La vida efectivament viscuda

Als Upanishads hi ha una frase que diu: “De res no haurà servit la vida de l’home que marxa d’aquest món sense haver afaiçonat un món interior. Serà una vida no viscuda, com els Vedes que no s’han recitat o com qualsevol acció incomplerta.” Per a aquesta tradició religiosa, allò que dóna sentit a l’existència és accedir a un món transcendent, i la vida és la tasca d’alliberar-se del món fenomènic. A diferència de la mística hindú, la tradició judeocristiana endevina la voluntat de Déu en la història. De la secularització d’aquesta creença arrenquen la filosofia de la història de Hegel i el marxisme que en deriva. I a remolc d’aquest vénen després totes les variants actuals del progressisme.

És veritat que el cristianisme també ha pogut apel·lar durant segles a la frase evangèlica “El meu regne no és d’aquest món”, que encara ressona al “Diguem no” irreflexivament religiós de Raimon. Però el fet és que el cristianisme, com les altres dues religions abrahàmiques, ha estat enormement actiu en eixe món. Actiu i transformador, fins al punt que confondre’l amb el conservadorisme és un contrasentit. No hi fa res que els primers cristians adoptessin el principi d’obediència passiva, fos per impotència, fos per idealisme incondicional, com el pacifisme contemporani. Allò més decisiu de la doctrina apostòlica era que retenia els fidels dins la societat. En conseqüència, l’espiritualitat prenia forma mundana; tot allò que s’esdevenia en l’ànima tenia efectes en el món exterior.

Durant segles Occident degué el seu dinamisme a la inestabilitat introduïda pel cristianisme en el món antic. Periòdicament la fe cristiana ha sacsejat les estructures socials i polítiques, incloses les eclesiàstiques. Si d’una banda l’Evangeli exhorta a descobrir la interioritat de “l’home nou”, d’una altra banda predica la immanència de la veritat –“el regne de Déu és entre vosaltres”– i el desenllaç teleològic de la història, exhortant els creients a preparar-ne la vinguda. El cristianisme és la religió dels insatisfets, com ho declaren expressament les benaurances. El “regne” pressuposa la insatisfacció amb qualsevol dispensació teològico-política, l’enuig amb tota utopia temporal o Jerusalem terrena. Dostoievski ho expressà magistralment a la paràbola del Gran Inquisidor. Quan un cardenal espanyol s’assabenta que Crist ha tornat al món i predica a la catedral de Sevilla, el fa tancar en una masmorra de la Inquisició. De nit i en secret va a veure’l per recriminar-li la ingerència. L’església, li diu, ja no l’ha de menester. Mentre que el Salvador s’adreça a una minoria capaç de suportar la llibertat que els brinda, l’església es proposa de seduir la majoria, “eixamplar la base” amb la idea d’unir la humanitat. Per a aquest objectiu fa jugar les armes més efectives, justament les que Satanàs havia esgrimit contra Jesús per a temptar-lo al desert: el pa (benestar material), el control de la consciència mitjançant miracles (imposició ideològica) i el govern mundial (poder polític). És així com l’Església governa el món en nom de Déu però amb els principis del diable. El bé superior és que la humanitat visqui feliç en la ignorància. “Ens duran tots els secrets més agònics de les seves consciències i nosaltres els ho resoldrem tot, i rebran la nostra decisió amb alegria, perquè els dispensarà de la tremenda angoixa i els terribles turments de decidir lliurement i individualment.” Per tal que Jesús no destorbi aquest programa, l’inquisidor el farà cremar l’endemà mateix de la conversa.

Jesús l’escolta en silenci i respon amb un bes. El gest és enigmàtic. Confirma la promesa feta a Pere que allò que l’apòstol, és a dir l’Església, decideixi a la terra Déu ho certificarà al cel? O equival a l’acomiadament definitiu de la consciència respecte de la institució? Sigui com sigui, aquest passatge d’Els germans Karamàzov condensa el nucli metafísic de la cultura occidental en el drama de decidir. Aquest instant dramàtic defineix la persona, concepte eminentment occidental. L’existencialisme, fins i tot en la versió atea de Sartre, duu l’empremta del cristianisme, car per al cristià l’individu està “condemnat a la llibertat”. És per això que l’existencialisme ha estat la darrera filosofia tràgica. 

No és gens difícil de copsar la tensió moral en la necessitat d’afaiçonar el món exterior a partir d’uns principis contraris a l’eficàcia, car el pragmatisme sempre té quelcom de diabòlic. Una tensió extrema, perquè el creient s’obliga a operar amb el principi de contradicció. Car si el regne ja és entre nosaltres, no és pas per al consum en la imaginació de cadascú. L’imperatiu de llibertat que fa uns quants anys reviscolà amb el mot d’ordre “dret de decidir” no pot pas degenerar en una Església independentista, en què una minoria que està “en el secret” suborni la majoria amb “polítiques socials”, negociacions miraculoses i l’hegemonia autonòmica en canvi d’adorar el poder.

Així com un llibre no existeix si no troba cap lector, ni cap acció no té lloc si ningú no l’executa, tampoc no és vida transcendent (Zoé) la vida orgànica (Bios) que no s’esforça a desencallar el món amb l’alçaprem de la consciència. De vegades em demano si la reculada del suport a la independència no és més aparent que real, si la resignació que prediquen des de nombroses trones mediàtiques no distorsiona la fe de milions de persones tractant-la d’al·lucinació i de quimera. Em demano, en definitiva, si en la nit que ha caigut després de l’esclat d’esperança a molts no els ha visitat el Gran Inquisidor i si en el secret de la trobada no es debaten entre l’acontentament de les bèsties que hom duu a l’escorxador i la dignitat davant l’acte de fe en què l’estat, avui com sempre, es disposa a cremar la llibertat de consciència. 

El Primer d’Octubre de 2017 dotà de sentit la vida de les generacions que van fer-lo possible. Votar sobre el dret de l’estat valia tant com jutjar l’estat; què hi ha d’estrany que l’estat s’hi tornés i condemnés els votants en la figura dels seus polítics? Disputar a l’estat la condició de subjecte de dret fou una fita històrica, moltes conseqüències de la qual trigaran anys a verificar-se. Això ningú no ho pot arrabassar al poble, però el món interior afaiçonat durant els anys del “procés” no basculà amb prou força sobre el món objectiu i l’acció restà incompleta. Ara la qüestió és si l’augment de tensió entre el dictat d’eixe món i la convicció que “la república és entre vosaltres” generarà l’energia necessària per a enllestir la feina i si aquelles generacions marxaran d’aquest món amb la consciència, si no del triomf en el segle almenys d’haver estat testimoni de la llibertat d’esperit.