Laura Borràs: “No estic ni reeducada ni rehabilitada ni penedida”

L’ex-presidenta del Parlament de Catalunya Laura Borràs ha guardat silenci als mitjans de comunicació durant mesos i tot just ara hi ha tornat. Diu que ho ha fet com un exercici d’elegància i de responsabilitat, d’ençà que Carles Puigdemont la va rellevar com a presidenta de Junts. Borràs s’ha situat ara en un altre pla, fora de la primera línia política. Continua essent professora a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona i és directora acadèmica de la fundació Fundem la República, vinculada a Junts. Borràs assegura que no vol entrar a valorar les decisions que prenen les persones en els càrrecs que ella havia ocupat, però manté les antigues posicions polítiques. No s’ha tret de la solapa de l’americana la papallona groga contra la repressió ni el distintiu de la presidència del parlament. Viu en una difícil incertesa per dues peticions d’indult que el consell de ministres espanyol no resol.

—Trobeu a faltar la primera línia política?
—Gens ni mica. És evident que ser-hi com jo hi he estat és ser a la primera línia de foc. Per tant, estant més tranquil·la, més aparentment preservada d’aquesta trinxera, no es troba a faltar. Els dards, tots els atacs, no es troben a faltar. Al contrari, es respira una mica més alleugeridament.

—Esteu pendent d’una doble petició d’indult. Podríem dir que la vostra vida depèn literalment de Pedro Sánchez?
—Suposo que si ens poséssim de manera molt literal i melodramàtica, sí. Però, en això, sempre he tingut una manera de fer que és sobreposar-me a l’adversitat. I m’agrada molt l’entrevista que vau fer a Boris Cyrulnik, perquè jo l’havia llegit abans, i ell explica que la vida li havia donat unes cartes que són cartes de víctima, i ell havia rebutjat aquesta predisposició de la vida. Em sento molt identificada amb aquesta manera de reaccionar. La desgràcia, l’adversitat, no les pots evitar, o probablement les pots evitar fent coses que t’acaben violentant a tu mateixa. Jo hauria pogut acceptar un acord, hauria pogut no tenir una posició bel·ligerant sabent que m’havien de jutjar, que ja s’havia iniciat un procediment per després poder-se venjar de mi. I vaig decidir no fer-ho. Un cop arriba, en aquest cas amb l’arc temporal de set anys, amb totes les barbaritats que s’han dit, amb tot el que ha servit per només fer un dany contra la reputació, amb una sentència en què el jutge diu que és excessiva i desproporcionada, i el mateix que et condemna et demana un indult, pots actuar d’una manera o d’una altra. Tot i que objectivament he patit una injustícia, m’hi he revoltat sempre i he treballat per mirar que no m’anul·lés. Si l’adversitat t’anul·la, s’acaba la teva vida. I jo he mirat sempre de sobreposar-me. Ara, això no vol dir que darrere no hi hagi una persona que té uns sentiments, que veu la seva possible llibertat i la vida afectada per això. I no és fàcil.

—El tribunal va demanar l’indult i no s’ha executat la pena de presó però tampoc no hi ha cap termini perquè el consell de ministres es pronunciï. Quant de temps pot durar aquesta situació?
—De vegades, per mirar de sobreposar-te a les adversitats, t’interessa tenir elements als quals aferrar-te. El fet que no hi hagi marc temporal ho deixa en una situació sine die. No pots dir, mira, ara patiré molt, però fins a tal dia. Aquests punts cardinals no hi són. I entenc que això forma part del mateix procés. Mires de no viure condicionat, però és evident que és una circumstància que et condiciona la vida. Però mai, en cap moment, no he fet res activament perquè això es negociés políticament. Això sí que ho he rebutjat. Ni quan es negociava l’amnistia, ni després quan hi ha hagut un indult al damunt de la taula.

