15.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 15.07.2023 - 23:13
Fa uns quants dies la companyia minera noruega Norge Mining va fer un anunci excepcional, la troballa d’un dipòsit de fosfats tan gran, que en dobla de cop les reserves mundials. El fòsfor, component fonamental dels fosfats, és un element que no crida l’atenció pública, però és extremadament important. De la mineria del fòsfor en depèn completament l’agricultura i el sistema alimentari mundial, perquè és un nutrient essencial per a les plantes. El fòsfor també s’empra en bateries i plaques solars, tecnologies cabdals per a l’abandonament dels combustibles fòssils. Tanmateix, aquest element ha causat molta preocupació i debat en l’àmbit científic aquests últims anys. Segons algunes estimacions, en queden reserves per a uns 50 anys o 100, malgrat que majoritàriament es considerava –abans de la troballa noruega– que s’acabarien l’any 2300. Un cop exhaurides, el sistema alimentari mundial es podria col·lapsar, perquè no hi ha cap substitut possible en l’agricultura. A més, les reserves es concentren en molt pocs països, alguns dels quals (la Xina i els EUA) poden esgotar les seves mines en uns trenta anys, amb el perill d’augment de la tensió geopolítica. La troballa noruega pot garantir a la UE un subministrament segur i estable d’aquest element essencial durant 50 anys, pel cap baix. Tot seguit n’analitzem el context i les conseqüències que té per al futur.
La troballa noruega
El descobriment miner a Noruega és excepcional pel seu volum, perquè supera qualsevol jaciment conegut de fosfats. Un mínim de 70.000 milions de tones, quan les reserves provades de tots els jaciments del món combinats són de 72.000 milions. De fet, els dipòsits ja s’havien localitzat l’any 2018, i es va estimar que tenien una fondària de 300 metres. Tanmateix, l’exploració geològica ha acabat determinant que arriben fins a 4.500 metres de profunditat. La tecnologia minera actual no en permet una explotació fins a aquesta profunditat, de manera que les estimacions anunciades s’han fet considerant fins a una fondària on sí que es poden minar, 1.500 metres, un terç del volum total. I, malgrat això, és una quantitat sense precedents. A més, la roca fosfatada conté vanadi i titani, elements que, juntament amb el fòsfor, són considerats crucials per la directiva europea de matèries primeres.
Tot i les bones notícies, especialment per a la UE, l’anunci cal agafar-lo amb certes precaucions. Per una banda, l’estimació de les reserves prové de l’empresa minera que en té els permisos d’exploració. Darrere les xifres de les reserves mineres sempre hi ha molts interessos i a vegades són xifres inflades, bé interessadament, per optimisme o perquè les assumpcions durant l’exploració no s’acaben complint. Un altre motiu pot ser facilitar el finançament per obrir la mina. En aquest cas, també pot ser per a pressionar al govern noruec, directament i per via de la UE, perquè acceleri la tramitació dels permisos, que normalment s’allarguen 10 anys o 15.
La importància del fòsfor
L’agricultura es basa en dos nutrients essencials per al creixement de les plantes: el nitrogen i el fòsfor. El primer el podem obtenir de l’atmosfera –formada en un 78% per nitrogen–, amb el procés de Harber-Bosch. Un recurs gairebé il·limitat, del qual no hi haurà problemes de subministrament futur. Però el fòsfor és ben diferent. Tradicionalment, per retornar el fòsfor als sòls perquè les plantes puguin tornar a créixer, s’havien fet servir restes vegetals i excrements d’animals i humans. Tanmateix, aquest sistema té un límit. Segons els càlculs científics, l’agricultura tradicional tan sols pot alimentar uns 4.000 milions d’humans, la meitat de la població actual. Per poder cobrir les necessitats alimentàries del món modern cal recórrer a l’ús de fertilitzants sintètics que proporcionin el fòsfor necessari per a produir aliment. L’única font de fòsfor són els fosfats continguts en roques, el 90%-95% de la producció minera dels quals es dedica precisament a l’agricultura, que en depèn completament.
Un segon ús del fòsfor és la producció d’additius alimentaris per a animals, de manera que és també un element essencial per a la producció de carn. Darrerament, a més, el fòsfor ha esdevingut cabdal per a la lluita contra el canvi climàtic i l’abandonament dels combustibles fòssils. Per una banda, és un element necessari perquè les plaques solars generin electricitat. Per una altra, les bateries de ferrofosfat de liti (LFP) usen fòsfor. Aquesta tecnologia es va expandint ràpidament perquè és més barata i té una gran durabilitat. La fabricació de la pròxima generació de cotxes elèctrics econòmics, dels quals depèn el futur de tota la indústria automobilística europea, va lligada a la capacitat de fabricació d’aquest tipus de bateries al continent. Per produir-les, actualment cal dedicar-hi un 1% de la producció mundial de fòsfor, valor que pujarà a un 5% a partir del 2030. D’una altra banda, el fòsfor també s’usa en les indústries alimentària (com ara en begudes), química (com ara detergents) i metal·lúrgica (per exemple, tractament de metalls), a més a més de la producció de xips, circuits electrònics i pantalles.
