23.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 24.04.2018 - 00:15
Laura de Andrés Creus (Barcelona, 1978) és llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i la seva experiència investigadora, plasmada en quatre llibres, l’ha convertida en una especialista en la primera postguerra de Catalunya i molt especialment de la ciutat de Barcelona, on ha aprofundit aspectes com ara les barraques i l’estraperlo. La crítica ha reconegut l’alt nivell de la prosa de no-ficció d’aquesta periodista com una de les mostres més sòlides de periodisme literari de la seva generació. Amb els seus treballs, ha aconseguit introduir la fam i el barraquisme a casa nostra i fer-nos sentir empatia amb els miserables de tota una generació. Ara continua tancant serrells d’aquelles investigacions amb els Diaris del Somorrostro (Mediterrània), un llibre en el qual es descriuen amb detall les principals dificultats, les efemèrides, les activitats i, fins i tot, les despeses que va significar l’obra social empresa per Carme Catà, Pilar Bonfill, Vicenç Sánchez Bubi, Xavier Vallory i una colla de joves de vint anys, catòlics, laics i compromesos amb l’Església, que van dur a terme entre el 1948 i el 1966 al barri del Somorrostro de Barcelona. No el coneixien pas, el barri, però quan el van descobrir, empesos per un sentiment de justícia, van decidir que calia ajudar la gent que hi vivia. I se’n van sortir amb resultats excel·lents. Sabent la feina feta per aquest grup inicial, els caputxins van decidir d’implicar-s’hi. Això els emparava ‘institucionalment’ dels paranys i entrebancs que hi posava l’Església oficial. A la Barcelona dels anys quaranta, el fenomen del barraquisme no era nou. De la barriada del Somorrostro, ja se’n tenia constància a final del segle XIX. Però l’augment sobtat de població amb baixos recursos després de la guerra va fer que s’hi creessin noves construccions, autèntics infrahabitatges, on vivia gent que no tenia accés a serveis bàsics com ara l’aigua o l’electricitat, i encara menys a la sanitat i a l’educació. El llibre ha estat elaborat a partir dels diaris personals de Guillem Masana i Montserrat Serra.
—Tenim davant un llibre d’encàrrec, com explicau en la introducció, però en el vostre cas es pot dir allò de beneït llibre d’encàrrec, que us permet de tornar al vostre gran tema d’investigació: el barranquisme contemporani a la ciutat de Barcelona…
—I tant que sí. La Montse Costas, que ja havia estat editora meva a Ara Llibres, ara treballa a l’editorial Mediterrània, on tenen una col·lecció específica dedicada a la saviesa dels frares de Sarrià, amb temàtiques molt diverses. I com que ells varen ser els primers que donaren suport als grups de laics que van fer acció social al Somorrostro era lògic de trobar documentació en el seu entorn. Aquests joves varen aconseguir l’entrada de l’església al barri i la introducció de l’escola i molts serveis bàsics. Els frares de Sarrià i de Pompeia, a principi dels cinquanta, ja hi tenen molta més presència i els oferien una mena d’empara oficial sense gaires interferències, perquè allò que feien els nois estava realment molt bé.
—Fins i tot un frare navarrès que es va plantar genolls en terra, braços en creu per evitar que la Guàrdia Civil esbuqués les barraques del Somorrostro…
—Sí, va ser el pare Isidor de Mezquíriz i, misteriosament, després d’enfrontar-se als guàrdies, diuen que el varen enviar a missions. Però hi ha molts dubtes que no fos purament una maniobra repressiva contra la seva actuació al Somorrostro. Sigui com sigui, va ser el frare que més hi va sacsejar la consciència. Era molt jove i tenia un perfil molt del nord, que va fer que per si sol aturés la Guàrdia Civil i les excavadores de genolls a terra. Va deixar molta empremta entre els joves que havien començat la feina pel seu compte.
—Uns nois laics amb inquietuds religioses, de l’Eixample, que de sobte baixen al Somorrostro i els canvia la vida. N’hi ha un, Guillem Masana, que deixa un document únic…
—Sí, això ha estat una gran sort, un regal de Reis: poder tenir el seu dietari, que arriba fins al 1957, quan es va casar, amb tota la feina que varen dur a terme, és extraordinari. Masana no va ser dels primers que hi va arribar, però es va incorporar molt de pressa a la feina i era una persona molt meticulosa. Fins i tot va arribar a aixecar un mapa de tota la zona de sector D. Era tan metòdic que ho va guardar i ho va enquadernar tot i en va fer cinc còpies, un per a cada un dels seus fills i una altra per als caputxins. Això ha estat una de les principals bases documentals per a fer el meu llibre.
—També és molt sorprenent que hi arribassin aquests nois i noies, al Somorrostro…
—I tant, el Somorrostro només el coneixia la gent que hi vivia. Els primers que hi arriben per fer-hi catequesi són nois amb la vida resolta, que podien menjar i anar polits. I això encara és més sorprenent, perquè en aquella època era molt perillós significar-se amb accions d’ajuda al proïsme com aquesta. Però quan arribaren allà i varen veure que els nens no sabien llegir ni escriure, no hi havia cap mena d’higiene…, des del primer dia varen veure que més que fer catequesi calia fer una escola i ajudar tant com poguessin. Hi anaven cada diumenge i alguns s’hi estigueren sis anys, alguns altres deu. El cas de la mestra és especialment meritori, perquè venia des de Martorell cada dia. Eren gent jove que varen fer una molt bona colla i que en molts casos acaben fins i tot trobant parella en aquesta tasca social. Això sí que va ser autènticament societat civil posant pegats allà on podia.
