16.02.2026 - 21:40
|
Actualització: 16.02.2026 - 21:43
Mentre Jaume Duch escoltava els afalacs que li dedicava Íñigo Méndez de Vigo del faristol estant, no gaire lluny del Casino de Madrid, a la plaça de les Salesas, el jutge Pablo Llarena enllestia el darrer cop, el més dur, per a tutelar el procés d’investidura d’un nou president de la Generalitat. L’autonomia estava intervinguda pel 155 i tant el Tribunal Constitucional espanyol com el Suprem havien intervingut per impedir la investidura de Carles Puigdemont i la de Jordi Sànchez. Feia hores que corria la brama que Junts i ERC proposarien Jordi Turull, que feia tres mesos que havia sortit de la presó. Aquell dimecres, 21 de març de 2018, el portaveu del Parlament Europeu compartia un esmorzar informatiu amb el ministre portaveu del govern de Mariano Rajoy, que li agraïa els serveis prestats: “Hi ha molta gent que valora què has fet i com ho has fet”, deia Méndez de Vigo, recordant que feia només dos dies el ministre d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis (qui afirmava a la BBC, davant les imatges del Primer d’Octubre, que la violència policíaca que veien era mentida), li havia concedit l’encomienda de la Reial Orde d’Isabel la Catòlica. A Duch, el març del 2018, el govern espanyol li agraïa els “comportaments extraordinaris […] que redunden en benefici de la nació o que contribueixen, de manera destacada, a afavorir les relacions d’amistat i de cooperació de la nació espanyola amb la resta de la comunitat internacional”. Aquell mateix dia que Duch era enaltit per Méndez de Vigo, Llarena movia fitxa i citava Turull al Suprem per revisar-li la situació processal: dos dies després, a mitja investidura, el tancava a la presó, juntament amb Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell.
Aquell esmorzar informatiu (ací en teniu el vídeo íntegre) exemplifica quina mena de responsabilitat va tenir el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior actual en l’escomesa contra l’independentisme català quan exercia el càrrec de portaveu del Parlament Europeu. En la seva intervenció inicial, va elogiar el paper de l’eurocambra a l’hora d’aturar “la pretensió d’aconseguir suport europeu dels qui eren partidaris d’emprendre vies contràries a l’ordenament constitucional, que és part integrant, d’una manera o una altra, de l’estructura institucional de la mateixa Unió Europea”.
Duch es referia al ple del Parlament Europeu del 4 d’octubre de 2017, l’endemà del discurs amb què Felipe VI avalava i encoratjava la repressió contra l’independentisme: en aquell ple, els grups majoritaris van imposar un pronunciament sobre la crisi catalana que deixava de banda l’opció que les institucions europees hi exercissin cap mediació. I això que, uns quants anys després, es va saber que la intenció inicial de la Comissió era d’exercir la mediació, quan va veure la violència policíaca de l’1-O; però el PP va maniobrar in extremis i ho va impedir. El resultat fou que el vice-president de la Comissió, Frans Timmermans, va dir al començament del ple del dia 4 que la resolució del conflicte era un afer intern espanyol i que el parlament posava l’accent en la protecció de l’ordre constitucional espanyol; de retruc, rebaixava considerablement el to en relació amb la violència institucional contra els ciutadans.
El Parlament Europeu i la Comissió tancaven una porta, giraven l’esquena als catalans: en la negativa a exercir cap mediació deixaven a la intempèrie els (com a mínim) dos milions i mig de votants del referèndum i tots els ciutadans que Felipe VI havia assenyalat com l’enemic. I és això que valorava Jaume Duch uns quants mesos després, el 21 de març de 2018, al costat del seu amic Méndez de Vigo, quan ja s’havia desencadenat la repressió judicial espanyola (en aquell moment hi havia quatre presoners polítics, a punt de ser-ne nou) i ja havia topat amb algunes jurisdiccions europees. “Parlem de la institució que reflecteix més bé les posicions d’una majoria d’europeus sobre temes en què fa valer la seva influència política o força moral”, deia Duch. “El Parlament Europeu ha dit amb consistència que és un afer intern espanyol i que s’ha de tractar dins el marc constitucional i legal espanyol, crida al diàleg dins aquest marc. I jo diria més aviat el contrari: els intents que hi ha hagut d’europeïtzació, d’internacionalització d’aquest afer, no han prosperat.”
