28.02.2026 - 20:15
|
Actualització: 01.03.2026 - 00:15
Hi ha una ironia cruel en el centre d’aquesta guerra que acaba de desencadenar-se. Israel ha bombardat durant anys les instal·lacions nuclears iranianes per impedir que la república islàmica aconseguís allò que Israel ja tenia de feia mig segle, però que mai no havia admès tenir: la bomba atòmica. Però ara, segons que tot indica, aquest bombardament persistent –especialment els atacs d’ençà de l’estiu– han fet que els iranians prenguen la decisió que els israelians pretenien aturar: esdevenir també una potència nuclear.
Per entendre com hem arribat fins ací, cal remuntar-se a una paraula hebrea: עמימות (amimut). Significa “opacitat”. Però és una expressió que en els àmbits militars sovint es tradueix de manera més sofisticada per “ambigüitat deliberada”. És la paraula que defineix la doctrina nuclear israeliana –formulada als anys seixanta i mai abandonada d’aleshores ençà– que consisteix a posseir armes nuclears sense confirmar-ho ni desmentir-ho.
Shimon Peres, un dels seus arquitectes, va dir que l’objectiu de Dimona –la instal·lació on va nàixer la bomba israeliana– no era la guerra, sinó la pau. Israel, molt en la línia del concepte clàssic de la dissuasió nuclear, volia tenir la bomba no per a usar-la, sinó per a no haver-la de fer servir mai. Simplement per a fer tanta por als seus veïns i contrincants que mai no s’atrevissen a tornar a atacar l’estat d’Israel. La paradoxa és que, setanta anys després, aquella bomba que mai no ha existit oficialment és el motor invisible d’una guerra ben real, que avui ha fet un gran salt de dimensió.
La lògica circular del secret
La política d’amimut va néixer d’un càlcul racional. Israel considerava que l’ambigüitat nuclear era una manera de mantenir un efecte dissuasiu mentre minimitzava les conseqüències diplomàtiques de tenir un monopoli nuclear obert a la regió.
Si Israel declarava públicament que tenia la bomba, hauria d’afrontar una pressió internacional enorme i, sobretot, hauria d’explicar per què l’estat hebreu sí que tenia dret de tenir-la i els seus veïns no. L’opacitat –ni la tinc, ni no la tinc– li permetia, en canvi, gaudir de tots els avantatges de la dissuasió nuclear sense cap dels costs polítics.
El problema és que el secret va ser sempre, en realitat, de domini públic. El 1969, la primera ministra Golda Meir i el president Nixon van arribar a un pacte implícit: Nixon no forçaria Israel a signar el Tractat de No-proliferació Nuclear i Meir prometria que Israel no introduiria les armes nuclears en un conflicte regional ni n’admetria públicament mai l’existència. Un acord de silenci còmplice entre totes dues potències que havia de marcar les dècades següents.
Però els estats de la regió, evidentment, no eren cecs. L’Egipte de Nasser, l’Irac de Saddam, la Síria dels Assad i, finalment, l’Iran dels aiatol·làs han pres al llarg dels anys decisions estratègiques –programes d’armes de destrucció massiva, aliances amb potències nuclears, curses armamentístiques– que no eren sinó una resposta directa a una bomba que no existia oficialment, però que tothom sabia que hi era.
Així, lluny d’aturar la temuda proliferació regional, l’arsenal nuclear no declarat d’Israel va aconseguir donar a Saddam Hussein un gran incentiu per a perseguir el seu propi programa nuclear als anys vuitanta i noranta, i va contribuir a la proliferació en massa d’armes químiques a Egipte, Síria i l’Irac.
Israel va respondre sempre a cada intent regional d’equilibrar la balança nuclear amb el que es va anomenar la “Doctrina Begin”: amb la destrucció preventiva de les instal·lacions rivals per no deixar que els altres països arribassen a la capacitat de construir-ne una.
L’atac al reactor iraquià d’Osirak l’any 1981. L’atac a la instal·lació siriana de Deir ez-Zor el 2007. I ara, de manera molt més expansiva i amb participació nord-americana directa, els atacs contra Fordow, Natanz i Isfahan el juny de l’any passat responien a això. La doctrina israeliana estableix que ells són i han de ser l’únic estat de la regió que pot tenir armes nuclears. I la defensa d’aquest monopoli, que mai no s’ha admès obertament, ha generat dècades de tensions. Però ara, en el cas de l’Iran, les coses han canviat radicalment, perquè els iranians també jugaven amb el seu propi secret.