—Penseu en la possibilitat d’haver d’anar a la presó?
—Temps enrere, no tan sols hi vaig pensar, sinó que em vaig preparar, si és que això és possible. Però per intentar fer-ho de la manera més racional, dins la irracionalitat que representa imaginar-ho quan no has comès cap delicte. Quan ja hi va haver una confirmació de la sentència ferma per part del Tribunal Suprem, entre el febrer i l’abril, en què no hi havia la petició d’un indult, en qualsevol moment el jutge hauria pogut decidir amb un marge de deu dies de decretar el meu ingrés a la presó. Vaig anar a veure advocats penitenciaris, vaig interessar-me sobre quina presó hauria de triar, sobretot perquè, si arribava aquell moment, els últims deu dies de la meva vida en llibertat, no volia dedicar-me a fer tràmits i desaprofitar-los. També tenia clar que, quan entres a la presó, per poder-ne sortir pels mecanismes que hi ha establerts cal un penediment. La fiscalia no ha donat suport a l’indult dient que no estic reeducada, rehabilitada i penedida; doncs, efectivament, no estic ni reeducada ni rehabilitada ni penedida.

—És a dir, que compteu que no penedir-vos-en us allargaria el temps efectiu de presó.
—Absolutament. Podia estar preparada perquè em volguessin ficar a la presó o em volguessin jutjar per independentista, en una democràcia tan singular en què la fiscalia utilitza el terme de no estar reeducada. Això és Pol Pot o l’Espanya del segle XXI? Però en cap moment no he volgut deixar de lluitar contra una causa que atempta contra la meva integritat moral. No em puc mirar al mirall i dir-li, per no entrar a la presó, que sí, que he mort Kennedy. No puc acceptar el que no he fet. He lluitat per defensar la meva honorabilitat i ho continuo fent. Els mecanismes de la por, de la coacció, són fets per enfonsar les persones, perquè s’agafin a una mena de mal menor. I jo he intentat que no em destruïssin com a persona. No he volgut en cap moment que això condicionés la meva acció política quan era a la primera línia. Continuo lluitant i ara busco a Europa, que és l’escenari judicial en què ens trobem ara, un tribunal que reconegui que s’han vulnerat tots els meus drets personals i polítics.

—Per tant, malgrat la posició de la fiscalia del TSJC, que no sé si es pot entendre com un advertiment, manteniu la posició.
—Segur que és un advertiment. Això també és estrany. La fiscalia del Suprem no s’oposa a l’indult, s’oposa a l’amnistia, però no a l’indult. I ara la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’hi oposa, tot i que no s’hi havia oposat abans, i en aquests termes, a més a més: no reeducada, no rehabilitada i no penedida. Mira, és que no m’he de penedir de res, no he comès cap delicte. He fet la meva feina i l’he feta ben feta, com queda clar en la sentència. No rehabilitada, en quins termes? Socialment estic molt habilitada, no paro de voltar per tot el país, em conviden a tot arreu per parlar. Tot i les tones de porqueria que m’han abocat al damunt, la gent no considera que això m’hagi afectat. I després, no reeducada? Què vol dir? Que m’he d’espanyolitzar? En quina línia és aquesta reeducació? Doncs no, tinc males notícies: ni reeducada, ni rehabilitada, ni penedida.

—El fet que Junts hagi trencat les relacions amb el PSOE us pot afectar, no?
—Sempre tinc molta sort, com es pot veure… La petició és a la taula del Ministeri de Justícia, viatjant cap al consell de ministres, fa 8 mesos. Les dones en 9 mesos sabem portar una criatura al món. No sé quant de temps trigaran, però és evident que jo no he buscat mai un benefici personal. Em vaig passar anys que deia que la justícia és més espanyola que justícia. I hi havia companys vostres que em deien: però aquesta gent et jutjaran. Sí, però si jo deixo de dir el que dic ja m’han guanyat, ja han coartat la meva llibertat de pensament i d’expressió. Ara hauria d’actualitzar el hit. Hauria de dir que la justícia és més espanyolista que espanyola, perquè ja hem vist quina és la deriva que ha acabat tenint. Ara el trencament de les relacions no m’ajuda, en la mateixa mesura que jo tampoc no feia res abans perquè les relacions que hi havia m’ajudessin. Qui ha de concedir l’indult actuarà sense que jo hi hagi interferit en cap moment, des de cap perspectiva.

