La vida, la mort i el Canigó de fons

Acabem avui la nostra sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat, d’una manera o una altra, els nostres escriptors. Us hem proposat una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. En els articles anteriors, hem visitat Tabarca amb L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; Sueca, amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli; la Palma d’Ebre, amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals; i Arnes, amb Les Bruixes d’Arnes, de David Martí. També ens hem desplaçat fins a la Mallorca interior i, segurament, la més desconeguda amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany; i vam continuar els viatges insulars amb Soldats abandonats, de Gavino Balata, situada a l’Alguer. Tornàrem a terra ferma, a una de les àrees més singulars del país amb Guilleries, de Ferran Garcia i després pujàrem fins al Pallars Sobirà amb Una tempesta, d’Imma Monsó. Avui continuem al cor dels Pirineus gràcies a Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, i la seva visió d’aquest país. Finalment, acabarem avui amb Canigó blues, de Carles Sarrat, i el Conflent. Hem intentat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen aquests últims quaranta anys llargs de producció literària del país. Esperem que la proposta us hagi agradat.

Prada, la capital del Conflent, és un dels espais més estimats de Catalunya Nord. Un dels motius d’aquesta estima és, sens dubte, la Universitat Catalana d’Estiu, que, d’ençà del 1968, ha descobert aquesta vila a molts ciutadans d’arreu dels Països Catalans. També hi influeix de manera molt notable el fet que va ser la vila on es va establir Pompeu Fabra en sortir cap a l’exili i on va morir el 1948. També s’hi va instal·lar Pau Casals, una de les referències ineludibles a l’hora de parlar del poble. I és clar, és un dels principals punts de partida per a tots aquells que vulguin coronar el cim del Canigó, la muntanya mítica que va inspirar Jacint Verdaguer per a escriure un dels poemes fundacionals de la literatura moderna catalana. Que aviat és dit.

Malauradament, la literatura nord-catalana no és coneguda a la resta del territori. Potser una de les grans excepcions és Joan-Lluís Lluís, que fa anys que publica en editorials del Principat i com més ha anat ha assolit un èxit més notable. També és força important Joan-Daniel Bezsonoff, autor d’una literatura ben singular que ha explorat amb molta mestria alguns dels principals traumes francesos que afecten també els nord-catalans, com ara la descolonització i la memòria històrica. Bezsonoff i Lluís són dos dels escriptors més singulars de la nostra literatura, curiosament tots dos formen part de la ja mítica lleva del 1963, que ens ha aportat una quantitat ingent d’escriptors de tot el territori i que ha reobert en nombroses ocasions el debat entre perifèria i centralitat. Aquests dos autors han aportat –juntament amb més autors– una pàtina de modernitat a la literatura nord-catalana que ha superat les aportacions de Josep Sebastià Pons (1886-1962) i de Jordi Pere Cerdà (1920-2011).

Malgrat tot, no passa gaire sovint que hi hagi una nova aportació nord-catalana que susciti una gran atenció al sud de l’Albera. En aquest cas, qui ho ha aconseguit és Carles Sarrat (1949), que ha publicat l’extraordinària novel·la Canigó blues, amb la qual tanquem el nostre periple estival per indrets dels Països Catalans a partir de les novel·les que s’hi ambienten. La descoberta del text de Sarrat la devem als editors de Cal·lígraf, que de l’Empordà estant fa una desena llarga d’anys que van bastint un catàleg de primer ordre on es troben unes quantes joies literàries. Gràcies a això, s’ha convertit en una de les editorials independents de més prestigi i més singularitat del nostre panorama literari.

Sarrat no té una gran trajectòria literària, però és un dels homes de cultura més importants d’aquestes raconades del país. Ha fet una mica de tot, però ha destacat sobretot com a músic, a la banda Blues de Picolat, en què tocava la guitarra i cantava. Després, ha continuat en la música amb uns altres projectes. Ha fet de llibreter, i de periodista i editor de l’edició nord-catalana del Punt, i és un dels membres del consell assessor d’Hermes Comunicacions. Ha fet de traductor del català al francès i a la inversa, i ha estat implicat en moltes causes catalanistes a Catalunya Nord. Tot aquest bagatge ha servit per a crear una obra altament intensa en què els escenaris de Prada hi són ben presents (a més de molts més).

