05.08.2025 - 21:40
La notícia que els premis Octubre ni tan sols es convocaran enguany –per primera vegada en dècades– hauria de provocar-nos alguna cosa més que un atac de melangia o un arronsament d’espatlles resignat. Ens hem acostumat tant a les pèrdues, a les renúncies, a les claudicacions, que ja ni tan sols ens sorprenem quan un altre bastió de la nostra arquitectura nacional s’esfondra. Els premis Octubre –una de les poques iniciatives que s’obstinaven a pensar en termes de país sencer, de València a Perpinyà, de Fraga a l’Alguer– agonitzen mentre nosaltres girem el cap per no veure-ho.
I, per desgràcia, no és pas un fet aïllat. La convocació tradicional, la pancatalanista, de l’aplec del darrer diumenge d’octubre al Puig fa anys que va decandint, des que el PSAN va desaparèixer i va deixar d’organitzar-la. I fins i tot la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, pateix per mantenir-se viva. Són símptomes, tots, d’una malaltia profunda: hem interioritzat la fragmentació fins al punt que ja ens sembla natural.
La cosa més perversa del sistema autonòmic espanyol no és que ens haja dividit administrativament –que això, al capdavall, és una qüestió de papers i burocràcia que es pot capgirar qualsevol dia també amb papers i amb burocràcia–, sinó que ha aconseguit de dividir-nos mentalment. Hem assumit com a pròpies unes fronteres que van ser dissenyades i alçades, precisament, per debilitar-nos. Per separar-nos, per fer-nos petits i més fàcils de vèncer.
I la paradoxa és que passen coses que al final del franquisme eren impensables. Com ara que un escriptor de Castelló no siga conegut a Perpinyà. O que un grup gironí no cante mai a Menorca, que un intel·lectual mallorquí puga passar tota la carrera sense trepitjar València. Que les notícies de Lleida no arriben a Perpinyà o que un polític de Perpinyà siga considerat un estranger quan baixa a Barcelona. I tots plegats ens hem convençut que això és normal, que és així com han de ser les coses. La provincianització no és solament un fet polític: s’ha convertit en una estructura mental, en una manera de pensar-nos que ens empetiteix i ens afebleix, que ens fa mal.
La conformació del marc autonòmic espanyol no va ser gens innocent. Veníem del temps del Congrés de Cultura Catalana, manifestant-se de punta a punta del país, de Raimon i la gent dels Setze Jutges cantant arreu i alçant la consciència de la gent, dels grans escriptors venent llibres en les llibreries de totes les comarques, dels partits polítics nacionalistes implantant-se o coordinant-se a tot arreu… Seria injust, ara, carregar tota la culpa sobre unes estructures polítiques imposades si és que abans d’existir érem capaços de fer-ho bé.
Hi ha, per tant, també una responsabilitat nostra, col·lectiva i individual. Per a molta gent resulta més còmode moure’s dins els límits de la seua comunitat autònoma, demanar subvencions al govern de torn, organitzar activitats que no qüestionen els marcs establerts. Pensar en termes de Països Catalans –o simplement en termes de comunitat lingüística i cultural compartida– demana un esforç suplementari, una voluntat de resistència, un esforç que hi ha gent que no està disposada a assumir –i a VilaWeb, precisament, en podem parlar amb coneixement de causa.
Els premis Octubre, l’aplec del Puig o la Universitat Catalana d’Estiu han estat sempre espais incòmodes per al poder. Perquè són el recordatori permanent que, malgrat les divisions administratives, hi ha una realitat cultural i lingüística –i nacional– que les transcendeix. Són llocs de trobada molt fructífers on gent de tot arreu poden conèixer-se i reconèixer-se en una tradició compartida, en una llengua comuna, en uns referents culturals. I els problemes que hi haja –més enllà de l’inevitable pes del pas dels anys sobre els promotors– són també el resultat d’un abandonament progressiu d’unes institucions que han preferit la comoditat del propi hort a la incomoditat del projecte comú.
La suspensió dels premis Octubre enguany em sembla que hauria de ser un toc d’alerta. Cada espai de trobada que perdem, cada iniciativa pancatalana que s’esvaeix, cada pont entre els diferents territoris que deixem caure, ens allunyen una mica més de la possibilitat de ser allò que podríem ser: una comunitat cultural cohesionada, diversa però unida, capaç de projectar-se al món amb la força que dóna la consciència de la identitat pròpia; un projecte de nació i de futur.
No és, per tant, una qüestió de nostàlgia, ni de romanticisme nacional. De cap manera. És una qüestió de supervivència cultural en un món que tendeix a l’homogeneïtzació i on les cultures sense estat perillem de diluir-nos fins a la insignificança. Els marcs autonòmics, dissenyats per fragmentar-nos, han complert la funció amb escreix: ens han fragmentat. Però acceptar-los com a definitius, com a horitzó insuperable de la nostra existència col·lectiva, resignar-nos-hi, seria la pitjor traïció: la traïció a nosaltres mateixos.
PS1. Raúl Incertis és un metge anestesista valencià que va treballar a Gaza fins la setmana passada, com a membre de Metges Sense Fronteres. Ha viscut, per tant, en la pròpia pell l’alarmant situació d’aquesta part de Palestina i això el converteix en un testimoni excepcional. Laura Escartí li ha fet aquesta entrevista: “Has de triar quin xiquet intubes i quin deixes morir”.
PS2. A Perpinyà es continuen movent fils per a desposseir l’extrema dreta de la batllia de la ciutat a les pròximes eleccions. Ara s’ha sabut que la consellera departamental Annabelle Brunet, que promou la candidatura transversal catalanista Primavera, serà regidora a partir del setembre, cosa que pràcticament marcarà el començament de la cursa a les eleccions municipals. Us ho expliquem fil per randa en aquest reportatge.
PS3. Avui fa vuitanta anys del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima, per part dels Estats Units. Amb motiu de la commemoració, us oferim un article especial, signat per Hans Kristensen i Matt Korda (director i director adjunt del Projecte d’Informació Nuclear de la Federació de Científics Americans), Eliana Johns i Allie Maloney, que fan una repassada molt explícita de les ocasions en què el món ha estat, per accident, al caire de la guerra nuclear. És una reflexió que fa posar els cabells de punta: “La guerra nuclear podria començar per accident (i això la fa encara més perillosa)”.
PS4. Ha de dimitir la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Sònia Hernández? Aquest és la pregunta, i la interessant reflexió sobre les relacions d’Esquerra amb el PSC, que es fa Joan M. Minguet Batllori, en el seu article setmanal d’opinió.
PS5. Vivim un moment que exigeix d’anar més enllà dels titulars. En temps de soroll, confusió i propaganda, nosaltres optem per la claredat, la veritat i el rigor. Sabem que fer un periodisme com aquest no és fàcil, però que avui és més necessari que mai. Us voleu fer subscriptors i donar suport al nostre periodisme? Aneu a aquesta pàgina.
