La lamentable ridiculització de la flotilla

L’independentisme de base va passar cinc anys confiant que les mobilitzacions familiars, festives i pausades dels Onze de Setembre serien determinants, quan arribés el moment, per a trencar un estat membre de l’OTAN. A tot estirar, uns quants ens imaginàvem que els CDR i un grapat de joves valents, encaputxats o no, s’organitzarien per aturar les coses, d’una manera semblant com després es va ocupar l’aeroport, l’octubre del 2019. No se m’acudiria ni remotament de ridiculitzar-ho. De criticar-ho, sí, en part: hi havia una manca d’organització que no era proporcional al sentiment ni a l’ambició de les proclames, i al capdavall això era un reflex de la ingenuïtat generalitzada amb què llavors es feien les promeses i els discursos. Però ridiculitzar-ho, no, de cap manera: el problema d’exhibir múscul i no acompanyar-lo d’acció política no és que el múscul sigui patètic, sinó que l’acció política és defectuosa.

En tot cas, la patacada posterior i la desmobilització –tot i que la causés en primera instància la repressió espanyola– haurien d’haver servit com una cura d’humilitat. Almenys, per a corregir el biaix adamista que tot sovint hi havia en la lectura que bona part dels convergents i dels republicans feien dels fets del procés. Malauradament, la lliçó no sembla que hagi cristal·litzat gaire. Aquest mes, mentre una part de l’independentisme es bolcava a defensar-la, la flotilla ha tornat a despullar una gran absència d’autocrítica d’una altra part del moviment, que s’ha dedicat a ridiculitzar-la amb el mateix menyspreu inhumà amb què ho ha fet l’extrema dreta espanyola i mundial. Una colla de vaixells que miren d’arribar a Gaza per denunciar un genocidi haurien d’haver causat, d’entrada, un silenci prudent i expectant, per més urticària que encomanin els participants –entre els quals, per cert, hi ha uns quants independentistes, com la diputada Pilar Castillejo i el regidor Jordi Coronas. En canvi, els activistes han rebut de la Convergència més rància i de l’orriolisme més fanfarró la mateixa mena de caricatura amb què l’espanyolisme deformava les performances de l’ANC. Ara que finalment els ha segrestats l’exèrcit israelià, com era previsible, n’hi ha que s’afanyen a escombrar sota la catifa tota la befa que en van fer, i uns altres que encara se’n burlen més cruelment.

Les protestes que van fer bullir el país durant el procés van pecar tant de simbòliques que han causat un efecte rebot. Per això Catalunya sembla congelada. A mesura que ha anat passant el temps, i els corcs que rosegaven la fusta s’han anat fent vistosos i han fet caure les bigues a trossos, i a mesura que la rendició s’ha anat fent tan evident, i tan trista, molts dels qui van participar-hi sembla que s’hagin oblidat de l’emoció, la comunió i l’esperança que els acompanyaven quan sortien al carrer. Al capdavall, és natural. Com els “ex-independentistes” que va batejar Joan Ramon Resina, governats pel ressentiment i la vergonya d’haver perdut, ara hi ha qui sent que va participar d’un experiment inútil, i això contamina l’esperança que professa en la protesta com una via per a canviar les coses. El balanç del procés ha posat la gent en guàrdia i de cada cosa que passa se’n mira si no hi ha un detall que revela que tot és una farsa. Seria bon senyal si fes venir fam d’exigència, però si ho embruta tot, per sistema, d’incredulitat, esdevé un camí insostenible per a una consciència col·lectiva honesta que aspiri a canviar les coses.

En els pitjors casos, el diagnòstic del procés s’ha complagut en una lectura freda que hauria comprès, finalment, el poder pel poder, després d’experimentar-lo. De vegades, la severitat de l’anàlisi ha dut una part de l’independentisme a confondre la constatació de la cruesa amb què es defensen els estats amb una justificació d’aquesta cruesa. I la distinció és cabdal: la constatació et porta a preparar-te, però la justificació et conrea el cinisme més barat. L’independentisme no es pot permetre passar de creure que tot és possible a pensar que res no es pot canviar perquè tot és cínic. La veritat, per més que cogui, és que l’independentisme haurà de fer servir, quan sigui, les mateixes eines que moltes altres lluites, i que seran també ridiculitzables.

És veritat que hi ha un risc molt elevat que aquesta mena de protesta caigui en l’autocomplaença, o que pequi d’allò que Manuel Delgado va anomenar “ciutadanisme”, una visió de la política que confia canviar les coses amb la raó moral i del virtuosisme cívic, i que oblida l’esfera material dels conflictes. Però la història dels canvis polítics s’explica, també, per un petit gest que activa reaccions en cadena. Quatre gats a Arenys de Munt van ser la primera guspira d’un incendi nacional que va canviar la història del país, i sis amics de Figueres van aconseguir un efecte dominó que, fa unes setmanes, va culminar amb la suspensió d’una competició esportiva de primer nivell. L’independentisme, tot, ho hauria d’haver entès. La manca d’autocrítica i la manca d’esperança són vasos comunicants.