Un recurs finit
Els dipòsits de fosfats són un recurs geològic no renovable i, per tant, finit, sense cap alternativa per a l’agricultura. A començament d’aquest segle, alguns científics vaticinaven un “pic del fòsfor” cap a l’any 2030-35, és a dir, un màxim de producció a partir del qual baixaria perquè no se’n trobarien més dipòsits i s’exhauriria completament en 50 anys o 100. Aquesta proximitat va crear una gran alarma: implicava el col·lapse de l’agricultura moderna i una crisi d’una escala a la qual no ens hem enfrontat mai, perquè no es podria alimentar al 60% de la població mundial, estimada en uns 10.000 milions d’habitants a final de segle. Conseqüències molt pitjors que el “pic del petroli”, també controvertit. El debat va aportar més dades i noves estimacions, i avui dia l’acord més estès és que hi ha reserves de fosfats fins a l’any 2300.
Un segon element de preocupació és que bona part de les roques fosfatades es troben en unes condicions geològiques poc comunes. La principal mineria de fosfats, que en representa un 80% de la producció, es fa sobre roques sedimentàries. I, en concret, de roques que resulten d’un procés molt particular que es produeix en molt poques regions dels oceans, les zones de surgència costanera d’aigües marines profundes. Amb aquestes aigües afloren a la superfície nutrients com el fòsfor, que fertilitza de manera natural la superfície marina i provoca un esclat de vida. Els organismes marins en aquestes zones capten ràpidament el fòsfor, que després excreten, material que es va acumulant (sedimentant) sobre les plataformes submarines poc profundes que envolten els continents i on s’acaba formant la fosforita, la roca sedimentària que conté fosfats. El procés de formació de les fosforites s’estima que s’allarga durant més de 100 milions d’anys.
El perillós monopoli del Marroc
Actualment s’han localitzat dipòsits de fosforites marines al Pacífic i l’Atlàntic, però avui dia no disposem de tecnologia per a fer mineria submarina, ni es preveu en un futur pròxim. Per tenir dipòsits explotables necessitem que les forces tectòniques pugin aquestes roques submarines per sobre del nivell del mar. El principal lloc del món on s’ha produït això és al Marroc i el Sàhara Occidental, que en conjunt representen el 70% de les reserves mundials de fosfats, uns 50.000 milions de tones. El segon país en reserves, Egipte, es troba a molta distància, amb només 2.800 milions de tones. Sobre les reserves del Marroc també hi ha polèmica. No és el primer país productor, posició que ocupa la Xina, amb 85 milions de tones el 2022, amb unes reserves de 1.900 milions de tones, el cinquè en el rànquing. Això posa en dubte el valor real de les reserves sota control del Marroc, que inclou el Sàhara Occidental.
Declaracions de directius de la Companyia de Fosfats del Marroc van afegir confusió fa uns quants anys, quan van declarar que els fosfats amb baix cost d’extracció s’acabarien en un futur pròxim, de manera que deixaven entendre que bona part dels dipòsits immensos controlats pel Marroc tindrien una rendibilitat econòmica qüestionable en el millor dels casos. En el pitjor, que no seria rendible explotar-los. S’ha de tenir en compte que un dels problemes de les fosforites sedimentàries és que cal tractar-les per purificar-les, perquè acostumen a contenir urani amb radioactivitat natural i cadmi, un metall pesant tòxic. Una segona via d’obtenció de fòsfor són les roques magmàtiques, que representen un 20% de la mineria de fosfats. Són les roques que resulten del refredament del magma de l’interior del planeta. El descobriment noruec correspon a aquest tipus de roques.
Els dipòsits magmàtics tenen l’avantatge de contenir més qualitat, perquè manquen de les impureses perilloses de les fosforites sedimentàries. Però l’inconvenient és que són roques més dures, que es poden trobar a més fondària, i requereixen una mineria més difícil i cara. Un dels principals productors de fosfats magmàtics és Rússia –amb mines a la península de Kola–, país que malgrat tot és en la catorzena posició en reserves totals, amb 600 milions de tones. En conjunt, després del Marroc i Egipte, més països amb reserves destacables són Tunísia (2.500 milions de tones), d’Algèria (2.200), la Xina (1.900), el Brasil (1.600) i Sud-àfrica (1.600). Malgrat que el total de reserves mundials, abans de la descoberta a Noruega, és de 72.000 milions de tones, el Servei Geològic dels EUA estima que de recursos de roques fosfatades, afegint-hi dipòsits que no són tècnicament ni econòmicament minables ara per ara, n’hi ha uns 300.000 milions de tones.
