08.02.2026 - 21:40
Dissabte es van fer a Barcelona dues manifestacions, convocades contra el caos de Rodalia. I hi ha una dada que cal reconèixer i celebrar, més enllà de qualsevol polèmica sobre les xifres i del fet que hi havia estelades en totes dues: la convocatòria que va aplegar més gent, la que va resultar més participativa i vibrant, la que va marcar el to de la protesta, va ser la de l’ANC i el Consell de la República. És a dir, la que posava la independència de Catalunya al centre de la solució, la que despullava i rebutjava les propostes il·luses. La que connectava, en definitiva, els efectes amb les causes.
Dient això i dient-ho tan clar no vull fer cap competició entre convocants, pels quals expresse el meu respecte en tots els casos. Però sí que crec que cal constatar que quan l’independentisme explica amb claredat per què les coses van malament i ofereix una solució coherent, la gent respon –dissabte, no tanta com no hauríem volgut, d’acord, però molta més de la que el sistema i tots els seus tentacles volien. I, en canvi, quan es renuncia al relat de fons i es presenta el problema com un simple mal funcionament, la resposta és més tèbia. Per quina raó t’has de manifestar, si al final dius que és una cosa casual, qüestió de mala sort, que ara la resoldràs tot canviant quatre logotips? Els mateixos organitzadors van caure en el parany desmobilitzador i no crec que siga anecdòtic, això: dissabte vam veure la diferència entre provar de fer política i provar de gestionar la resignació. I va ser una victòria de la lucidesa política.
La manifestació del matí va ser una demostració que, malgrat tots els intents d’afeblir el missatge, malgrat la dispersió d’esforços, malgrat que fins i tot una part de l’independentisme va concentrar d’una manera increïble i molt lamentable l’energia propagandística en la manifestació de la vesprada –que era aquella que explícitament excloïa la reivindicació independentista–, la gent que va voler eixir al carrer va entendre on era el relat sòlid. On era la connexió real entre allò que hem de suportar cada dia i allò que cal fer per resoldre-ho.
I em sembla que aquest és un element remarcable. Perquè vol dir que els ciutadans no es deixen enganyar tan fàcilment. I que quan els expliquen les coses amb honestedat intel·lectual no els és tan difícil de distingir una protesta que tan sols assenyala el problema d’una proposta que ens ofereix una eixida real.
Dissabte vam tornar a veure que aquest discurs funciona. Vam veure que quan es defensa amb convicció i sense complexos que sense la independència no es pot avançar en la millora de la vida quotidiana, la gent el fa seu. I vam veure amb una enorme claredat que l’oposició a aquest govern d’indocumentats i indolents és l’independentisme al carrer.
I m’agradaria que aquesta constatació fes reflexionar tothom, però de manera ben especial els independentistes que, entre ser allò que són i atacar i intentar d’afeblir una ANC que marca clarament el camí –i per això els incomoda–, prefereixen aquest atac encara que això vulga dir renunciar a la coherència.