Duch no feia de mer missatger. Perquè no era això: era un actor important en una maquinària institucional hostil amb l’independentisme que aleshores presidia l’ultraconservador italià Antonio Tajani; anava més enllà de transmetre un missatge, valorava el fet d’haver impedit “els intents d’internacionalització i d’europeïtzació d’aquest afer” i se’n felicitava. Quin mal hi havia a internacionalitzar el conflicte? Del punt de vista de Méndez de Vigo, era clar l’interès de deixar-ho com un afer intern espanyol. Però, per què això era bo i lloable, del punt de vista de qui es presentava com a portaveu neutral del Parlament Europeu?
El català amb més poder a la UE
Duch va acumular una llarga trajectòria dins el Parlament Europeu (després d’una primera aventura política a les joventuts de la UCD, al principi dels vuitanta) que va començar el 1987 com a assistent de l’eurodiputada d’Unió Democràtica Concepció Ferrer i que va consolidar, dins la secretaria general, quan va guanyar-hi plaça el 1990. D’ençà del primer moment va treballar en l’àmbit de la comunicació i entre el 1997 i el 1999 fou conseller de premsa i portaveu del president José María Gil-Robles (PP). El 2006 va ocupar el càrrec de director de mitjans i de portaveu de la cambra, una responsabilitat que va mantenir durant divuit anys. Duch anava ocupant posicions de més responsabilitat i influència dins el complicat engranatge intern d’aquesta institució, fins que va esclatar el procés d’independència català.
La tardor del 2012 va agafar inicialment desprevingut l’estat espanyol i el front internacional, tan important per al reconeixement d’una Catalunya independent, se li va descontrolar. L’exemple més clar foren les declaracions de la vice-presidenta de la Comissió Viviane Reding en una entrevista al Diario de Sevilla, en què afirmava que cap llei no deia que una Catalunya independent hagués de sortir de la Unió Europea. La maquinària diplomàtica espanyola es va posar en marxa i va pressionar perquè Reding rectifiqués, perquè d’aleshores ençà aquest havia de ser un dels principals arguments per a mirar de frenar l’augment imparable de nous independentistes: Catalunya quedaria fora de la UE, a la intempèrie.
Va passar quelcom semblant amb el també vice-president de la Comissió Joaquín Almunia, que l’octubre del 2012 declarava que no es podia afirmar que una Catalunya independent quedaria fora de la UE i un any després deia just el contrari. En aquest context, quan feia pocs dies de la impactant Via Catalana i amb la temperatura política enfilant-se a Catalunya, Jaume Duch fou entrevistat a Catalunya Ràdio. Semblava interessant de parlar amb el català que tenia una posició de més poder dins la UE, el portaveu del Parlament Europeu. Però, en aquella entrevista, Duch no va tenir un paper neutral, perquè va assumir un discurs polític molt concret que una altra institució, la Comissió Europea, havia començat a assumir per pressions espanyoles. I el va subscriure quan li van demanar què passaria si Catalunya s’independitzava.
Li demanaven que hi respongués com a portaveu i com a català. I va respondre: “Per al Jaume Duch portaveu del Parlament Europeu i, sobretot, per al Jaume Duch català, la cosa més important és no enganyar-nos […]. La UE és una unió d’estats i, per tant, si vostè se’n va d’un estat, automàticament se’n va de la UE. I la qüestió és com vostè pot tornar-hi, i aquí hi ha tota mena de teories, i depèn de la manera com se n’hagi anat: si se n’ha anat pel balcó no és el mateix que si se’n va per la porta. Però, per tornar a entrar a la UE, hi ha una sèrie de requisits que vostè no compleix; ha de ser un estat amb el carnet que li ha de donar l’ONU amb una majoria de dos terços i sense que hi hagi cap vet, inclòs el de França. Si hi hagués una voluntat universal això seria possible, però sincerament no veig que sigui tan senzill.”
