24.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 24.08.2025 - 21:47
Continuem la sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat, d’una manera o d’una altra, els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. Ja hem visitat Tabarca amb L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; Sueca, amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli; la Palma d’Ebre, amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals; i Arnes, amb Les Bruixes d’Arnes, de David Martí. També ens hem desplaçat fins a la Mallorca interior i, segurament, la més desconeguda amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany; i vam continuar els viatges insulars amb Soldats abandonats, de Gavino Balata, situada a l’Alguer. Tornàrem a terra ferma, a una de les àrees més singulars del país amb Guilleries, de Ferran Garcia i després pujàrem fins al Pallars Sobirà amb Una tempesta, d’Imma Monsó. Avui continuem al cor dels Pirineus gràcies a Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, i la seva visió d’aquest país; i acabarem al Conflent amb Canigó blues, de Carles Sarrat. Hem intentat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen aquests últims quaranta anys llargs de producció literària del país. Esperem que vagi de gust.
La col·lecció La Negra de la Magrana va començar la seva singladura el 1986 amb la intenció d’oferir originals catalans d’aquest gènere i alguns dels millors títols europeus. El 1989 els editors ja havien obtingut èxits importants i havien demostrat que en català es podia matar molt i bé. El número 33 de la col·lecció va ser Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, una escriptora debutant de qui ningú no en sabia res, però que va tenir molt bones crítiques. La seva novel·la era diferent perquè, tot i ser urbana, se situava en un territori força diferent de les grans ciutats dels Països Catalans. També destacava el feminisme de la seva protagonista, la Rossi. Més que un feminisme militant palesava una denúncia constant de l’assetjament i el sexisme que patien les dones i l’enginy que ella demostrava per a contrarestar-lo. A més a més, era una crítica mordaç contra el consumisme i el capitalisme i no era gaire amable amb Andorra. Més ben dit, no ho era gens amb l’Andorra dels supermercats i dels diners, perquè també en mostrava una altra cara molt més amable i simpàtica. També destacava perquè el que plantejava la novel·la era un robatori, i de sang no se’n vessava ni una gota. I, tot i això, era negríssima i d’una crítica social de primer ordre. Margenat encara va publicar una altra novel·la negra a la col·lecció, Manolo, i a banda un llibre d’articles, no va publicar res més. Un altre dels fets que podien explicar la reeixida de la novel·la era el seu llenguatge gens encotillat, que manejava bé l’argot quan calia i escadusserament introduïa el castellà com a marca d’origen de la protagonista.
Fa uns anys, totes dues novel·les es van publicar en un sol volum titulat Rossi, el nom de la protagonista. Va ser Andreu Martin qui va decidir de recuperar-les per a la seva col·lecció a l’editorial Efadós. Margenat va ser de les poques dones de la primera fornada d’escriptores de novel·la negra del país. Se sumava, doncs, als noms que van aparèixer a la col·lecció: Maria Aurèlia Capmany, Maria Antònia Oliver, Margarida Aritzeta i Assumpció Maresma. Cadascuna d’elles hi publicà per mèrits propis, com explicava l’editor de la Magrana, Carles Jordi Guardiola, en cap cas cercant una quota femenina ni feminista.
La novel·la es va publicar abans del gran esclat de la novel·la andorrana contemporània. És cert que Antoni Morell ja havia publicat els seus primers texts a començament de la dècada del 1980, però faltava molt per al sorgiment de noms com ara Albert Villaró, Teresa Colom, Albert Salvadó, Iñaki Rubio, David Gálvez i Ludmila Lacueva, per esmentar només alguns dels autors andorrans contemporanis.
I què ens explica Escapa’t d’Andorra? L’argument és senzill. La Rossi és una noia de Barcelona de classe humil que veu un anunci de feina a Andorra i decideix d’anar-hi a demanar la feina. És en un supermercat, on fa una mica de tot: controlar els productes, fer de caixera i ocupar-se de les cartes comercials per al senyor Coll. Aviat descobrirà que l’amo del supermercat no és aigua clara. Ell li va al darrere i en una de les trobades li ensenya el sistema de recollida dels diners de l’establiment de la nit. Més endavant, però, descobrirà que guarda molts diners al seu despatx i que, de tant en tant, els baixa a Barcelona. També descobrirà que a Andorra no hi ha un pam de net. Amb el temps, la Rossi només té un objectiu, robar els diners d’en Coll i escapar-se d’Andorra. Per a saber si ho aconsegueix, haureu de llegir el llibre.
