Laura Llevadot: “No veig necessari que hi hagi polítics professionals”

  • Entrevista a la professora de filosofia Laura Llevadot, que ha publicat 'Jacques Derrida: Democràcia i sobirania'

VilaWeb
Anna Zaera Albert Salamé
26.05.2023 - 21:40
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Laura Llevadot (Barcelona, 1970) és professora de filosofia de la UB i fa poc que ha publicat Jacques Derrida: Democràcia i sobirania, dins la col·lecció de filosofia política en català “Pensament polític postfundacional” (editorial Gedisa). Abans de les eleccions municipals, parlem amb ella de la diferència entre la política i el fet polític, un terme que inclou qüestions lluny de la política professional, com ara els moviments socials, el treball o les relacions heterosexuals, per citar-ne algunes. Aspectes que Llevadot també tracta en el llibre Mi herida existía antes que yo (Tusquets), en què es qüestiona els diferents posicionaments feministes actuals i posa el focus sobre el llenguatge, sempre ple de trampes i que sovint ens impedeix d’agafar l’agència sobre la nostra veu.

Quan us adoneu que voleu dedicar-vos a pensar?
—Crec que tots els qui estudiem filosofia ho fem perquè pressentim que hi ha alguna cosa que no encaixa. Ja ho diu Hannah Arendt: “Jo vull comprendre”. Ho veig en els meus alumnes i en mi. Partim d’una sensació d’estranyesa, de no estar a gust en aquest món. La filosofia ens permet de repensar el perquè d’aquest disgust. A mi, la cosa que més feliç m’ha fet sempre és estudiar filosofia, a part de ser mare!

Els alumnes d’altres disciplines no són així?
—Crec que en altres casos prioritzen la part pràctica, que també ho entenc, perquè hem de sobreviure. En els alumnes de filosofia, pensar i estudiar filosofia és una necessitat existencial. No són uns estudis que facis per dedicar-te a una professió concreta. Els fas perquè tens una pregunta que no et deixa descansar.

Parleu d’esdeveniment, referint-vos a Derrida, quan un fet puntual passat per la consciència ens transforma per sempre. Recordeu algun moment concret en què hàgiu entès que la filosofia us era imprescindible?
—Personal?

Sí.
—Sense explicar-te tota la meva vida, et diré que des de molt jove vaig tenir l’experiència de la mort de persones properes. I això crec que m’ha marcat. També ho explica Derrida. Cada mort és única. La mort d’una persona significa la desaparició d’un món. Han deixat d’existir tot un món de possibilitats. És tot un món que cau. Hi ha una pèrdua de sentit de la realitat. El dol és tornar a pensar el món després d’aquest moment.

Ens trobem just abans de les eleccions municipals. A l’assaig Democràcia i sobirania dieu que la política us sembla un espectacle.
—A mi “la política” amb article no m’interessa gaire. Hi ha una sèrie de retòriques que tots fan servir. La política és un màrqueting per a vendre idees. Per mi, hi ha unes idees que són millors que unes altres, però totes participen en aquest espectacle. A mi m’interessa és “allò polític”, i a la col·lecció de “Pensament polític postfundacional” treballem aquesta separació que hi ha entre la política i allò polític. De fet, crec que la política no és capaç de traduir allò polític. Perquè allò polític són tant els moviments socials com les relacions de parella, les relacions laborals o les relacions sexuals o les afectives.

I què us interessa de la política?
—A veure, hi ha moments interessants, que és quan des d’allò polític es qüestiona la política. Per exemple, el 15-M o l’1-O. Llavors sí, perquè es posa en qüestió tot l’espectacle i tota la representació que és la política. Crec que són els únics moments interessants.

Quan la democràcia es pensa a si mateixa?
—Exacte. Quan la democràcia es mesura amb el seu concepte. Fins on està disposada una democràcia a deixar-se modificar per un concepte més ampli de democràcia? Quan durant l’1-O es comença a dir que allò no és constitucional és que la democràcia no es vol pensar a si mateixa. Això vol dir que hi ha un marc que no es pot moure. La filosofia serveix per a pensar aquests marcs que no s’expliciten i que no es volen deixar qüestionar.

També dieu, citant Derrida: “Mort als que decideixen per nosaltres, als que suposadament saben el que s’ha de fer.”
—És que hi ha una classe política, i això no sé per què ha de ser així. Potser hi ha altres formes de democràcia que no requereixen professionals. Democràcia aleatòria, per exemple. Igual que en una comunitat de veïns. No veig necessari que hi hagi polítics professionals. Se suposa que aquests professionals saben coses que la resta no sabem. Allò polític implica tothom, però s’estableix una divisió entre els que sí que en saben i els que no en saben. Qui en sap perquè ha anat a Harvard a estudiar i el seu porter, per exemple, que resulta que no pot prendre decisions polítiques. Això ho hem de qüestionar! Perquè el senyor que ha anat a Harvard ha assolit uns aprenentatges, però probablement amb una ideologia molt determinada, que potser no és la que interessa al porter. D’aquesta manera, l’única cosa que fem és reproduir una oligarquia. No és gens clar que això sigui democràcia!

Ha fet mal, la professionalització dels polítics.
—Sí, és clar. En un partit que, en general, és una estructura jeràrquica, els joves fan un aprenentatge de la jerarquia. Quan els toca governar, no són pas més democràtics, perquè l’aprenentatge que han fet és de submissió i d’aspirar a determinats càrrecs. És malmès des del principi a causa de la manera d’accedir a la política.

Heu vist algun debat electoral?
—No miro debats, però si m’ho expliques ja em va bé! No miro ni la tele!

Canviem de tema. Reivindiqueu escriure filosofia també en català.
—El fet que la filosofia estigui avui dia avaluada en funció dels articles acadèmics que es publiquen en anglès vol dir que es pressuposa que hi ha una traduïbilitat universal en què és igual la llengua amb la qual escrius. En aquesta col·lecció, reivindiquem que no és igual la llengua amb la qual s’escriu. Cada llengua té una plasticitat pròpia i té unes possibilitats per a dur-la més enllà. La filosofia és un treball conceptual, però també és un treball amb el llenguatge. Els textos que llegim tenen un estil i una forma, perquè, si no, es trairia el concepte d’allò que es vol dir. El fet d’escriure filosofia en català és necessari perquè no hem posat prou a prova aquesta llengua en aquest àmbit. Hem de fer passar el català per proves que no ha passat.

És important experimentar amb la llengua?
—Per mi, la qüestió interessant de la llengua no és conservar-la, sinó fer-la produir coses noves. I estirar-la de maneres diferents. Tenim una sèrie de vocabulari,  del postestructuralisme al posthumanisme, l’acceleracionisme o el realisme especulatiu, que resulta que en català encara no ha tingut lloc. No hem buscat maneres de fer-ho. Aquest treball s’ha de fer. Això és una feinada que als traductors i als lingüistes se’ls reconeix molt poc! Traduir és inventar, ampliar la llengua d’arribada, perquè, si no, t’ho faria el Google traductor.

—Parleu de la vostra mare valenciana. Dieu que les llengües, fins i tot les minoritzades com el català, invisibilitzen altres variants, com per exemple les de Ponent o les de les Terres de l’Ebre.
—Sí, quan parlem d’una llengua, normalment ens referim a l’estàndard. Però l’estàndard acostuma a anar en funció de la metròpoli. El català estàndard acaba recollint un tipus de parla que és més propera a la de la capital i, finalment, acabem tots parlant com a TV3. Després, hi ha tots els mitjans de comunicació que es dediquen a multiplicar aquest estàndard, però en realitat una llengua és feta d’una multiplicitat de parles. Aquest estàndard sempre és una fabricació. En lloc de partir de la pluralitat i de deixar que la pluralitat encara creixi més, ho reduïm per crear una llengua estable. Però el que fem és limitar-la. Autors valencians de la col·lecció han escrit en valencià. Cadascú ha escrit en la varietat amb la qual parla. I em sembla una riquesa molt gran.

