17.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 17.12.2025 - 22:55
Les declaracions de Santos Cerdán ahir al senat espanyol tenen un valor que segurament ell mateix no preveia. L’ex-secretari d’Organització del PSOE va afirmar literalment que havia viscut “un abans i un després” a partir de la reunió amb el president Carles Puigdemont, la reunió que va obrir pas a la Declaració de Brussel·les. Segons Cerdán, va tornar a necessitar escorta, perquè l’estat profund li va declarar la guerra pel fet d’haver-se atrevit a reunir-se amb el polític que havia proclamat la independència, i no s’ha penedit d’haver-ho fet ni s’ha lliurat als tribunals espanyols. I, interessadament, va inserir les actuals acusacions de corrupció en el mateix marc.
És evident que Cerdán dirà qualsevol cosa per espolsar-se la porqueria que li han destapat. Però l’abans i el després que descriu, al mateix temps, és extraordinàriament revelador. Perquè confirma, de la boca d’un dels dirigents socialistes més poderosos d’Espanya, l’existència d’una mecànica de persecució política, l’existència d’una línia vermella, que els catalans coneixem bé.
Aquesta línia va ser traçada amb una precisió quirúrgica al llit de mort del dictador. Segons el relat del Borbó Juan Carlos, Franco, en els seus últims moments, li va agafar la mà i li va demanar una sola cosa: que no es trencàs Espanya. No li va demanar que evitàs que fos roja o que els comunistes arribassen al poder. No li va demanar que la protegís de les maniobres de la maçoneria. Tan sols li va demanar que no es trencàs. I tot allò que s’ha construït després, amb vernís democràtic o sense, descansa sobre aquest fonament.
Cosa que hem vist una vegada i una altra. Hi va haver un abans i un després per a Artur Mas, per exemple. Fos què fos que hagués fet abans, és evident que va passar a ser perseguit i maltractat de manera especial després de declarar-se independentista. Hi hagué un abans i un després per a Xavier Trias –primer amb les mentides publicades i després amb el pacte antinatural que ha menat Collboni a la casa gran. Això mateix li va passar a Jordi Pujol: més enllà de la corrupció que hagués pogut cometre durant dècades sense que ningú s’hi fixàs, l’abans i el després arriba quan ja no és útil al règim, perquè pren obertament posició en favor de la independència. Li va passar igualment a Sandro Rosell, que va viure el seu particular abans i després quan cedí el Camp Nou a la Via Catalana. Dos anys de presó preventiva. I a Carme Forcadell, a qui no van perdonar mai que dirigís l’ANC. O a Oriol Junqueras, que aquesta setmana mateix ha tornat a veure com li violaven els drets més elementals. És l’abans i el després, en fi, de milers de petits empresaris catalans a qui han arribat inspeccions de la Hisenda espanyola que no havien tingut mai. O de qualsevol persona pròxima als CDR. La llista és llarga i prou coneguda per als qui vulguen llegir-la.
Ara, doncs, Santos Cerdán acaba de confirmar que aquesta línia vermella no és una cosa imaginària, no és una teoria conspirativa. És una realitat que ell mateix ha experimentat. I el fet més revelador de tot és que ho explica com si fos una injustícia intolerable, com si fos inacceptable que a ell li passàs allò que el seu partit ha encobert, avalat, justificat o negligit quan ens ha passat als catalans. Aquesta sorpresa, aparent, de Cerdán davant la ferocitat de l’aparell repressiu espanyol la veritat és que té un punt de còmica: és com si un inquisidor lamentàs que l’hagen cremat en la foguera.
Perquè hi ha una diferència notable, que és que Cerdán ha traspassat la línia vermella solament per a negociar, per intentar un acord parlamentari. En canvi, els catalans la van traspassar per exercir el dret d’autodeterminació. Ara el dirigent socialista descobreix, escandalitzat, que l’estat profund no distingeix gaire entre els uns i els altres quan algú posa en qüestió els seus interessos fonamentals, però és que l’herència franquista a l’actual estat espanyol no és ideològica: és estructural, institucional, visceral.
L’abans i el després de Santos Cerdán és, així doncs, la millor prova que tot allò que han viscut els independentistes catalans aquests anys no era fruit de la seua imaginació. No ho necessitàvem, ni servirà de res, però sempre és un ajut acumular proves a favor nostre. Que Cerdán ho descobresca ara, quan li toca a ell, pot causar fins i tot una irritació difusa. Però, així i tot, és útil, ens és útil: perquè confirma, de dins del règim, allò que milers de catalans ja sabien per experiència pròpia. I posa de manifest que l’abans i el després decisiu no és el de cadascun dels perseguits, sinó el d’aquell Franco moribund agafant la mà del seu successor. El d’aquella mà que encara –i és important de constatar-ho avui, cinquanta anys després– no ha deixat anar la presa.
PS1. L’anunci per part de Ouigo i d’Iryo que competiran contra l’Euromed a partir del 2027, quan ja funcione el corredor mediterrani entre Barcelona i València, és molt bona notícia. Perquè, com explica Pere Millan en aquest article, les freqüències diàries –que ara són ridículament petites– augmentaran i el preu –que ara és escandalosament car– baixarà molt, d’acord amb allò que indica la liberalització ferroviària en les altres línies.
PS2. “Com més coneixes la Universitat de Barcelona pitjor dorms”, diu el catedràtic de ciència política Jordi Matas en aquesta entrevista de Josep Nualart Casulleras feta abans de l’esclat aquesta setmana de l’escàndol del grup CREA, que ha impactat de ple en la comunitat universitària de la UB. Matas dóna explicacions per primera vegada del cas de suposat assetjament sexual a una ex-alumna –un cas que el va forçar a dimitir de vice-rector–, però va més enllà.
PS3. Jana Montllor Blanes, una de les dues filles d’Ovidi Montllor, és autora del documentari On eres quan hi eres?, que s’estrena demà als cinemes. Aquest treball explica Ovidi Montllor amb els ulls de la seua primera filla, que en el documentari expressa els dubtes, la por i els punts de trobada amb un pare que, si bé d’entrada va idealitzar, després va adonar-se que li hauria agradat de veure més. L’ha entrevistada Andreu Barnils: “No va ser fàcil fer el dol d’una persona que tothom coneixia molt i jo no”.
PS4. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.