Certament, Andorra no apareix gaire ben parada en el llibre de Margenat, però té el mèrit de ser un llibre que descriu molt bé el país des del punt de vista dels no andorrans, dels treballadors que hi emigraven per intentar guanyar algun caleró. Les coses han canviat molt al país dels Pirineus, un paradís per als esquiadors, però també per als amants de la natura i del patrimoni medieval, un territori que cal redescobrir des de múltiples mirades.
Vegem dos breus fragments que ens parlen del supermercat i d’Andorra, respectivament.
“A la porta del súper hi havia els expositors de les ulleres de sol. D’aquells giratoris de postals, però amb ulleres. Totes les botigues d’Andorra tenen els mateixos aparells a l’entrada. Uns més plens de pols que altres. Qualsevol diria que es tracta d’un producte de primera necessitat. Després de les ulleres de sol, hi havia els paraigües. Anaves entrant i trobaves les begudes. Cap a la dreta els productes d’alimentació. Cap a l’esquerra els de neteja i perfumeria. I al fons, tota la resta. El Solineu era un supermercat molt gran. Monstruós. Els turistes entraven i sortien que semblava el metro. Compraven amb deliri, tot parlant dels preus de les coses en altres llocs. Tot ho trobaven barat. I és clar, si era tan barat… valia la pena comprar-ho. Sempre queien coses per terra dels carretons abarrotats. I ells sortien carregats fins al capdamunt, i satisfets d’haver estalviat tants diners. Les senyores es prenien dels dits els estris de cuina: pelacebes, trinxabròquils, coladors de sèmola, manuals i elèctrics… tot coses molt pràctiques. Els nenes cansats d’anar amunt i avall somicaven perquè no els havien comprat… allò! Els senyors s’impacientaven una mica amb tant sucre i tantes galetes.”
“Per allà el mes de març, després de passar un hivern tan fred, em moria de ganes que fos primavera, però la primavera no acaba mai d’arribar a Andorra. I quan arriba passa de llarg, com míster Marshall. Encara no has tingut temps de desar jerseis, abrics i mitjons, que t’ofegues de calor perquè ja som a l’estiu. Aquella il·lusió pel bon temps, aquell estat indecís del sol, aquelles olors que van pujant… tot això no existeix. Passes en sec del fred a la calor. Aquesta curiositat climàtica és perquè els de Barcelona per Setmana Santa han de poder triar entre la platja o anar a esquiar, i Andorra és la reserva hivernal. És l’època en què més gent es trenca el fèmur. Però no a dalt de les pistes, sinó sortint de les botigues, carregats com burros, quan travessen el carrer i rellisquen en baixar de la vorera perquè la neu s’està fonent i tot és un fangueig. És quan ser vianant resulta més perillós que mai.”
Com arribar-hi?
A Andorra podeu arribar en cotxe amb facilitat. Des de Barcelona invertireu dues hores i tres quarts, i deu minuts més si ho feu des de Perpinyà. Des de Girona són tres hores i un quart, i des de Vielha dues hores i quaranta minuts. Des de Lleida, dues hores i un quart, i des de Tarragona dues hores i cinquanta minuts. Si viatgeu des de València ja hi podeu posar cinc hores i mitja, i quasi set des d’Elx, per fer els 625 quilòmetres que separen tots dos indrets. En aquesta ocasió el viatge en transport públic és molt fàcil des de Barcelona fins a Andorra la Vella. Una mica més complicat és moure’s pel país amb la xarxa andorrana d’autobusos.
Visita en un dia
Continuem amb el nostre propòsit de poder visitar tots els llocs que us hem proposat en un sol dia, independentment del temps que es trigui a arribar-hi. En el cas d’Andorra, en ser tot un país, fer la selecció costa una mica més, i hem intentat de fer una proposta que combini la cultura i una petita part de la natura.
Començarem la jornada fent una passejada pel nucli antic d’Andorra la Vella, que ens permetrà de copsar l’antigor de la contrada i entendre una mica més els seus orígens. Per descomptat, ens cal una visita a la Casa de la Vall, un dels monuments més coneguts d’Andorra i vital per a poder entendre la història i les institucions andorranes. Si podeu, és molt interessant de fer la visita guiada. L’edifici es va construir el 1580 i ha tingut unes quantes modificacions amb el pas del temps, però conserva l’estructura fundacional. El 1702 el Consell General va comprar la casa per a les seves reunions i també es feren aquí els tribunals de justícia. Les escultures i els jardins són una bona mostra de la història andorrana, que el 1993 va votar en referèndum la constitució.
