Ara mateix, a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, hi ha una exposició compromesa amb la democràcia, amb la legitimitat d’una massa de gent que fa un any i uns dies vam anar a votar, més de dos milions de persones. És l’exposició ’55 urnes per la llibertat’, en què cinquanta-cinc artistes van ser convidats a utilitzar algunes de les urnes que no es van fer servir per a repensar-les com a objecte estètic. Com a objecte de reflexió estètic, no des dels discursos esgotats dels polítics o dels tertulians de totes bandes, sinó des de la capacitat simbòlica que té l’art per a interpretar la realitat.

L’exposició és suggestiva, no sembla que una urna de plàstic sigui el punt de partida més idoni per a construir relats artístics. I, tanmateix, tots els artistes ens ofereixen lectures molt interessants sobre l’urna com a element democràtic primordial i, alhora, com a eix vertebrador de la ràbia que les forces repressives espanyoles van exercir de manera impúdica. Recordeu aquella dita d’un policia espanyol: ‘¿Dónde estarán las putas urnas, coño?’ Doncs, ja està tot dit.

Tots els artistes que participen en l’exposició són independentistes? No ho sé, però no ho crec, hi ha uns quants artistes francesos (administrativament parlant) i n’hi ha de catalans que no s’han significat públicament per la seva voluntat de crear un estat propi. Ara, tots ells són, sens dubte, demòcrates com a ciutadans i compromesos com a artistes. És a dir, independentment de les trajectòries de cadascun, de la seva concepció de la pràctica artística en totes les múltiples dimensions, han entès que la creació no podia ser aliena a les injustícies preclares que l’estat espanyol infringeix a la societat catalana, tant als independentistes com als qui no ho són.

Una exposició política, com sempre ho és l’art, com sempre ho ha estat. Algú es pensa que les pintures renaixentistes al servei de l’església no eren mostres de submissió a uns encàrrecs determinats? O que no són art polític –i continuen essent-ho, en els museus que s’exhibeixen– tots els retrats de reis i reines, prínceps i princeses que s’han pintat al llarg del temps? Una exposició política que ha començat a rebre respostes indignades. Al·leluia! No hi ha res pitjor que l’art compromès amb el seu temps passi desapercebut, com si fos una estàtua col·locada enmig d’una plaça, que tothom veu però ningú mira.

L’exposició de les urnes ha començat a posar nerviosos alguns personatges ancorats en la satrapia de l’estat espanyol. Per exemple, Ignacio Vidal-Folch, d’aquestes famílies de Barcelona que han viscut tan bé amb el frau de la transició i que ara es rebel·len contra tot allò que pugui fer perillar els seus privilegis. (No poso cap enllaç de la cosa que va publicar aquest senyor perquè les escombraries les solem tancar en una bossa i les llencem de seguida que empudeguen.) Més simptomàtic encara és un comunicat del PSC en què diu que l’exposició de les urnes ‘està dedicada a fer propaganda d’una determinada ideologia, i un govern democràtic no pot utilitzar la cultura com a instrument d’agitació i propaganda’. Ha! Ha! Ha! Un partit que ha manat tants anys a l’Ajuntament de Barcelona, que encara mana a tants ajuntaments de la perifèria de la capital, gosa queixar-se de la instrumentalització de la cultura! Quina barra! Durant tant de temps fent un ús sectari de l’art, donant exposicions i encàrrecs als amics del partit, posant escultures de militants i fidels sociates en tots els parterres i totes les rotondes del Baix Llobregat, promovent l’estupidització general per mitjà de les ‘indústries culturals’… I ara es queixen que cinquanta-cinc artistes treballin sobre la llibertat.

L’art mai no és neutral. I el seu aprofitament pel poder, tampoc. Els socialistes detesten l’exposició. Això vol dir que fa una de les feines essencials de l’art en la nostra societat: molestar. I jo que me n’alegro: l’art no pot ésser només un fet transcendental i emmirallat en si mateix, també necessitem un art en la primera línia de combat, directe, incisiu, de vegades proclamador, com algunes de les urnes treballades pels artistes que fins a final de novembre podem veure a l’Arts Santa Mònica. I si aquelles peces molesten, per massa punxants, per evidenciar unes idees polítiques, per pamfletàries, benvingudes siguin. Perquè de pamflets en tenim cada dia al parlament, als jutjats i als mitjans de comunicació espanyols. I una mica de contrareacció no farà cap mal, ben al contrari.

Una coda final. El dia de la inauguració de l’exposició a Barcelona, el president Torra va dir que totes aquelles urnes intervingudes pels creadors havien de formar part d’una col·lecció pública. Jo discrepo. Primer, perquè no sé quin dels nostres museus principals voldria aquestes peces de combat, ells sempre tan refinats. El destí lògic seria el Macba, però tots sabem que la Fundació Macba (una de les potes fonamentals d’aquell museu) és un organisme promonàrquic, és per això que es va generar aquell infame episodi de censura amb l’exposició ‘La bèstia i el sobirà’. Sembla que en alguna reunió del patronat del museu els membres de la fundació han amenaçat que, si Catalunya algun dia s’independitza, ells s’emportaran les obres que han comprat al llarg dels anys. Si això és veritat, per mi que se les emportin ara mateix i que deixin que el museu sigui públic de debò.

Però encara que algun museu volgués allotjar les urnes intervingudes, els promotors de la iniciativa (el Comitè de Solidaritat de Catalunya Nord) i els artistes haurien d’oposar-s’hi. Perquè el pitjor que pot passar a l’art rebel és que el tanquin en un museu i es desactivi la força del seu missatge. El museu ho amanseix tot. I aquestes cinquanta-cinc urnes per la llibertat no haurien de perdre la seva càrrega insubmisa fins que a Catalunya no s’hagi excarcerat tothom i els catalans puguem decidir què volem ser de grans sense la intromissió repressora de jutges i policies.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb