Sabíem que si Catalunya fracassava en l’intent d’independitzar-se, la reacció de l’estat seria demolidora. La invocació de l’article 155 no ha estat més que la fulla de parra, un legalisme molt prim per a justificar l’agressió sense matisos. Per això la suspensió a partir del dia 17 no canviarà res. Catalunya ja era la peça a abatre abans de l’1 d’octubre, però un cop s’ha aixecat la veda, l’a-por-ellos s’ha convertit en consigna d’un cert patriotisme espanyol. No podia ser de cap altra manera. Les societats necessiten un enemic per a cohesionar-se i la violència acostuma a ser el ciment. Això és cert sobretot en èpoques de crisi, quan les pors s’apoderen de la ciutadania i costa encarar el futur. Espanya fa dècades que va iniciar una involució, dissimulada un temps per la bonança econòmica, que es basava en una ficció. Des que va esclatar la crisi (no sols econòmica sinó també constitucional, cultural, de valors) Espanya es va quedar sense horitzó i ara és un país condemnat a una existència performativa, a la inacabable, per absurda, reconstrucció d’una identitat que ja sols s’expressa per mitjà del miratge d’una unitat inassolible. Catalunya, diguem-ho de pas, també sembla condemnada a una existència d’holandès errant, sempre al caire de dissoldre la seva identitat en una aspiració que se li esmuny quan més la té a tocar.

Fa més d’un segle que Espanya no s’embarca en guerres exteriors, i ja fa segles que no té cap victòria militar vertadera, si es pondera el paper de l’exèrcit de Wellington a la guerra del francès. Des del segle XVII, gairebé des de Rocroi, ha estat derrotada en tots els fronts excepte l’interior. Es comprèn que el ressentiment sigui enorme i cerqui vàlvules compensadores. El ‘pinxisme’ que aquests dies aflora a tots els nivells de l’estat és l’altra cara de la impotència davant el fracàs de l’operació modernitzadora iniciada els anys vuitanta i que ara es revela cosmètica i superficial. Ara bé, un estat no és sinó l’organització social de la violència, i la sobirania, el poder de definir l’enemic. De com administri aquest poder depèn l’estabilitat i el prestigi de l’estat.

És un símptoma de la fragilitat de la democràcia espanyola que, mentre la violència de l’1 d’octubre escandalitzava el món, allà s’utilitzés per a legitimar la repressió posterior. Potser res no defineix millor la diferència espanyola. Quan algun cop he dit que el conflicte hispano-català era fonamentalment un xoc d’identitats, sempre hi ha hagut algú disposat a negar-ho. La correcció política, d’una banda, i l’idealisme, d’una altra, amaguen el problema sota una catifa de llocs comuns. Però vet aquí que una gran part dels espanyols, compresos els qui viuen a Catalunya, s’identifiquen amb la violència de l’estat, la fan seva, l’aplaudeixen i l’encoratgen. Demanen sang. I presons. I linxaments mediàtics. Tota circumstància, per petita que sigui, és ocasió de càstig, es tracti d’unes peces d’art en què ningú s’hauria fixat si haguessin estat en qualsevol museu fora de Catalunya, o del fet que en una escola de Terrassa un mestre faci un ‘referèndum’ per a escollir els delegats de classe (ja es persegueixen els mots, com sempre passa a les dictadures), per no parlar de la persecució de la mateixa crítica de la violència, o, en fi, de les denúncies de l’ensenyament, un clàssic de l’assalt a l’autonomia, intentat un cop i un altre, com la presa de Jericó, a còpia de voltar les muralles amb la trompeteria donant tota la seva potència d’escàndol.

Els qui saluden la violència no són espectadors sinó actors per institució interposada. Per molts, l’1 d’octubre fou el senyal per a passar comptes. En pocs anys s’ha transitat de ‘echar una firma contra los catalanes’ a la humiliació sagnant i la impunitat absoluta. En l’independentisme Espanya ha redescobert el boc expiatori al qual traslladar els propis pecats i sacrificar-lo en una cerimònia catàrtica de reconciliació amb ella mateixa.