A més a més de la casa de la Vall, el recorregut pel nucli antic d’Andorra la Vella també inclou la visita a l’església parroquial de Sant Esteve, que originàriament era romànica, però que ha tingut modificacions i ampliacions en diferents moments. Es va començar a construir al voltant de la segona meitat del segle XII, en estil romànic llombard, i de l’època en podeu veure l’absis i també el campanar, menys el darrer pis, que és del segle XX. Malauradament, la majoria de les pintures murals es van arrencar el 1926 i no les podreu veure a l’església.
Si sou amants de l’art, una molt bona parada és visitar el Museu Carmen Thyssen Andorra, situat a la planta baixa de l’edifici històric Hostal Valira, a l’avinguda de Carlemany, al número 37, d’Escaldes-Engordany. Aquí hi podreu descobrir alguns dels tresors de la col·lecció privada de Carmen Thyssen, sempre articulats al voltant d’alguna exposició temporal.
Després del passeig històric, monumental i artístic sempre va bé d’extasiar-se la vista amb la contemplació de la natura i un dels llocs més bonics d’Andorra, i fàcilment accessibles, és l’estany d’Engolasters. Situat a més de 1.600 metres d’altitud, aquest llac artificial de vuit hectàrees de superfície, i amb una profunditat màxima de 17 metres, permet de fer una passejada al voltant sense cap mena de dificultat i admirar la majestuositat de la natura andorrana. Això sí, el bany és prohibit. De tornada podeu parar també a visitar l’església, o santuari, de Sant Miquel d’Engolasters, situada a 1.500 metres d’altitud. Des d’aquí es domina la vall d’Andorra. El campanar és un dels elements més característics i, malauradament, tampoc podreu contemplar-ne les pintures murals perquè són al MNAC. Segurament, la construcció del temple és del segle XII, per les traces d’influència llombarda que s’hi poden observar.
Continuarem la visita al Santuari de Meritxell, la patrona nacional d’Andorra, situat a la parròquia de Canillo. La llegenda explica que un grup de fidels que anaven a missa el dia de Reis trobaren, a l’altura del Santuari, una gavarrera florida en ple mes de gener. Sorpresos i intrigats, descobriren la imatge d’una Mare de Déu entronitzada sota la gavarrera. Quan la van traslladar a Canillo, la Mare de Déu va desaparèixer i va tornar al mateix lloc on l’havien trobada, i van entendre que era allà on s’havia de fer el temple. El 1972, el temple va cremar en un paorós incendi, que marca un dels drames més importants de l’Andorra contemporània. L’actual és obra de Ricard Bofill, tot i que també es poden veure les restes de l’original romànic.
A pocs minuts en cotxe des del santuari us podeu acostar fins al mirador del Roc del Quer, una passarel·la metàl·lica de vint metres, dotze dels quals es troben suspesos a l’aire. Es va inaugurar el 2016. Part del paviment és de vidre transparent, cosa que remarca la sensació d’altitud i suspensió. A l’extrem es troba l’escultura d’un pensador assegut sobre una biga, obra de l’artista Miguel Ángel González. Des de la plataforma es pot gaudir d’una vista panoràmica de les valls de Montaup i del Valira d’Orient, des de Soldeu fins a Encamp.
El plat que no us podeu perdre
L’escudella andorrana és una autèntica delícia per a tots els amants dels plats forts i contundents. Així com a Catalunya se serveix primer l’escudella (la sopa) i després la carn d’olla amb les verdures, l’escudella andorrana es presenta en un plat d’alta capacitat amb tot barrejat. Al plat hi trobareu les verdures, els cigrons, l’arròs, la pasta i el brou, a més de bocins de peu i morro de porc, botifarra negra i blanca, pilota, vedella i gallina. Heu de pensar que, tradicionalment, a Andorra feia molt de fred i es necessitava un bon plat contundent per a fer-hi front. Si us el mengeu a l’estiu, feu una bona migdiada amb aire condicionat per tirar avall.
L’anècdota
Assumpta Margenat és una escriptora molt singular. Tan sols ha publicat dues novel·les. Andreu Martín sempre explica que al començament de la dècada dels noranta no creia que l’autora fos real, que devia ser el pseudònim d’algun autor conegut. Ho argumentava tot dient que la novel·la de debut, Escapa’t d’Andorra, era massa bona per ser una primera novel·la i també hi afegia que el nom s’assemblava massa al joc de paraules que s’hi podia fer: “assumpte marginat”. El cas és que quan va trucar a un telèfon que havia trobat de l’autora, li van respondre des d’una carnisseria. Així doncs, Margenat no tan sols existia sinó que era carnissera. Martín va acabar presentant la novel·la i molts anys més tard, en dirigir la seva biblioteca a l’editorial Efadós, va decidir d’aplegar les dues novel·les de Margenat i publicar-les en un sol volum amb el títol Rossi, la seva inoblidable protagonista.