La paradoxa iraniana: ni sí ni no, però cada vegada més a prop
L’Iran va aprendre ràpidament la lliçó de l’Irac i Síria: els estats que construïen instal·lacions nuclears obertes i detectables eren atacats i destruïts per Israel. I, per tant, va optar per una estratègia diferent, que els analistes anomenen “la capacitat de ruptura” (breakout capacity): no fabricar la bomba, però situar el país en una posició tecnològica en què fabricar-la acabés essent qüestió de dies o de setmanes a tot estirar. Es tractava d’acumular coneixement, enriquir urani fins a nivells molt pròxims als militars, i mantenir una ambigüitat pròpia –en contrast amb l’ambigüitat israeliana– que permetés negociar, resistir sancions i conservar la temuda proliferació com a última carta a posar sobre el tauler de joc.
Era un joc molt perillós, però coherent. Fins al moment dels bombardaments del juny passat, l’Iran enriquia urani al 60%, un nivell molt per sota del 90% necessari per a l’ús militar. Els experts nuclears consideraven aleshores, de manera generalitzada, que l’Iran no tenia la intenció d’arribar a la militarització efectiva del programa nuclear, un pas que hauria requerit mesos o anys addicionals. Però alhora tothom sabia que aquella era la intenció.
Hom podria dir que l’Iran contraatacava l’ambigüitat israeliana amb la seua pròpia i que això permetia un cert equilibri regional de la por. Com se solia dir: l’Iran tenia la clau posada a l’engranatge nuclear, però no l’havia feta girar, voluntàriament. I aquesta distinció –cabdal per als experts, però quasi imperceptible per als polítics– és el nucli que origina el que podria ser l’error estratègic més gran de la història recent.
Perquè l’estiu passat Israel va decidir d’atacar no pas la bomba, que no existia, sinó la capacitat de fabricar-la. I va bombardar, amb l’ajut dels Estats Units, les instal·lacions, les centrifugadores, el material enriquit… Aparentment, sense pensar –i ací hi ha la gran paradoxa del moment actual– que, així, eliminava l’única raó per la qual l’Iran podia continuar afirmant, de manera creïble, que el seu programa era estrictament civil.
La decisió que el bombardament va accelerar
I ací és quan la lògica es mossega la cua. El desembre proppassat, va circular de manera abundant que a l’octubre–després dels atacs de l’estiu– el líder suprem Ali Khamenei havia autoritzat el desenvolupament d’ogives nuclears miniaturitzades per a míssils balístics.
I si aquesta informació fos fiable –cal tenir en compte que prové de fonts d’intel·ligència israelianes i americanes–, voldria dir que el bombardament de l’estiu hauria aconseguit exactament el contrari d’allò que pretenia: durant dècades, l’Iran havia mantingut una posició d’ambigüitat calculada, en part per evitar el pretext per a un atac directe d’Israel en contra seu. Després del bombardament, aquella posició ja no tenia cap raó de ser perquè l’atac havia arribat igualment. Per tant, l’opció d’una bomba real, que actués com a dissuasió real –no com a mera possibilitat hipotètica– passava a ser, als ulls dels dirigents iranians, l’única resposta lògica possible.
Es tracta, en definitiva, d’allò que els teòrics de la proliferació nuclear havien advertit durant anys: atacar preventivament un programa nuclear que no s’ha decidit a fabricar la bomba augmenta, no pas disminueix, la probabilitat que aquell programa acabe fabricant-la. Perquè quan es destrueix la capacitat d’enriquiment de l’urani, també es destrueix la utilitat de l’ambigüitat. I si s’elimina l’ambigüitat, se li treu a l’estat atacat la raó per continuar contenint-se. Si t’ataquen igualment tant si tens la bomba com si no, preu per preu, fabrica-la.
I ací és on som avui. Vuit mesos després del que es va conèixer com la “guerra dels dotze dies”, Israel considera ara que els atacs van danyar molt la infrastructura nuclear iraniana i van retardar el progrés del programa durant uns quants anys. Però també diu que no van eliminar el coneixement científic ni l’estoc de material enriquit al 60%, que arribava als 400 quilograms, i encara no és clar si els iranians van aconseguir de recuperar-lo o si continua soterrat sota les runes. 400 quilograms d’urani enriquit al 60%. En algun lloc de l’Iran. Ningú no sap exactament on. Aquest és el llegat immediat de l’operació militar de l’estiu passat que Trump va proclamar que havia “esborrat” el programa nuclear iranià i que en vista dels atacs d’avui podríem pensar que va ser un error immens. Perquè en realitat allò que pot haver aconseguit no és sinó accelerar-lo.
