27.02.2026 - 21:40
El caràcter subversiu i la naturalesa violenta del fenomen colpista sempre ha tingut un espai, encara que minúscul, en la literatura política i militar. El primer a teoritzar sobre el cop va ser el bibliotecari Gabriel Naudé, per encàrrec d’un dels grans conspiradors de la història: el cardenal Richelieu. Considérations polítiques sur les coups d’État (1639) és una obra que concep el cop com una eina no per a arrabassar el poder, sinó per a mantenir-lo. No és fins als anys trenta del segle passat que un polèmic escriptor, Kurt Erich Suckert, més conegut com a Curzio Malaparte, atorga al colpisme una dimensió gairebé artística. Técnica de golpe de Estado (1931) allunya el cop d’una acció irracional i desesperada i el situa dins una lògica artesanal caracteritzada per la planificació i el control. Eduard Luttwak, anys més tard, definiria el cop com la infiltració d’un petit segment de l’aparell estatal que se servia de les estructures de poder per desplaçar el govern de les seves funcions. Ja no es necessiten les masses populars. Ni l’exèrcit. L’objectiu, escriu Luttwak a Coup d’État. A Practical Handbook (1968), és suplantar el poder antic i imposar-ne un de nou.
Malgrat que quan parlem de cop d’estat ens trobem davant d’un concepte polifònic –hem comptat nou maneres de subvertir l’ordre establert: alçament, pronunciament, insurrecció, putsch, motí, rebel·lió, revolució, revolta i guerra civil–, hi ha un comú denominador sense el qual l’acció subversiva no pot triomfar: el context. És el concepte clau. El darrer cop viscut a l’estat espanyol –el del 23-F– no s’explica sense analitzar-ne el context. L’any que el precedeix és important. El 1980 és l’any més sagnant de la transició. La inestabilitat política, la debilitat del govern, el malestar causat per l’accés de Catalunya a una cota més alta d’autogovern, la intensa activitat terrorista d’ETA i, sobretot, una forta resistència de l’estament militar a la descentralització de l’estat, al pluralisme polític i, en conseqüència, a la consolidació d’un sistema democràtic que, per força, havia de restar-los poder i influència, són elements que expliquen el perquè del cop. La conseqüència és prou sabuda: quan els poderosos perden el poder responen sempre amb violència.
A final del 1980 i principi del 1981, la violència va ser present arreu de l’estat espanyol; també a Catalunya i, com hem escrit Albert Calls i un servidor a Dos morts i mig. Un crim ultra al Maresme (2026), editat per Pòrtic, sobretot al Maresme. Allí esquadristes vinculats a Fuerza Nueva, sota l’empara de la Guàrdia Civil, proveïts d’armes i delerosos d’escampar una violència irracional, primitiva i arcana, tenien l’objectiu polític de contribuir a crear el context. Van aprofitar una data assenyalada, el 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador i de José Antonio, el fundador de la Falange, per matar. Van assassinar a sang freda dos mataronins de l’extraradi, dos lúmpens del polígon Espartero. El crim va ser silenciat. Doble condemna per als morts.
Dos morts i mig rescata l’assassinat de l’oblit i el situa en aquest context dels punys i les pistoles. Precisament quan el consell de ministres desclassifica documents del 23-F i posa al descobert la importància d’un mataroní d’adopció que va esdevenir una figura clau del cop: Juan García Carrés. Ells és el vincle entre la violència ultra al Maresme i la voluntat subversiva dels militars a Madrid. Memorable és la conversa amb Tejero, que contribueix a entendre el context. Hi ha una frase del diàleg que sembla condensar tots els elements del cop. La pronuncia Juan García Carrés:
—La victòria és per a Espanya. Aguanta, Antonio.