—Parleu molt sovint del sector D del Somorrostro, però les barraques eren molt extenses, tant com poden ser avui els camps d’Idomeni o la ‘jungla’ del pas de Calais. Sembla que a Europa no hem après gaires coses…
—I tant, ocupaven tot el litoral de Barcelona. Anaven des de la platja de la Barceloneta fins a Sant Adrià. Allò eren les clavegueres de Barcelona i, per tant, era el lloc on ningú no aniria a mirar. I sí, és cert, el fenomen del barraquisme torna a Europa i malauradament continuarà mentre hi hagi gent que, lícitament, vulgui complir el somni de moure’s del lloc on va néixer i créixer per buscar un futur millor.
—És el quart treball que heu dedicat a aquest àmbit i de mica en mica n’heu esdevingut una especialista. Continuareu incidint-hi? Encara queden sorpreses sobre les barraques, que va ser un fet durant molt de temps silenciat i enquistat en la nostra consciència col·lectiva?
—Sobre les barraques i, en general, sobre molts aspectes històrics de la postguerra i el franquisme, calia deixar passar una generació. Però per a la nostra supervivència hi ha coses de les quals s’ha de parlar i la part marginal s’ha de tractar amb naturalitat: si això existia s’ha d’explicar i s’ha dir que existia perquè calia mà d’obra i a molta gent li anava bé de poder-se’n anar del poble, on en molts casos estaven massa significats i d’on sortien amb mig bitllet pagat cap a Barcelona per eliminar boques famolenques en l’origen. Barcelona no ha estat mai una ciutat per a viure i la qüestió de l’habitatge és un dels més complexos de resoldre, fins al punt que encara és latent. Els fluxos migratoris cap a la ciutat eren de 10.000 a 20.000 persones l’any, als quaranta i cinquanta. De manera que la ciutat només es va poder engrandir amb les barraques i els relloguers.
—De totes maneres, el fenomen barraquista no era nou, amb les dues exposicions universals ja n’hi havia hagut…
—I molt abans també. Les primeres varen ser les barraques dels mariners a la Barceloneta i després les dels treballadors de l’hort i la dels picapedrers a Montjuïc. Però sí que és cert que les exposicions universals varen implicar un boom de l’infrahabitatge.
—Als anys quaranta i cinquanta no hi havia la xarxa assistencial anarquista, per exemple, que havia estat un gran suport als barris de barraques dels anys vint, amb una activitat formativa molt important. Ara no hi són perquè han hagut d’anar-se’n a l’exili o són morts…
—Efectivament, en els assentaments de barraques dels anys quaranta i cinquanta l’única cosa que importa és la supervivència. No començaran a organitzar-se fins als anys seixanta, gràcies a les organitzacions obreres catòliques juvenils. En el moment que ells van arribar al Somorrostro, la gent volia una feina i un lloc on viure. La resta els era igual i sovint una barraca ja era un luxe.
—Es pot dir que algunes persones que van arribar a les barraques del Somorrostro van empitjorar respecte dels seus llocs d’origen?
—Només en part. Aquesta gent va empitjorar la qualitat de vida pel que fa al lloc de residència i va haver d’improvisar amb les condicions que es trobaven, però normalment si havies estat forçat a emigrar era perquè hi havia hagut alguna mena de significació durant la guerra. Als pobles tot se sap i si es quedaven eren víctimes de represàlies. A la ciutat tot quedava diluït, ningú no sabia qui havia arribat. I aquest és un dels problemes principals dels quals alerten les autoritats de l’època, que varen emprendre una repressió intensa, de manera que obligaren la gent a tornar a casa seva, amb devolucions immediates.
—Baixar al Somorrostro i començar a treballar-hi voluntàriament. Aquesta solidaritat també es produí en molts altres barris de barraques, però vista avui és una espècie de miracle…
—Hi ha casos semblants que jo havia tocat ja en uns altres llibres, perquè molta gent que es trobava amb aquestes realitats volia col·laborar. Però era evident que les actuacions eren una mica jugar-se-la, sovint eren perseguits. En el cas del Somorrostro el bisbat estava preocupat perquè la tasca evangelitzadora la feien nois i noies junts, fins que els frares de Pompeia van dir que les noies soles no hi podien anar. També en aquest llibre es pot veure el joc entre dues esglésies molt diferenciades llavors i ara.
—I tant, els frares de Sarrià i de Pompeia sempre han mostrat un tarannà molt plural i obert. Dèiem que han tornat les barraques, tornaria gent com la que protagonitza el vostre llibre?
—Bé, ara la situació és molt diferent. Per exemple, tenim menjadors socials i l’estat del benestar impedeix d’arribar a límits com el del Somorrostro, però estic segura que sorgiria gent bona, perquè sempre n’hi ha.