“Les olors. Encara tinc gravades al cap totes aquelles olors de la meua joventut pradenca. Recordo la flaire del llúpol quan seguíem la línia del camí de ferro per anar a un camp que tenia l’avi Eduard. Des de la sortida del poble en direcció a Marqueixanes, passant pel davant de la cooperativa, la via del tren era construïda damunt d’un alt terraplè. Hi havia hagut una cerveseria industrial a l’inici del segle XX. La Brasserie du Conflent era tancada des de feia molts anys, però el llúpol s’havia escapat dels cultius i s’havia aclimatat per aquells terrenys erms de la SNCF on no molestava ningú. A finals de l’estiu, els penjolls verds, una multitud de petits cons, sobreeixien de la vegetació i deixaven anar unes sentors amargants de terra, de verd i de mesc. A davant de la casa dels avis Massot es trobava el magatzem de productes agrícoles. Des de la voravia es barrejaven flaires d’adob químic, de guano, de sofre i de sulfat de coure. S’hi afegien les olors seques que emanaven dels sacs de cereals, de patates i de les bales de palla i de fenc. Hi ha sentors que marquen el pas de les experiències de la vida. Al camp de l’avi, els dies de regada, amb els companys ens agradava caminar descalços dins el fang dels solcs inundats d’on pujaven uns efluvis de terra mullada. En altres moments, quan passava el motocultor, la pols que s’aixecava al darrere de la màquina s’impregnava del fum del fuel i de l’olor del motor calent.”

Aquest és un dels fragments en què es llueix la prosa de Sarrat, que ha bastit una novel·la amb tres focalitzacions, Helena, Alexandre i Jacky, que protagonitzen tres monòlegs al voltant de la seva relació amb Norbert, un company i amic afectat d’una malaltia renal que es troba gairebé al final de la vida. Així, amb totes tres visions, anem coneixent més aspectes de Norbert, però també, i sobretot, de cadascun dels tres narradors. El conjunt és una visió polièdrica que abasta gairebé 150 anys d’història contemporània amb multitud de petites històries que es van entrellaçant i la història sentimental i personal de tots tres. Un veritable exercici literari que es converteix en una novel·la original, interessant i sovint deliciosa de llegir, amanida per bons diàlegs amb marca dialectal i per uns quants girs sintàctics ben interessants. Una manera ben bonica de perdre’s pels carrers de Prada i sentir aquesta cançó trista al peu del Canigó.

Com arribar-hi?

Prada és la capital del Conflent i la vila més al nord que visitarem en el decurs d’aquests viatges literaris. La comunicació per carretera és còmoda. Si hi viatgeu des de Perpinyà trigareu només quaranta minuts. Des d’Andorra són gairebé dues hores i mitja de cotxe i des de Vielha, poc més de quatre hores. Des de Lleida, tres hores i mitja i des de Girona, dues hores justes. Des de Barcelona, dues hores i quaranta minuts i des de Tarragona, tres hores i quart. Des de València, cinc hores i quaranta minuts i des d’Elx, set hores i vint minuts. Per arribar-hi en transport públic la millor manera és fer-ho en tren des de Perpinyà, amb combinacions força regulars i fiables.

Visita en un dia

Prada és una capital comarcal on viuen aproximadament 6.500 persones. Com ja sabeu, la nostra intenció és que la visita del lloc que proposem es pugui fer en un dia, independentment de quant es trigui a arribar-hi. La nostra visita a Prada proposarà uns quants indrets a la vila i una visita complementària.