—L’executiva de Junts va prendre la decisió de trencar per unanimitat. En sou membre. Hi vau estar d’acord malgrat que us pugui perjudicar personalment?
—Es va escaure que el dia que hi havia l’executiva era dilluns al matí i faig classe a la universitat. No era a Perpinyà i només vaig poder-me connectar en el primer tram de l’executiva i per tant no vaig votar. Però em sembla que tothom ja sap quin és el pensament de Laura Borràs sobre aquest tema. També voldria dir ara i aquí que durant aquest temps en què m’he retirat de la primera línia política, he mirat de no interferir-hi. Penso que no és elegant quan et trobes amb gent que té la mateixa responsabilitat que tu i quan la deixa de desenvolupar llavors per a ell tot és fàcil, tot és ràpid, tot és evident. Justament l’espai des del qual ara treballo fuig de la immediatesa del dia a dia, intenta elevar una mica la mirada i el debat, que en un estat de depressió col·lectiva ofereixi elements per a anar endavant. Primer, anar més enllà dels límits de les postures del partit per poder recosir el conjunt de l’independentisme. I segon, fer debats de fons, elevar una mica el to del moment polític, que gairebé no surt de la crítica i l’insult.

—No hi voleu entrar, però no heu estat mai gaire optimista amb la via del pacte amb el PSOE.
—N’he desconfiat sempre, els fets m’hi han portat. És una conseqüència dels incompliments sistemàtics de l’estat espanyol, dels governs espanyols, siguin del PSOE o siguin del PP. I en relació amb la independència, he pensat sempre que no te la concediran. De fet, el camí cap a la unilateralitat que representa el referèndum de l’1-O neix després d’una dilatadíssima experiència de cops de porta sonats i d’incompliments sistemàtics. Però això ha tingut unes conseqüències molt greus per al país, perquè hem passat d’una confiança pràcticament absoluta en els nostres representants polítics abans de l’1-O, a la situació de desconfiança sistèmica actual en tot, amb els líders polítics i amb la política. És gravíssim, perquè ens deixa un terreny de joc molt complicat. Hem passat de l’“això no ho atura ningú” a l’“això no és possible”, que és on som ara. És en l’estat aquest de depressió absoluta. N’hem de sortir. Si mirem processos similars, d’Irlanda fins a les repúbliques bàltiques, són de molt de temps. Nosaltres ens hem deprimit de seguida, a conseqüència de la repressió a l’estat.

—La repressió ha funcionat.
—Oh, i tant! La repressió funciona, per això no s’ha deixat de practicar mai. Ja s’ha explicat que després de processos en què no s’aconsegueix un objectiu altament cobejat i per al qual el país s’ha preparat d’una manera sòlida en molts fronts, es produeix un replegament, un replegament identitari. L’estat sap que la repressió divideix i nosaltres mateixos els fem la feina. Per això quan apareix la indefensió apresa, la resignació, l’autocensura, és fatal en termes individuals i és letal en termes col·lectius. Per això jo busco aquesta sacsejada des del món del pensament, dels discursos, per poder entendre la circumstància en la qual ens trobem en aquest moment al nostre país.

—Junts ha de tornar a la confrontació, si és que es pot fer des de l’oposició?
—He dit que no valoraria qüestions del dia a dia. Però qui és que es confronta amb Catalunya? Perquè és una qüestió de punts de vista. L’estat se’ns ha confrontat, si més no, des del 1714. L’estat ha naturalitzat que siguem subalterns: cada any els pressupostem una cosa i ho incompleixen. Bé, això quan hi havia pressupostos; ara, com que resulta que es pot governar sense, a còpia de decret llei, sense tenir en compte un parlament, els representants dels ciutadans i la funció legislativa que han de fer… Estem normalitzant moltes coses. A partir d’un determinat moment, el moviment independentista català decideix confrontar-se amb l’estat, perquè no hi ha més camí. Quan tens un mur, si vols avançar, què intentes fer? Saltar-lo i mirar d’enderrocar-lo. Però el problema és qui posa el mur.

—Però pots decidir saltar-lo o no, provar d’esquerdar-lo o no.
—Hi ha metàfores que serveixen molt per a explicar això. Semblava que nosaltres estiguéssim tancats en la dolça autonomia que s’havia anat construint perquè ja veníem d’una dictadura. Llavors l’autonomia era un espai de llibertat. I llavors dius, és que no n’hi ha prou. L’1-O ho intentem, en sortim. Però ens peguen, ens reprimeixen i la gent torna a entrar. I què hem de fer? Preparar-nos per continuar l’autonomia, que havíem decidit col·lectivament que era constrenyedora i que no ens permetia ser plenament? O continuar treballant per aconseguir un futur que sigui de progrés i de benestar, i aconseguir-lo cívicament, pacíficament i democràticament? Perquè érem aquí. Això és el que havíem decidit col·lectivament.

