La sorpresa inquietant de la tassa xinesa d’Emeishan

No em vaig atrevir a pujar a dalt de tot de la muntanya Emei, una de les quatre muntanyes sagrades de la Xina, que té 3.009 metres d’altitud, a la regió de Sishuan, vigilada des d’uns quants quilòmetres pel buda gegant de Leshan. Potser em faltaria l’aire o senzillament em cansaria massa i faria anar malament el grup per la meva lentitud. Em perdria les vistes increïbles sobre els núvols, no sentiria l’atmosfera penetrant dels devots pregant al voltant del buda daurat. Les renúncies, a vegades, porten recompenses i això va fer que passés un matí tranquil al poble als peus de la muntanya, des d’on la gent comença el pelegrinatge o l’excursió, segons el grau de devoció que tinguin. La majoria hi agafen el bus que fa el primer tram, per després agafar el telefèric. Alguns altres, més atrevits o resistents, pugen a peu des d’allà.

Jo descansaria, en aquell poblet de muntanya, amb un cert aire de lloc de turisme d’hivern un pèl suís, amb edificis de ciment de teulades vegetals per camuflar-se dins el paisatge. Vistes impressionants, algú banyant-se al riu ample d’aigües verdoses, amb aquella llibertat que només sembla possible en els films, hotels en obres preparant-se per a l’estiu i algun pagès conreant petits horts. Tot ben tranquil. Disposada a descansar, ni tan sols aniria als temples budistes que hi ha al voltant del poble, algun dels quals entre els més antics de tota la Xina.

Durant el passeig, per uns carrers gairebé deserts –era l’abril i, per tant, temporada turística baixa–, vaig topar amb una teteria, amb una petita terrassa mig tapada per la vegetació on prendre una tassa de te. A l’entrada algunes paneres amb fulles de te assecant-se al sol. L’amo d’aquell lloc s’explica com pot i en un exercici gairebé miraculós de xinès-català prou fructífer, entenc que el te que ven el conrea ell. Per fer-se entendre més, ensenya, en una xarxa social que no reconec, ple de vídeos d’ell collint el té amb més recol·lectors o anant amb moto pel mig dels camps. Li agrada ensenyar-ho. Cultiva sobretot pu-erh i te verd, que aromatitza amb flor de gessamí.

I arriba la sorpresa. A l’hora de preparar el te el prepara en una tassa de vidre transparent, exactament de borosilicat, que és resistent a l’escalfor, no tant com el fang, però l’aguanta bé. Omple l’infusionador que també és de vidre amb les fulles de te i encaixa perfectament a la tassa i tira el raig d’aigua bullent i ho tapa amb la tapadora de vidre, que després servirà de plat per a deixar-hi reposar l’infusionador, que tornarem a fer servir si volem prendre més te. Un dels avantatges d’aquest disseny és que permet de veure les fulles de te i en aquest cas la flor de gessamí expandir-se amb l’aigua bullent.

No sé per què el meu cap de trons, ple de tòpics, va trobar en un primer moment extraordinari ensopegar, en aquell lloc de la Xina i de muntanya, amb aquella tassa transparent, formada per tres peces separades i perfectament encaixades. Una tassa útil, bonica i capaç de fer visible tot el procés del te, convertint-lo fins i tot per als profans en una cerimònia, on el color i la transformació feia gaudir del matís.

Més que cap de trons, val més ser franca, cap ple de prejudicis. Jo les tasses transparents, amb un disseny funcional perfecte les havia associades al disseny nòrdic. Aquella tassa no la trobava prou xinesa; si de cas, havia de ser de ceràmica. Quina vergonya! Quin ridícul! Quants prejudicis! Com podia ser aquell pensament encarcarat, després d’haver vist ciutats enlluernadorament modernes, veure construir quilòmetres de metro a una velocitat estratosfèrica que fa semblar a Pere Macias un ésser prehistòric obsessionat a mortificar catalans a còpia de robar-nos el temps?

Els prejudicis són com una mena d’ignorància incrustada en llocs amagats que et surt quan menys t’ho esperes. Per sort, en aquest cas, no tenia gaire transcendència, però si que manifestava la relació de prejudici amb irracionalitat, així despullada, desvergonyida, en un moment plàcid ideal per a pensar. Benvinguda la sorpresa, que després de la inquietud ha servit per a saber més dels prejudicis amagats.

Naturalment, vaig comprar la tassa. Ara, quan hi bec, en el vidre transparent, enmig dels colors del te, hi ha el paisatge xinès barrejat amb el finès. I el té, a banda l’aroma del gessamí, conté una mica d’humilitat, en record del dia que vaig saber que m’he d’espolsar més sovint els prejudicis, perquè no es quedin enganxats i m’esguerrin la mirada quan menys m’ho espero.