Haureu de començar la ruta pradenca per la plaça de la República. És aquí on s’aixeca l’església de Sant Pere de Prada, que és d’origen romànic, com palesen el campanar i unes quantes restes de la nau i de l’absis, tot i que l’església es va reconstruir el segle XVII i el XVIII. Malgrat aquesta reconstrucció tardana, es feren servir com a base estilística molts trets gòtics. L’interior de l’església també conté tresors importants, com ara el retaule barroc que du la signatura de l’escultor català Joseph Sunyer. És molt gran i molt bell. També heu de veure la sala del tresor de l’església.

El centre de la vila de Prada és també molt bonic. Si hi arribeu en dimarts o en dissabte, a la sortida de l’església i a la plaça del costat podreu comprar al mercat de la vila, on s’apleguen conradors de la zona i on podeu comprar tant productes agrícoles com formatges, embotits i patés, mel i més delícies gastronòmiques.

A la vila de Prada també trobareu la mediateca Pau Casals i l’espai Pau Casals, al número 33 del carrer de l’Hospici. Com és sabut, el violoncel·lista va estar estretament vinculat amb Prada, on va viure força anys d’exili i on va crear el festival internacional que du el seu nom. Aquí podreu trobar enregistraments del mestre, cartes originals, partitures, bandes sonores de films, quadres i escultures. L’espai és petit, però permet de descobrir els trets essencials d’aquest català universal.

L’altre gran nom català vinculat a l’exili és Pompeu Fabra. Qui va endreçar la nostra llengua va morir a Prada el 1948, on va residir al carrer des Marchands, al número 15, fins al seu darrer Nadal, el del 1948. Ara mateix, al cementiri se’n pot visitar la tomba, però també més panteons interessants, i fixar-se en molts noms a les làpides, amb els cognoms catalans ben visibles. La presència del Canigó, la nostra muntanya mítica, impacta sobre el visitant, i la pau i serenor que traspua la tomba del mestre conviden a una visita reposada en algun moment de la vostra estada a la capital del Conflent.

Ben a prop de Prada trobareu l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. Es troba al terme municipal de Codalet, però és a pocs quilòmetres de Prada i està situada al peu del Canigó. Va ser fundada el segle IX i en l’època feudal va tenir una importància cabdal com a abadia. La construcció romànica inicial ha tingut unes quantes modificacions, però la visita aporta una pau serena. Una part del claustre és als Estats Units. Us recomanem molt que feu la visita guiada o que opteu per l’audioguia per copsar la immensitat del monestir i la seva grandesa.

El plat que no us podeu perdre

Les boles de Picolat és un dels plats clàssics de la cuina de Catalunya Nord i tenen una gran acceptació, fins al punt que les podeu trobar a molts de restaurants i a moltes cases particulars. Hi ha les versions més senzilles, que esdevenen un plat diari acompanyades quasi sempre de mongetes, però també versions més elaborades en què les boles de carn picada, molt semblants a les mandonguilles o a les pilotilles, esdevenen un plat de festa major, un guisat amb verdures i hortalisses. És un plat sovint ben contundent. Atenció a les versions amb guisat de pollastre o vedella i les que es barregen amb peix i marisc. Diuen que era un dels plats preferits de Pau Casals, tant en la seva versió més simple com en les més elaborades. L’escriptor Josep Sebastià Pons va arribar a definir la versió més completa com un estofat untuós i suculent.

L’anècdota

D’anècdotes a Prada, havent-s’hi fet tants anys la Universitat Catalana d’Estiu, n’hi ha moltes i sucoses, com ho són les que es refereixen a l’estada a la contrada tant de Pau Casals com de Pompeu Fabra. Carles Pi Sunyer explica en les seves memòries que en el camí de l’exili que emprengueren molts catalans en acabar-se la guerra del 1936-1939 foren molts els que passaren la frontera amb les pertinences mínimes, però salvaren el diccionari Fabra. No foren pas pocs els que en algun moment anaren fins a casa de l’ordenador de la llengua catalana amb el diccionari, cosa que generava una gran emoció en el seu autor. Bona part d’aquests diccionaris que havien emprès el camí de l’exili amb tant d’esforç no acabaren aquí el seu periple ,sinó que encara continuaren el viatge fins a terres americanes i foren cabdals en el manteniment de la llengua.