—Però la responsabilitat del tomb també és dels partits i de Junts, no?
—Jo no parlava de responsables, perquè intentava sortir de la dimensió del dia a dia.

—Hi ha uns lideratges que marquen camins. El ciutadà, des de casa, té poc marge d’actuació. Es pot moure, associar-se, però…
—L’arquitectura del joc polític implica, naturalment, els partits. I els partits són eines que han d’estar al servei de la ciutadania i a favor de la resolució dels problemes. I si la pregunta que ve ara és sobre els lideratges dels partits, amb això jo responc sempre igual. Si el 2017 no vam ser capaços de vèncer les pors atàviques i la força de l’estat i nosaltres mateixos no vam saber-ho culminar, com és que ara, vuit anys després, hem de creure els mateixos lideratges? Ho puc entendre però saps què passa? Que destruir lideratges és una voluntat que ha tingut l’estat espanyol. I els lideratges no es construeixen d’un dia per un altre, no es compren a Wallapop. En els canvis de lideratges que molta gent, tan a la lleugera, vol dur a terme, hi ha una voluntat de perdre capital, coneixement. No he cregut mai en la política de terra cremada. Intento sempre entendre com, abans que nosaltres, altres persones ho han intentat resoldre. Si som nosaltres mateixos que ja volem deixar cadàvers en el camí, l’única cosa que fem és afavorir allò que vol l’estat, que ens traguem el fetge, les vísceres, i que anem escapçats. Així ens té descontrolats i sense nord.

—Us preocupa que Sílvia Orriols pugui tenir un creixement important i erosionar electoralment Junts?
—Insisteixo que no faré valoracions respecte del dia a dia de Junts. Em preocupa si perjudica els discursos públics. Parlem d’una crisi també de democràcia. Zygmunt Bauman parla d’aquesta explotació de la societat de la por. Hi ha símptomes que no funcionen socialment. Hi ha precarietat laboral, problemes amb l’habitatge, una crisi climàtica, moviments migratoris que impacten en les comunitats. Llavors, què fem? Estimulem els discursos de la por? O posem l’èmfasi en quin és el problema i com el podem resoldre? Com a presidenta del parlament, em va tocar la irrupció de Vox i vaig mirar de combatre sempre els discursos que són discriminatoris, que busquen bocs expiatoris, que atien tot allò que ha de ser el contrari de la política, que és mirar de resoldre i entendre en lloc d’expulsar i de criminalitzar.

—I per què creieu que hi ha tants votants independentistes que es plantegin votar aquestes opcions?
—L’altre dia, a X, una persona em va dir: podem votar des del ressentiment i també votem des de l’escarment. És una manera de dir que no és un vot a una adscripció determinada, sinó en contra dels que sento que m’han fallat. La gent se sent dolguda. El que hem de fer és entendre per què. Hem de mirar d’anar a l’arrel, no apuntant cap a aparents solucions que pot ser que no ho siguin i que només fan que el problema s’enquisti. Votar com a escarment és una fórmula, com l’abstencionisme, de mirar enrere, i el que hauríem de fer tan aviat com puguem és mirar endavant. Jo sóc partidària de discursos que il·lusionin, que obrin portes, que permetin que la gent transformi el seu dia a dia.

—Des de la fundació preveieu d’intentar de revertir d’alguna manera aquesta situació?
—Tenim tota la intenció de treballar en discursos que siguin rigorosos, que lluitin contra la desinformació generalitzada i creixent, contra la polarització. És molt important la feina de pensament, de rearmar-nos ideològicament amb solvència i oferir-ho com a propostes per a continuar caminant i deixar de rabejar-nos en el dolor, en la situació de paràlisi. Mentre estiguem paralitzats no avançarem, i aquest país es mereix avançar. El nom de la fundació ja és molt explícit, en aquest sentit: Fundem la República. Busquem, justament, aquells pilars que han de fonamentar el camí col·lectiu que vam recórrer quan parlàvem d’un nou país, d’una realitat que fos millor per a tothom que visqués a Catalunya.