Dos secrets que es destrueixen mútuament
Accelerar-lo, perquè el sistema que mantenia l’equilibri regional i que s’ha esfondrat en aquesta guerra era, en el fons, un edifici construït sobre dos secrets complementaris. D’una banda, el secret nuclear israelià –la bomba que tothom sap que existeix però que ningú no pot mencionar oficialment– funcionava com a dissuasió d’últim recurs per a evitar un atac iranià sobre Israel. I d’una altra, el secret sobre la capacitat nuclear iraniana –la bomba que l’Iran sempre ha negat voler, però que ha anat construint pas a pas– funcionava de força de negociació, de garantia de supervivència del règim davant un possible atac d’Israel i de resposta implícita a l’amimut israeliana.
Ara la qüestió és que tots dos secrets han estat malmesos. Israel ha atacat obertament i en massa –amb participació nord-americana– allò que creu que és el programa nuclear iranià. I amb això el tabú del primer atac directe s’ha traspassat. I l’Iran –si les informacions sobre la decisió de Khamenei són certes–, en conseqüència, ha abandonat l’ambigüitat per optar per la militarització activa. El resultat? Aquesta dansa, tan perillosa, que ha mantingut durant dècades l’estabilitat entre Israel i l’Iran s’ha acabat. I ningú no sap, ningú no pot saber, si avui n’ha començat una de molt més perillosa.
L’herència de Dimona
Quan els historiadors analitzen aquesta guerra és probable que situen el seu origen no el 13 de juny de 2025, el dia de l’atac israelià, o avui, com a segona onada d’aquell mateix atac, sinó als anys cinquanta, quan Shimon Peres va viatjar a París i va tornar amb els plànols d’un reactor nuclear que va dir que era per a fins pacífics. La decisió de construir la bomba en secret, de mantenir una ambigüitat que permetés a Israel de gaudir del monopoli nuclear regional sense pagar-ne el preu polític, va crear aquell dia una asimetria estructural al Llevant que cap acord diplomàtic no ha pogut resoldre en dècades.
I és correcte afirmar que la política israeliana de no signar el Tractat de No-proliferació Nuclear i optar per l’opacitat ha estat, finalment, la gran força desestabilitzadora a la regió. Que els mateixos països occidentals que castiguen durament qualsevol intent de proliferació nuclear hagen protegit durant dècades el programa israelià és una de les hipocresies més grans de la postguerra freda. I és també, en gran manera, la raó per la qual l’Iran no ha cregut mai que la inspecció internacional el protegís. Cosa que ara ha estat demostrada: si t’ataquen igualment, la inspecció internacional –creure que si et deixes inspeccionar no t’atacaran– no serveix de res. I l’únic camí que resta és aconseguir les mateixes armes que té el teu enemic, la bomba nuclear.
Així, doncs, la trampa de l’amimut és, en el fons, aquesta: el secret que pretenia garantir la seguretat d’Israel ha acabat causant les condicions exactes per a fer inevitable la guerra que volia evitar. La bomba atòmica israeliana –que mai no va existir a oficialment– ha estat, durant setanta anys, el motor invisible de tota l’escalada nuclear al Llevant i sembla que ha arribat el moment en què per l’Iran ja no té sentit cap més posició estratègica que tenir la seua pròpia bomba. Allò que els israelians volien evitar ho han accelerat ells mateixos.
Tot allò que puga passar a partir d’ara és difícil de saber. No sabem –ni podem saber– si l’Iran té urani enriquit ni en quina situació estan les instal·lacions dedicades a crear la bomba. No sabem quant de temps necessita per a fabricar-la. Però sí que sabem que el coneixement nuclear, la capacitat per a fer-la, a diferència de les centrifugadores, no es pot destruir amb un atac de l’aviació. Per això ara els americans i els israelians ja no parlen d’aturar el programa atòmic iranià sinó de canviar el règim com a objectiu. Perquè, a diferència d’allò que passava quan al règim no li interessava crear la bomba sinó només fer veure que la volia fer, ara l’única solució per a aturar-ne la fabricació és canviar el govern, destruir la república islàmica.
Però l’inconvenient és que això no serà gens fàcil sense posar tropes de terra nord-americanes o israelianes combatent dins Teheran. Una perspectiva que significa un autèntic infern sense cap garantia de victòria.