La llengua materna sempre és la llengua de l’altre, dieu. Potser al llarg de la vida ens reapropiem de la nostra veu? Com ha estat el procés de reapropiació de la vostra veu i de la vostra escriptura?
—Ostres! És interessant! Jo crec que vaig començar a fer servir la meva veu en els pròlegs dels llibres de la col·lecció, perquè no em demanava ser tan acadèmica. Quan vaig anar a la facultat de filosofia vaig fer l’aprenentatge de la llengua acadèmica. És això d’aprendre a parlar la llengua dels homes. Perquè les que han parlat de filosofia tradicionalment han estat veus masculines. Quan tu aprens a parlar com els homes, ja ets un interlocutor competent. Llavors has de fer aquest joc. És inconscient, però l’hem fet totes, si no, no faríem de professores. Si no haguéssim demostrat que som capaces de parlar com ells, no seríem a la universitat. Quan ja ho has demostrat, et comences a relaxar. Et vas alliberant del pes de l’acadèmia i de la masculinitat. Jo sóc en procés de desaprendre a parlar la llengua dels homes i trobar la meva veu. Suposo que com tothom. Però la meva veu tampoc és una cosa tancada. No és personal. La meva veu és feta de tot allò que he llegit. De vegades vaig escrivint i dic: “Ostres, això sona com Adorno, això sona com Zambrano.” És molt bonic, el moment d’escriure, perquè és el moment en què, de sobte, es coordinen una quantitat de textos, persones i veus que tens darrere.

Que màgic.
—Sí, hi ha una part inconscient molt interessant, en l’experiència de l’escriptura. Quan escrius acadèmicament això no passa, perquè no t’ho pots permetre.

Parlem ara del llibre Mi herida existía antes que yo (Tusquets). Què voleu dir? Existeix una estructura prèvia en la qual cadascuna de nosaltres anem encaixant sense voler.
—Aquesta seria la idea. Quan tu vius un esdeveniment, un fet que et pot trencar o fer-te replantejar la vida, pot ser una violació, una mort, un abús o el que sigui, ho vius com un trauma superindividual. Per mi ha estat interessant veure que no era així. Això vol dir que totes passem pel mateix? No. Hi ha certes estructures i hàbits psicològics que existien abans que nosaltres, i s’han de poder analitzar. Independentment de qui els encarni, si un cap, un germà o un pare. Tots ens pensem que som superoriginals i singulars, i resulta que hi ha molt de l’estructura en nosaltres, i en el lloc menys esperat repliquem estructures que ens precedeixen.

Creieu que totes tenim la capacitat de fer aquesta reinterpretació dels esdeveniments transformadors de la nostra vida?
—Jo crec que sí, però cadascú ho fa amb les eines que té. Virgine Despentes ho fa amb l’escriptura de la Teoria King Kong, però una altra ho pot fer fent fotografies, una pel·lícula, o amb coses més concretes, com canviant una relació familiar o transformant una comunitat de veïns.

No cal que sigui una expressió cultural.
—No, no. El que té el món cultural o creatiu és que parteixes d’unes possibilitats d’interlocució, que també són latents i estructurals, eh? Però, en realitat, el gest és el mateix, si ets una mare de família de l’extraradi o si ets una escriptora. La qüestió és de quina manera pots materialitzar una cosa amb allò que t’ha passat. El gest crec que sí que és important. Potser del teu gest, minoritari o fins i tot privat, se n’assabentarà menys gent, però això és igual. Que un llibre es llegeixi o no és molt aleatori. No diu res a favor de la qualitat del llibre. Perquè en cada moment hi ha una escolta diferent. Ara que vinc de l’exposició de Sade del CCCB, veus clar que hi ha coses que potser quan es van dir no van tenir una interlocució i la tenen ara, com és el cas de Sade. Que allò que tu facis amb el que et passa sigui entès o no sigui entès no és el més important. La qüestió és que ho facis. I si no es modifica ara, es modificarà després, sempre que hagis tocat i transformat una experiència que és important per a tu.