Duch s’extralimitava. Era evident l’interès de parlar amb un català tan ben situat dins la UE en un moment com aquell, però tota aquesta resposta la feia “com a Jaume Duch portaveu del Parlament Europeu”. I el conjunt del parlament com a institució no podia prendre una posició com aquella –sobre la qual només un any enrere dos vice-presidents de la Comissó havien dit el contrari– respecte d’una qüestió tan sensible i inèdita dins la UE. Però ho va fer. Per això Jaume Duch té una responsabilitat política en l’estratègia per a frenar l’independentisme.
Silenciar un milió de votants i l’ombra de Klaus Welle
I la va continuar desplegant anys més tard, com quan va fer aquelles declaracions el març del 2018 al costat de Méndez de Vigo felicitant-se per haver frenat la pretensió de l’independentisme d’internacionalitzar el procés. Era la paraula d’un portaveu que exercia una posició de poder i que representava una manera concreta d’entendre la Unió: com un club d’estats els interessos dels quals passaven per damunt dels drets fonamentals dels ciutadans.
Drets com el de la participació política. Perquè l’any següent, el 2019, hi va haver eleccions europees i van sortir elegits dos eurodiputats exiliats catalans (Carles Puigdemont i Toni Comín) i un presoner polític (Oriol Junqueras). Però el Parlament Europeu no va respectar els seus drets polítics ni els dels seus electors, un milió en cada candidatura: van quedar fora de l’hemicicle i el parlament no va prendre en consideració la defensa dels drets dels electors, sinó que va assumir amb entusiasme el vet de la mateixa Junta Electoral espanyola que ja havia maldat perquè cap d’ells no pogués ser ni candidat. El TJUE va corregir el vet inicial del parlament i el president David Sassoli els hi va admetre mig any després.
A Puigdemont i Comín els van arribar a tancar la porta del parlament, físicament, perquè no poguessin ni recollir l’acreditació temporal el maig del 2019, per ordre –van denunciar ells– del totpoderós secretari general Klaus Welle. Welle (alemany de la CDU) encarnava el poder real dins el parlament, fos qui en fos el president, per les atribucions que té el secretari general. I Duch va treballar molts anys, més d’una dècada, sota la direcció de Welle. Va aspirar a substituir-lo com a secretari general el 2022, però la presidenta Roberta Metsola se’n va sortir i va acabar col·locant-hi el seu cap de gabinet, Alessandro Chiochetti.
Abans d’això, aquesta maquinària parlamentària de la qual formava part Duch, amb Welle i Metsola al capdavant, va permetre la retirada de la immunitat dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí en un procediment irregular, per manca d’imparcialitat manifesta, tal com ha sentenciat recentment el TJUE. La decisió, molt contestada políticament, va complaure el jutge Pablo Llarena, que volia mantenir contra ells la persecució judicial. Jaume Duch va negar haver-hi tingut cap responsabilitat com a portaveu de l’eurocambra quan el diputat de Junts Francesc de Dalmases li va demanar explicacions la setmana passada al parlament. “No s’equivoqui, no faci pagar als missatgers les decisions que puguin prendre aquelles persones que voten diferent d’allò que vostè voldria”, va dir-li el conseller.
La responsabilitat de Duch té més a veure amb aquestes preses de posició sota aparença de neutralitat i amb els silencis. Com quan li van demanar insistentment en un acte a Barcelona per l’exclusió de Puigdemont i Comín com a eurodiputats, poc després d’aquelles eleccions del 2019, i va repetir que la seva situació no depenia del Parlament Europeu. Votants desemparats, ciutadans europeus sense representants polítics: l’accent mai no el posaven en aquesta qüestió, ni Duch, ni la presidència ni els serveis jurídics… Fins que el TJUE els corregia.
I, durant tots aquests anys, tant a la Comissió com al parlament, la consigna evident era de no donar oxigen a l’independentisme: el 2013, amb l’amenaça de sortir de la UE; el 2018, felicitant-se per haver tallat les ales a un projecte polític que mobilitzava centenars de milers de ciutadans que veien com la resposta a les seves aspiracions eren les porres i les togues; el 2019, girant l’esquena al vet escandalós a representants polítics a l’eurocambra per pressions polítiques i judicials espanyoles… Vet aquí el cop de porta que ha comportat el desencís amb el projecte europeu de molts catalans. De responsables, n’hi ha molts. I Jaume Duch n’és un.