Hi ha qui es pregunta com ha estat possible un fracàs tan estrepitós de la democràcia. Com és habitual, la resposta ordinària no explica res. S’ha dit, per normalitzar l’excepcionalitat, que cap país tolera l’escissió d’una part del territori. Aquesta explicació és patentment falsa, com ho demostren les diverses escissions de baixa conflictivitat esdevingudes al llarg del segle XX, i els referèndums d’independència organitzats en democràcies avançades com el Regne Unit i el Canadà. Preguntin a qualsevol dels qui avui tronen contra tot el que faci olor de catalanitat en què el perjudicaria una república catalana dins l’espai europeu compartit. Difícilment els respondrà que el preocupa mantenir la capacitat extractiva de l’estat. O que tem la limitació de la mobilitat de les persones. Avui la independència, fins i tot fora de l’espai Schengen, no implica posar fronteres obstructives. Ho demostra la negociació d’un Brexit suau, o més a prop, l’exemple d’Andorra, país extracomunitari pràcticament espanyolitzat. Què volen dir, doncs, els qui diuen que sentirien la independència de Catalunya com una amputació? Ja sobta que l’òrgan triat pels qui se serveixen d’aquesta analogia no sigui mai el cap, que és, per seguir amb la metàfora, el lloc on resideix el cap de l’estat; ni molt menys el cor, reservat per dret natural a Castella (Machado dixit), però ni tan sols el fetge o l’estómac, ni cap altre òrgan vital. La part amb què es compara Catalunya sol ser un braç, això és, una extremitat útil però no central ni indispensable a la personalitat. És com si la mateixa metàfora relativitzés la integritat del cos constitucionalment indivisible. Acordar a Catalunya una funció purament instrumental en el cos espanyol equival a negar-li les funcions rectora i afectiva; és devaluar-la al nivell de simple pertinença.

La independència de Catalunya repugna en la mesura que és imaginable. I ho és no per estar més ben organitzada o ser econòmicament més viable que la d’altres comunitats amb una pulsió nacional més feble, sinó per avalar-la una identitat impossible de negar i de mal trivialitzar. Per això, la violència no cessarà amb la fi del 155, que n’és merament l’articulació procedimental. Un cop s’ha desfermat, ha de fer necessàriament el seu recorregut.

El 22 de desembre els catalans es van despertar a un malson. Un milió de veïns (no se’n pot dir compatriotes i la paraula conciutadans està definitivament viciada per l’apropiació partidista) van dir clar i fort que eren espanyols, i que estaven disposats a ser-ho a remolc de la violència, les mentides, la censura i la persecució dels qui reclamen el dret a decidir democràticament el seu futur polític. L’1 d’octubre fou la prova que Espanya no pot controlar Catalunya si no és amb violència. Aquesta violència, uns la reproven i d’altres l’esgrimeixen sense complexos. A la fi la fiscalia ho afina, culpabilitzant la víctima pel fet de patir-la, com si la violència emanés d’un circuit tancat.

L’1 d’octubre va cristal·litzar dues identitats a banda i banda de les urnes, i les del 21 de desembre van acabar de definir-les nítidament. La divisió efectiva, independentment de la distribució partidista del vot, avui és entre els qui van emprendre un viatge pacífic cap a la dignitat i els qui s’arrengleren amb la brutalitat policíaca i la revenja judicial posterior. Hi ha la identitat dels qui reclamen la llibertat dels presos polítics i la dels qui neguen l’existència de presos polítics, els mateixos que criden a desinfectar les institucions i els mitjans de comunicació, els qui aproven l’arbitrarietat jurídica i amenacen de repetir l’estat d’excepció, els qui proposen indults abans que hi hagi condemnes i els qui posen el crit al cel davant la ‘feblesa’ d’indultar, car de què serveix un boc expiatori indultat? Aquestes són les identitats operatives a principi del 2018, les úniques políticament significatives en el sistema binari que dinamitza l’estructura simbòlica de l’estat espanyol.

No ens enganyéssim pas: la violència forma part de l’essència de l’estat. I Catalunya no s’hi pot enfrontar amb una de pròpia, precisament perquè no és un estat. Però la violència acaba exhaurint-se quan no té cap altre motor que ella mateixa. Quan arriba al seu màxim grau, fa implosió, desmoralitzant els seus partidaris. Perquè no és possible respectar la violència per ella mateixa, ni respectar-se qui la practica al marge de tota justificació moral. Aquest és el secret de la resistència pacífica: conservar les cotes més altes de la moralitat. Però la resistència no violenta sols és eficaç quan la víctima la converteix en estratègia, quan del seu patiment en fa una identitat. Mentre els opressors amaguen la violència tant com poden, l’estratègia no violenta intenta portar-la al paroxisme. Convé que es percebi a fi que es devori a ella mateixa. Això és així perquè en la majoria de persones la capacitat d’identificar-se amb el mal és limitada, i arriba un moment que la indiferència i l’equidistància esdevenen insuportables i hom se’n separa a fi de salvar l’autoestima.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]