Unes reserves que es van acabant a la majoria de països productors
Però tan important com les reserves totals és la producció anual, que marca les necessitats de cada país i la seva capacitat d’exportació. Com vèiem, la Xina és el primer productor de fosfats, perquè ha de cobrir les necessitats de la seva agricultura per alimentar 1.450 milions d’habitants. El segon país productor és el Marroc, amb menys de la meitat de producció (40 milions de tones anuals), i en tercera posició els EUA (21 milions), que ha de sostenir una potent agricultura intensiva, seguit de Rússia (13). La producció mundial el 2022 va ser de 221 milions de tones. Els analistes adverteixen que tant els EUA com la Xina exhauriran les seves reserves actuals en menys de 30 anys, cosa que podria intensificar enormement les tensions geopolítiques, pel fet d’haver de competir per un element necessari per a alimentar la seva població. De fet, es considera que el 70% de la producció actual s’obté de reserves que s’exhauriran d’ací a 100 anys, amb la qual cosa el Marroc serà l’únic proveïdor mundial a la pràctica.
En aquest context, la troballa de Noruega és excepcional, no solament pel volum. Per una banda, garanteix el subministrament de fòsfor a Europa i els EUA durant dècades des d’un país amic i aliat, sense haver de dependre exclusivament del Marroc. A més, la UE no necessitaria el subministrament rus de fòsfor d’origen magmàtic, que la indústria preferiria perquè és més pur, en un moment en què les institucions europees volen potenciar la fabricació a la UE de plaques solars i bateries per a vehicles elèctrics, cases (autoproducció solar) i emmagatzematge dels excedents de les plantes solars i eòliques. Noruega esdevé així un país clau, no tan sols per a desenvolupar la indústria renovable a Europa i mantenir l’agricultura, sinó també per a contenir Rússia.
Hi ha alternatives?
Com hem vist, s’estima que les reserves actuals duraran fins l’any 2300, que es podria estirar fins al 2400 amb la troballa a Noruega. Se’n trobaran nous dipòsits, però, ateses les característiques geològiques especials que requereixen, els analistes no hi confien pas gaire. L’any 2400 pot semblar lluny, però en termes del nostre futur com a civilització és d’aquí a molt poc. Molts experts demanen que es comencin a prendre mesures per reduir el consum de fòsfor i reciclar-lo immediatament.
L’acció més important a prendre és posar fi al malbaratament de fertilitzants, dels quals generalment se’n fa servir més quantitat de la requerida. De fet, els humans acabem consumint només el 16% del fòsfor minat. La majoria es perd filtrant-se a les aigües subterrànies, cosa que, de retruc, causa greus problemes ambientals a rius i mars. Entre el 1971 i el 1991 es va arribar a un màxim de producció de fosfats, amb 30 kg per habitant i any. Amb l’ensorrament de la Unió Soviètica, i la millora de l’ús de fertilitzants als països occidentals, el consum es va reduir d’un 24%, fins a arribar a uns 23 kg per habitant i any. Tanmateix, d’ençà del 2010 s’ha tornat a un consum de 31 kg, resultat de l’augment del consum de carn en països com la Xina i la millora de la dieta en països en desenvolupament, tendència que augmentarà en el futur.
Una segona mesura és reciclar-lo, tant dels residus agrícoles i ramaders (incloent-hi els excrements), dels residus de menjar, com de les bateries i els components electrònics. Reduir el consum de carn també pot tenir un efecte significatiu, perquè la majoria de conreus són per a consum animal, i d’aquesta manera es disminuiria la necessitat de fertilitzants. Reciclar el fòsfor de l’orina i excrements humans, tractant les aigües residuals, és una altra de les mesures proposades pels experts, però cal tenir en compte que calen tecnologies ara per ara inexistents i, a més, encara que se’n reciclés el 100%, com hem vist solament significaria un màxim del 16% del fòsfor que es mina.
La troballa a Noruega és excepcionalment important per a Europa i el futur de la producció alimentària i la indústria renovable. Tanmateix, el fòsfor és un element finit del qual depèn completament el sistema alimentari mundial. En cal un ús més responsable per garantir-ne la sostenibilitat per a les generacions futures.
