La violència quotidiana 

Amb la ressaca del 25-N, i sentint una mena d’estancament anual, malgrat creure que sí, que cal continuar sortint al carrer, que això no es qüestiona i és imprescindible. Penso en les enquestes que apunten que no hi ha manera d’eradicar la violència masclista entre els joves, que hi va calant el discurs d’extrema dreta i la cantarella antifeminista. Però que, malgrat els tants per cents, hi ha d’haver esperança, que aquí la dipositem, que farem tant com calgui, que no els deixarem perdre. Que no us deixarem perdre, que sou l’esperança d’un món millor.

Alguna cosa falla, i aquí servidora no té cap vareta màgica. La cosa més honesta que puc fer és la següent: explicar-te una història basada en fets reals. A tu, que et mors de vergonya quan els amics de l’institut t’envien aquells vídeos porno on et sembla que les dones que hi surten no s’ho deuen passar gens bé. A tu, que quan el teu company de classe deixa anar una porcada sobre la noia amb qui s’ha embolicat et regires incòmode sense saber com plantar-li cara. A tu, que has vist com el teu pare aixecava la veu a la teva mare i picava contra la paret, que has crescut entre crits i cops de porta i ara sents que t’has enamorat d’aquella noia de l’altra classe a qui no saps si un dia empentaràs en un cop de geni. A tu, que li preguntes amb qui parla, i sents una cremor al pit i t’enfades sense entendre per què quan triga gaire a contestar, la vols només per a tu, li llegeixes els xats i t’ho fas venir bé perquè no vegi tant les amigues, i alguna cosa et diu que això no és bo per a ella, però sents que l’estimes tant que sense ella estaries perdut, i t’acaba important ben poc si ella està bé amb tu o no, de fet, la resposta et fa por i la defuges.

I a tu, que te’l saps de memòria, l’iceberg de la violència masclista i vas a totes les manis, però ell t’agrada tant que tampoc et sembla tan greu que no vulgui que et posis aquell vestit tan escotat, i si a vegades se li escapa un “mira que ets ruca” és perquè té raó, penses, i ell sap tantes coses que l’admires i ja t’està bé, que sempre parli ell. A tu, que vas conèixer aquell noi de vint-i-cinc anys per festa major que no para d’insistir, i tu encara no volies fer-ho, però has acabat cedint perquè no es pensés que eres una estreta, i t’ha fet mal, tu no en tenies ganes, però moltes amigues ho han fet i tampoc n’hi ha per tant. Què t’he d’explicar, a tu, que el teu pare té una ordre d’allunyament, i sents que no pots odiar-lo però pobre d’ell que torni a tocar un pèl a ta mare.

A tu, estimada, que quan em vas explicar què et passava i et vaig dir “això no es pot permetre” vaig comprendre què havia viscut jo també. A tu, que t’has llevat tants matins amb els ulls inflats de les discussions esgotadores fins a la matinada, que t’has preguntat què havies fet perquè et negués la paraula durant hores, dies, que ja no saps què és veritat i què és producte de la teva imaginació. A tu, que has tingut por i has premut fort els punys i després has mirat de justificar-ho, que ja sabeu com es posa quan beu més del compte. A tu, que t’ha fet creure que sense ell no vals res, i has perdut tantes amistats pel camí que ara no saps a qui recórrer. A tu, que t’aferraves a les petites llunes de mel després de cada plantofada, fins que vas acabar a l’hospital i ja no vas tornar mai més a casa. A tu, estimada, que et va caldre ser molt valenta, i ara ja no ho vols ser més, perquè tan sols vols viure en pau, després d’anys extenuada.

A tu, que ets jo, que són elles, que som tantes, que ens hem tingut les unes a les altres. Aquesta és la salvació i l’esperança. Pensant en totes les que avui ja no poden explicar la seva història i per les quals encara cridem. Pensant en les criatures que avui no hi són perquè aquest és el dolor més fondo que es pot infligir a una mare, matar-li el fill.

I vet aquí els fets reals.

Te’ls explico perquè, havent-los conegut, sobreviscut, penso que no et vull deixar perdre, que devem ser moltes les persones que aspirem a un món on les nostres filles visqueu segures, sense por de si us faran mal, i on tingueu a qui recórrer si mai us cal. Un món on hàgim educat els nostres fills en el respecte i la cura, on hàgiu crescut sense referències tòxiques, entenedors del valor de cada vida. On hi hagi qui doni la mà i qui pari els peus.