola, i et preguntes: què m’agradava quan era jove? Et tornes a acostar a les teves amigues, tens ganes de riure, sortir, viatjar… Moltes coses que durant la criança dels fills has deixat de fer. Crec que els cinquanta són una bona edat per a començar una nova etapa. De fet, si t’hi fixes, quan vas a classes de meditació, ceràmica, pintura o cine, són plenes de grups de dones d’aquesta edat i cap amunt. Sempre, a tot arreu. Les dones i els homes fem plans diferents amb les amistats.

—És a dir, aquestes tres dones viuen un cap de setmana catàrtic. De cop són irresponsables… no sé si la paraula és irresponsable, però com que és el títol de la pel·lícula…
—Ja, vaig buscar al diccionari la definició d’irresponsable, i diu que és algú que no és responsable. I llavors potser no és això el que viuen. Però què vol dir realment ser irresponsable? La paraula que m’agrada és alliberador. Es retroben amb elles mateixes. Ara m’ha vingut el cap una frase que diu Jordi Sánchez al final de la pel·lícula, a la seva dona. Li diu que ha pensat molt en ella. I ella li respon que també ha pensat molt en ella mateixa. Això és el que els passa a totes tres, que connecten amb elles mateixes. De fet, la Betsy Túrnez també ho diu a la pel·lícula. Diu que mai tornarà a ser una dona que no es deixa guiar pels impulsos. És un cap de setmana alliberador.

—El títol de Les irresponsables venia marcat per l’obra de teatre que ha inspirat el film?
—És clar. Però em sembla bé el títol. M’agrada. Encara que he de dir a tots aquells que van veure l’obra de teatre en el seu moment que és molt diferent. L’obra de teatre ha estat el punt de partida, però després s’ha fet una adaptació molt lliure. En l’obra, tot girava al voltant d’un personatge, la Lila. Els altres només hi donaven suport. I quan vam reescriure l’obra amb la Marta Buchaca, que és la coguionista, vam escriure de zero els altres dos personatges. Volíem que fos una pel·lícula coral, en què totes tres amigues tinguessin la mateixa importància.

—Una vegada estrenat el film, què espereu que passi al cinema?
—Tinc moltes ganes que la gent vagi al cinema, s’ho passaran molt bé. Riuran, és una pel·lícula molt divertida, molt fresca. De moment, molta de la gent que ha anat a veure-la, m’ha dit: “Avui tenia un mal dia, i estava de mal humor, i he sortit del cinema somrient. M’ha canviat l’estat d’ànim.” És el millor que em poden dir. Aquesta és la meva gran recompensa.

—Sempre reivindiqueu la comèdia.
—És un gènere molt poc valorat. Mai veuràs una comèdia en un festival de primera línia o recollint premis internacionals. Sembla que quan fas comèdia parles de coses lleugeres i no hi estic d’acord. Senzillament, és una manera d’abordar un mateix tema. Podria haver fet un drama de tres noies que arriben a una casa amb la seva motxilla i ploren, però també puc explicar el mateix d’un punt de vista de comèdia. Reivindico riure, estem envoltats de coses negatives. Quan mires la televisió o les notícies, sembla que tot sigui negatiu. De fet, hi ha una generació de joves que no creuen en res. Pensen que el món és una merda, que els polítics tots són iguals. Jo m’hi dirigeixo i els vull dir que al món també hi ha coses meravelloses. Hi ha gent que fa coses fantàstiques. Però sembla que el que és bo no és comercial. I no hi estic d’acord. Em sembla que en el moment actual, riure és molt més important que plorar.

—Però si mirem la vostra carrera… El premi Gaudí que teniu és per un film històric sobre Frederica Montseny. I la sèrie que més gent ha vist és el Cuerpo en llamas, sobre el crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que no és pas una comèdia. Els reconeixements no arriben per la comèdia.
—Quan reps un premi o un reconeixement és un plaer, i de tot el que dius me’n sento orgullosa. Però sí que reivindico que cal que els festivals donin importància a la comèdia. Fer una bona comèdia també és difícil.

—Confessaré una cosa… Quan us vaig cercar, de cop vaig dir, si és la Montserrat de 16 dobles de TV3. Abans de directora us havíem vist fent moltes coses d’actriu. Ara fa molt que no us veiem.
—Ostres! Sí que te n’has anat enrere! No faig d’actriu perquè no em truquen. Ho trobo molt a faltar. He fet onze pel·lícules i és la primera vegada que m’he donat un petit paper en la meva pel·lícula. I ara també fet un paper petit en la nova sèrie de Jorge Torregrossa. He de confessar que l’hi vaig demanar. Perquè realment va ser començar a dirigir, i que deixessin de sonar els telèfons per fer d’actriu. I no sé què té a veure! Són dues feines que no tenen res a veure. Com que dirigint m’ha anat molt bé, suposo que m’han castigat. Deuen pensar que ja no vull actuar, però el contrari, m’encantaria, ho trobo molt a faltar.

—Què trobeu a faltar, de l’actuació?
—Mira, l’altre dia, quan filmava amb el Jorge, estava molt nerviosa. Sempre que estic en una situació així penso: em sentiran el cor a través dels micròfons? És una excitació. És una feina que m’estimo molt. I molt diferent de fer de directora. No té res a veure. Hi ha molta gent que em pregunta què he après com a directora dels directors que m’han dirigit abans. I sempre els he dit que jo era actriu. Que en aquell moment no m’hauria imaginat mai dirigint una pel·lícula. Estava molt concentrada en la meva feina. No em fixava ni on eren les càmeres. No em plantejava com feien els plans.

—I com vau decidir de passar a la direcció?
—Crec que va ser a través de l’escriptura. Sempre havia escrit, des de ben petita. I per això vaig tenir la temptació de fer un primer guió. Vaig escriure Sexo por compasión. En aquell moment no pensava que l’acabaria dirigint. Però parlant amb el productor, ens va sorgir la idea que potser ho podria fer. I ho sóc aventurera i ho vaig provar. Vaig tenir sort que el productor va creure en mi. Això sí, em va dir que primer era millor començar amb un curtmetratge, i així ho vam fer.

—Per tant, va ser una casualitat de la vida?
—No sé si la paraula és casualitat o conjunció. Quan faig classes de direcció, sempre els dic que mai estaran preparats per a dirigir. T’has de tirar a la piscina. La gent que ho vulgui ser, ha d’agafar el mòbil i posar-se a filmar coses. Has de ser valent i curiós. I si no surt bé, doncs mala sort. I als guionistes també els dic una cosa semblant. Si vols escriure, primer has de viure coses, que els amics t’expliquin coses. Has de viure coses, per després tenir ganes d’explicar-les. Viu, surt al carrer, viatja, aprèn, sigues curiós, i a la vegada sigues valent. No tinguis por. Atreveix-t’hi!

—Un lema molt semblant al del film.
—És cert! A la vida et pots equivocar mil vegades, però sempre endavant.