16.09.2025 - 21:40
Crida l’atenció que hi hagi hagut mitjans i polítics que s’hagin afanyat a qualificar de “tumult” la protesta multitudinària a Madrid contra la presència d’un equip israelià a la Vuelta. Els tumults, la darrera vegada que es van invocar, amb insistència i premeditació, fou el setembre del 2017, per a justificar la persecució, empresonament i condemna de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, adduint una violència inexistent en la protesta del 20-S. És el concepte que enquadrava el delicte de sedició, ja derogat, inacceptable en un estat de dret europeu. I, tanmateix, una part de mitjans, propagandistes i polítics de la dreta i l’extrema dreta espanyola invoquen aquest concepte, i fins i tot el de terrorisme, per a etiquetar la protesta de diumenge, per revestir-la de gravetat, connotar-la de violència, reprimir-ne els impulsors i acusar Pedro Sánchez d’atiar-la, de jugar-hi i donar-hi ales per no voler parlar dels casos de corrupció que tenallen la seva família i el seu partit. Com si volguessin aplicar a la protesta de diumenge la plantilla repressiva contra els independentistes catalans. Però no hi encaixa del tot, en aquesta plantilla, perquè hi manquen peces importants.
“La policia va identificar nou condemnats per kale borroka i diversos gihadistes durant el tumult de la Vuelta”, titulava ahir El Mundo. Amb el següent subtítol: “La Guàrdia Civil localitza uns quants autobusos que van arribar del País Basc estant a la Sierra de Madrid.” El diari afegeix que “estaven perfectament organitzats amb l’únic objectiu d’entrebancar la Vuelta” i que “el germen d’aquest moviment se situa a Bilbao”. A més, citant “fonts de tota solvència”, afirma que la policia va identificar “homes vinculats amb el terrorisme gihadista amb condemnes complertes” que van participar en la manifestació. El Ministeri d’Interior ho nega.
Però el símil sediciós i terrorista ja l’han difós. I l’han alimentat referents mediàtics de la dreta com ara Carlos Herrera, que dilluns acusava Pedro Sánchez d’haver planificat el caos i les protestes als carrers de Madrid. “Avui es pot afirmar que Espanya té un president que practica l’agitació del carrer amb finalitats polítiques”. Deia que Sánchez era “un president espanyol atiant el delicte, atiant la violència”, amb “una astoradora capacitat de fer mal”. I establia directament la connexió catalana: “Recordeu aquell personatge que es deia Joaquim Torra, que va arribar a ser president de la Generalitat, quan va donar suport a grups violents dels CDR, que deia allò de ‘colleu, colleu’? […]; doncs els altres tenim el nostre Quim Torra particular: Sánchez animant al boicot. Amb el suport previ del president, els sabotadors, antisistema, kale borroka, violents, antijueus, van collar i collar i van destruir l’etapa final de la Vuelta. No fou un acte de solidaritat amb el poble palestí, fou un aldarull violent”, reblava Herrera.
I del símil català i basc, a la guerra dels Balcans, quan la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, deia, també dilluns, al programa de Federico Jiménez Losantos: “Molts turistes van haver de sortir corrent pels carrers de Madrid, donant una imatge d’un Sarajevo en guerra.”
Tots plegats remataven les declaracions incendiàries del dirigent de Vox Santiago Abascal diumenge al vespre, quan acusava el govern de Sánchez “d’incitar i aplaudir el terrorisme del carrer contra la policia, contra els ciclistes i contra les famílies”, de “promoure la violència terrorista contra els espanyols”. I advertint: “I no s’aturarà fins que no el fem seure al banc dels acusats, juntament amb la seva dona, el seu germà, el seu fiscal i els seus companys de la màfia socialista.”
En definitiva, un reguitzell de paraules gruixudes i d’acusacions en què hi ha gairebé tots els ingredients per a començar una persecució judicial per delictes tan greus com el terrorisme o, si més no, uns desordres públics agreujats. Ja sigui contra els manifestants que hi van participar o contra els qui van impulsar les manifestacions o les van encoratjar. Si més no, de l’òptica punitiva i repressiva contra el dret de manifestació i de protesta que ha desplegat durant més d’una dècada la judicatura espanyola contra l’independentisme català i que havia aplicat també contra el basc.
I ja hi ha individus o grups d’extrema dreta que perfilen denúncies i querelles, cercant el protagonisme que els concedeix tan sovint el sistema judicial espanyol, i el mediàtic, és clar. L’eurodiputat d’extrema dreta Alvise Pérez es va afanyar a dir que havia presentat una denúncia en un jutjat d’instrucció de Madrid contra les dirigents de Podem Irene Montero i Ione Belarra per haver participat en la protesta que va blocar la Vuelta en el tram final de Madrid.
Aquest intent d’aplicar als incidents per la protesta contra la presència de l’equip israelià a la Vuelta un esquema repressiu com el que han emprat contra l’independentisme català té una base jurídica que l’ínclit Manuel Marchena es va encarregar de fonamentar tant com va poder a la seva poderosa sala segona del Tribunal Suprem. No solament amb la sentència contra l’1-O (evocant fins i tot aquella sentència anterior contra la protesta d’Aturem el Parlament, en què va encunyar el concepte de “violència ambiental”), sinó també amb la renovada doctrina del terrorisme de baixa intensitat o terrorisme de carrer que es va empescar a propòsit de la causa contra el Tsunami Democràtic.
Ja que la sedició havia estat derogada, Marchena i companyia van prémer l’accelerador amb el terrorisme. Van aprofitar la resolució amb què el Suprem obria causa per terrorisme contra el president Carles Puigdemont i l’ex-diputat Ruben Wagensberg, a començament del 2024. El resum d’aquella interlocutòria és que hi ha més risc que hom pugui ser acusat de terrorisme si els incidents que protagonitza tenen un caràcter ideològic determinat. Si un tribunal troba que qualsevol persona que ha participat, a títol individual o en un col·lectiu, en manifestacions on hi ha hagut incidents que considera que tenien l’objectiu de “subvertir l’ordre constitucional, alterar greument la pau pública, desestabilitzar greument el funcionament d’una organització internacional i causar un estat de terror en la població”, pot ser acusat de terrorisme. Vet aquí el terror judicial del Suprem: convertir manifestacions de protesta en actes terroristes, mitjançant una doctrina esmolada aquests darrers anys amb el suport d’un codi penal pactat per PP i PSOE.
També del PSOE. I aquí hi ha el factor diferencial amb el cas català, la peça que no encaixa. Perquè, a diferència de la persecució contra l’independentisme català, ara els socialistes tenen a favor –si més no, de moment– un ministeri d’Interior i una fiscalia (o la part majoritària) que no actua de detonant i d’impulsor d’una causa general. El ministre Fernando Grande-Marlaska, el mateix que va començar la persecució per terrorisme contra el Tsunami Democràtic, deia ahir al senat que l’actuació policíaca en les protestes de diumenge a la Vuelta no es pot comparar amb la del Primer d’Octubre de 2017 a Catalunya. I no es referia als milers de votants que van ser víctimes de la violència policíaca durant el referèndum, sinó als policies agressors, de qui diu que el govern del PP “va posar en una tessitura molt difícil aleshores”.
La incògnita ara és què passarà amb el centenar d’identificats i els dos detinguts durant la protesta de la Vuelta, quina mena de càrrecs els poden imputar. Ara, tot plegat difícilment anirà gaire més lluny. Perquè ara no hi ha tot un estat remant en la mateixa direcció contra l’enemic; hi ha, això sí, un estat fracturat i una enorme tensió política. Però la plantilla catalana no hi encaixa.