—Teniu la sensació que el debat públic i parlamentari ha perdut qualitat?
—La veritat és que en això sí que sóc crítica. Crec que hem de pujar nivell. És una de les funcions que també ha de tenir la fundació. Vinc del món acadèmic, m’hi he dedicat tota la vida, fins i tot aquests anys en què he combinat la docència amb la política. Ho vam començar a fer en un campus a Cardona el 18 i 19 d’octubre. Guillem López Casasnovas va dir que estava content de participar en un espai de lliure pensament, de veure persones que anaven més enllà dels límits del partit per abordar debats, que és quan aprens, quan pots fer veritablement una feina que reverteixi en les polítiques. També volem fer moltes coses relacionades amb els joves, amb col·lectius que se senten expulsats de la política, i que en realitat posen en risc tot el que ha costat de tenir el dret de vot. Pensem en fórmules de mentoria inversa, que siguin els joves que diguin als quadres polítics què els interessa, com se sentirien interpel·lats, fórmules de laboratoris d’idees, laboratoris de polítiques públiques, incubadores de projectes… A més de fer clubs de lectura de pensament polític oberts a tothom, o de fer rutes històriques pel país, des de la batalla de l’Ebre fins a la batalla de Talamanca, passant pel Born el 1714… Hi ha un gran desconeixement de la nostra història. Hem de construir sabent d’on venim i valorant allò que tenim.

—Després de tant de temps fora de la presidència del parlament, teniu cap recança per la manera com us han tractat políticament?
—En aquest temps he rebut disculpes de persones de primera línia, de partits polítics, que probablement s’havien apuntat a una mena de linxament. Perquè, si m’ho preguntes a mi, que sóc la que ho vaig viure, ho descriuré en aquests termes. En qualsevol cas, penso en la virulència i l’anonimitat amb què es van poder posar d’acord per mirar de treure’s del damunt un rival polític –així és com ho he viscut jo– i així és com algunes persones m’han demanat disculpes a posteriori, potser també quan ja no tenien aquestes responsabilitats. Falta molta humanitat, molta empatia. Quan tu no ets capaç d’empatitzar et perds un component d’humanitat que és fonamental en política. I en el meu cas n’he vist enfilant-se al carro d’un dany molt greu a la reputació. El que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú. En tenien les evidències i sabien que això no era així. Simplement els era còmode, els era convenient afavorir-ho. L’episodi del 25.4 és una vergonya, no tan sols per a mi sinó per a un parlament democràtic. Qui va impulsar aquest article parlava d’una determinada forma de corrupció en què hi ha malversació i un aprofitament d’uns cabals públics. I això és anar més enllà del tribunal que et condemna, que diu que no hi ha hagut cap mena de lucre econòmic per part de ningú, que no s’ha sostret ni un euro de diners públics, que la feina era feta, al preu de mercat. La lawfare ens la fèiem nosaltres. Estava preparada perquè l’estat considerés que jo era una persona perillosa, perquè havia entrat en política per aconseguir la independència del meu país, però no estava preparada per al foc amic. He acceptat les disculpes. Quan hi ha un patiment personal que va més enllà del patiment polític, no tot s’hi val o no tot s’hi hauria de valer.

—Per part de Junts us heu sentit prou acompanyada?
—Això sempre m’ho pregunten, intentant furgar en les ferides internes dins de Junts. Jo m’he sentit acompanyada dins de Junts i més enllà. És a dir, del conjunt de la gent que arreu del país i fins i tot m’atreviria a dir dels Països Catalans. L’altre dia era a la manifestació contra Mazón a València i la gent se m’acostava per donar-me suport. Atresoro aquesta estima, que es tradueix en moltes coses. M’he sentit molt acompanyada.

—Alguna vegada heu dit que us heu sentit més maltractada per allò que es publicava que no per l’opinió de la gent.
—Hi ha una distància molt gran entre l’opinió publicada i l’opinió pública, perquè l’opinió pública no es deixa contaminar moltes vegades per la publicada, que té un determinat biaix ideològic. Algú pot fer una afirmació i hi hauria tot de documents o d’elements que podrien modificar-ho. Això demostra el mal estat –ho sento– del periodisme a casa nostra i faríem bé d’acostar-nos als nivells de qualitat que hi ha hagut en alguns altres moments, i que estic absolutament convençuda que tornarem a tenir, perquè conec molts i bons periodistes. En aquests moments de polarització, ha anat bé per a interessos editorials de determinats blocs comunicatius dir: l’enemic públic número u, fum-li que ja va bé. Aquest nivell de despersonalització, de deshumanització, de falta de veracitat en la informació, és molt greu. S’ha vomitat molt d’odi, molta bilis, i hi havia elements més objectius per a filar una mica més prim. N’hauríem sortit beneficiats tots.