En el llibre parleu de feminisme. Feminisme de la igualtat, de la diferència, teoria queer. Llegint-vos sembleu més interessada en la teoria queer.
—La cosa que m’interessa de la teoria queer és aquest posar en qüestió l’estructura binària. Tant la masculinitat com la feminitat. Això em sembla més interessant que reivindicar una de les bandes de l’aparell. Sigui el feminisme de la diferència o de la igualtat. Hem de qüestionar el sistema androcèntric que exclou moltes altres possibilitats. No només la femenina. Però alhora, de cert feminisme, també m’interessa tot el treball que s’ha fet sobre les dones. Ara llegia Audre Lodre i Adrienne Rich, que es pregunta sobre la maternitat com a institució. Hi ha tota una història, per exemple, del lesbianisme, que no s’ha explicat. Les típiques senyores del poble que vivien juntes i ningú deia res o la duresa de les maternitats. Crec que sí que s’haurien de recollir totes aquestes veus i reinterpretar-les. No per quedar-nos en el victimisme, sinó per posar noms nous. Perquè, per exemple, això que ara en diem cures potser ha estat sempre treball expropiat. Potser si en diem treball es pot pensar d’una altra manera, el podem socialitzar i l’estat se n’hauria de fer càrrec.

S’han de crear vincles entre teories?
—Sí, perquè la batalla que hi ha ara entre les terf (“feminisme radical transexcloent”) i el transfeminisme, quan vas als textos, no és tan així. Quan vas a Luce Irigaray, que és feminista de la diferència, veus que no és necessàriament essencialista. Ella busca una idea d’allò femení que posi en qüestió el binarisme clàssic. Perquè el que ella defensa no és la dona tal com se l’ha inventada l’home. Potser és el mateix qüestionament que cerca Preciado amb Multitudes queer. En realitat, tots intentem pensar amb un altre tipus de lògica. No em sembla que sigui tan conflictiu ni tan dialèctic, encara que Twitter vagi ple d’aquestes coses.

S’instrumentalitza.
—Sí, perquè, tornant al principi, a la política representativa, com que són partits i vots, li interessen les posicions oposades. Perquè és una manera de dividir el mercat i que cadascú tingui el seu segment.

També heu participat en el llibre col·lectiu El poder en escena, parlant sobre la representació de les dones de la neteja.
—Les dones de la neteja són la nostra sortida colonial. Si les dones occidentals han pogut, per mitjà del feminisme de la igualtat, tenir unes certes posicions socials i culturals, és perquè les cures i la neteja les fan immigrants racialitzades, moltes vegades sense papers i mal pagades. Encara són dones, les que fan les cures, i el que hem aconseguit nosaltres és al preu d’elles, no al preu dels homes.

Al llibre parleu de la invisibilitat de les dones de la neteja. Els qui les contracten se senten incòmodes.
—Hi ha aquesta idea de com em represento jo davant els altres. Tinc la casa impol·luta, el llibret a la tauleta de nit perquè quan la gent vingui sàpiga què estic llegint. La típica casa burgesa on està tot calculat, però on s’amaguen les condicions de possibilitat de tot això, que és la part més física. I la part més física la sosté algú que tu no vols ni reconèixer ni veure. Perquè si poguessis, aniria a casa teva quan tu no hi ets. Però té aquella complexitat, que tu li has de donar les claus de casa teva a algú que no coneixes. És com donar les claus de la teva intimitat i que algú la netegi. Des dels llençols on pot haver-hi de tot a la teva brossa.

Són aspectes de la nostra vida que no volem veure.
—Hi ha un col·lapse. Perquè quan ho mires del punt de vista de qui neteja és molt interessant. I el llibre Manual per a dones de fer feines és boníssim! Ho veus des de l’altra perspectiva. La senyora que deixa un bitllet per veure si el roba i la dona de la neteja diu: “No, si l’única cosa que robo a la senyora són els seus somnífers!” Finalment, el que veiem és que tots som en aquest sistema neoliberal i tots necessitem somnífers per a dormir, la burgesa i qui fa la neteja.

Hi ha una crítica al patriarcat?
—Sí, perquè feines com la neteja o el treball sexual són les que sempre han fet les dones, i no se’ls ha reconegut mai. La dona casada feia totes les feines de cures i el treball sexual necessari. No hem de suposar que totes les dones feien l’amor amb el seu marit quan elles volien. Això seria un món ideal molt maco, però no ha estat així durant segles! Ara es fa palès, però tampoc volem veure-ho del tot. És interessant que no vulguem veure aquestes coses. El puritanisme, finalment, serveix per a ocultar la injustícia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any