Mercè Ibarz
Fotografia: Júlia Partal

Mercè Ibarz ha batejat, amb gran propietat i encert, un retaule (Tríptic de la terra, Anagrama, novembre del 2020) format per tres peces: La terra retirada, La palmera de blat, Labor inacabada. En ser publicada el 1993 per Quaderns Crema, La terra retirada va causar una altíssima impressió per la seva qualitat literària, la mirada gens bucòlica al món rural de la Franja i els interrogants que plantejava a la modernitat i el progrés del país en l’any dels fastos olímpics. Convertit en l’ala esquerra del Tríptic…, aquell llibre pioner se’ns presenta com un viatge per camins de mules i petjades de rodes de tractor que sembla un retorn de la veu narradora als seus orígens (“Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents”), que ella mateixa no sap on mena (“Baixo de Santa Quitèria i penso que els meus camins diferents guanyats en aquests vint-i-cinc anys s’han fet circulars”). La terra retirada és una recerca a la manera medieval, on el goig de l’autèntic viatger es troba en el moment mateix de la partida (“Però ara vull mirar d’una altra manera, dibuixar amb paraules el manyoc de mates de colors terrencs i sintètics que conformen allò que conec del Saidí d’ara. Mirar i contar de prop”) i on allò que paga realment la pena es troba en imaginació –un pòsit d’identitat– al final del trajecte.

Un final que per força havia de desembocar en La palmera de blat, que no era, pròpiament, el contrapunt de La terra…, com suggeria la contraportada del llibre (Quaderns Crema, 1995), sinó la resposta ampliada d’aquella recerca inaugural (“Irene anava i venia. Era la seva manera de no allunyar-se de Salavai i, al mateix temps, una espècie de nomadisme que li evitava de convertir la vall en arrels interiors paralitzadores”). Convertit en taula central del Tríptic…, inclou i amplia els paisatges naturals, artístics i humans de La terra… per cercar-ne el secret que amaga i, si cal, com la protagonista es tem, explicar-ho (“¿I a mi, per què m’ho diu? Soc capaç de contar-ho…”), segons li augura el tio Xapa, cantant de jotes: “Un o altre ho ha de contar, i jo no puc, jo no en sé res, de tot això que passa. I els que han vingut després no han tingut temps de fixar-se en com passen les coses, només treballar i treballar, les dones també.” I quan Irene contesta: “Contar les coses no és exactament el mateix que viure-les”, el cantant de jotes li replica: “No, no, Irene, no vull dir pas això. Les coses sempre s’han contat tal com un les ha vist o sabut, això rai. O, si no les sap contar, un les pot cantar.” A instàncies d’un dels últims homes lligats a la terra –el primitiu llaurador ha deixat pas al pagès, a l’agricultor, a l’agromànager–, la protagonista ha de fer l’ofrena escrita als ancestres des del pòsit d’identitat que els seus fantasmes l’han ajudat a establir.

Si a La terra… el lloc d’origen és Saidí, a La palmera… s’ha convertit en Salavai; avis, pares, tios i cosins, que no tenien nom, ara són anomenats Andreu, Lola, Elvira, Cinto, Manuel…, o rebatejats (Daniel), per poder afrontar-ne la decadència o la mort; la narradora que sortia a La terra… en primera persona, serà vista en tercera persona, sota el nom d’Irene, per tal de prendre distàncies amb si mateixa i el seu material; i cal atorgar-li un espai d’alteritat (Irene és periodista a Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia) a manera de mirall que la protagonista pugui travessar a voluntat per reunir realitat i somni més enllà del temps i de l’espai: a la recerca del fantasma de l’avi mort, creurà haver sentit la veu de Daniel, mort sota el tractor, i la veu acompanyant del nen de tretze anys mort a Sarajevo. Entre Sarajevo i Salavai es lliura una cosa semblant a la història natural de la destrucció que va descriure W. H. Sebald. Tot plegat, amb el regust d’aquella calma davant l’eternitat pròpia dels antics: “¿T’has passejat mai per la ribera, Irene? La gent de Salavai no ho fa, però ho feien quan el iaio era jove… Jo també m’hi he passejat molt. I altra gent d’altres llocs també ho fan. Ho fem, ho fèiem, ho hem fet”, diu el fantasma de Daniel a la seva cosina. “Diràs que travessaven el riu amb la barca”, respon Irene, “i anaven al poble del davant, o que anaven a la festa del poble del costat”. “No ho saps tot, Irene. No pas tot, no. Quan un se’n va, no ho pot saber tot, ja t’ho he dit.” (En l’antiguitat, com que els nens morts ensopegaven amb les sandàlies i tenien por de posar els peus nus damunt la sorra de la riba, els pares demanaven a Caront, el negre barquer de l’Hades, que ajudés a fer menys penós el trànsit dels seus plançons.)

L’ala dreta del tríptic, Labor inacabada, és un destil·lat de la mixtura de què es componen La terra… i La palmera… (“Terra, casa, escriptura, labor per acabar, en marxa. La mateixa arrel…la mateixa espera…llaurar, escriure…preparar la terra, la pàgina, els fulls, treballar. Una labor inacabada”). La narradora torna al jo protagonista de La terra… i exposa els noms autèntics de la gent de La palmera…: la mare ja no és Elvira, sinó Quima, una incondicional de les màquines noves (màquina d’escriure i magnetòfon per a la filla estudiant) que ha agafat el gust a contar històries, a mirar fotografies (“tot comença amb les fotos”), a somiar què hauria pogut ser; la tieta Maria és Carmeta, la dona més dolça de la família; i, llevat del tio Julio, els homes de la família no tenen nom, perquè hi han desaparegut: les transformacions de l’explotació de la terra se’ls han emportats, car han perdut el contacte august amb la terra. Si a La terra… la narradora es preguntava fins on seria capaç d’arribar en la recerca atàvica (“¿M’atreviré a passejar-me per dins de les cases?”), ara sap que no tornarà als Montcalvos, llocs que han deixat de ser el paisatge que era (John Ford, el cineasta, ja deia que sense mirada no hi ha paisatge); veu la gent tancada a les cases, esclava de la televisió i les plataformes, mentre els migrants han fet seus els carrers; i aquesta migrants veuen els canvis de la terra que han deixat a través de les parabòliques. Però, sobretot, sent la maquinització (sic) de la terra com una amenaça sobre la pròpia tasca (“He odiat la transformació del món rural, com si allò que vaig evocar [La terra, La palmera de blat] estigués en perill fatal… i ho està com qui sap si ho està l’escriptura a la manera de la pagesia antiga [terra en guaret fins a la saó renovada]). Una tasca imposada pel lligam –el pòsit d’identitat– amb la terra que va ser llaurada, conreada, explotada, sobreexplotada, i retirada (“jubilada”): “Però el dit implacable continua i continua escrivint. Seduir-lo no podràs pas amb la teva pietat ni amb enginy ratllar allò que està escrit ni amb llàgrimes esborrar una coma ni un accent”, com diu la narradora amb la cita prestada d’Omar Khayyam. El Tríptic… és, també, una recerca literària.

No obstant la certesa que no ha de tornar als Montcalvos, la narradora també sap que sempre la faran contenta, contra els burletes (marit, nebot), les serres pelades de Seròs que “s’alcen decidides i formen un arc que protegeix d’inclemències la seva petita vall sembrada any rere any”. Remembrança de la Irene-llauradora que un dia, en presència de la seva mare, va agafar l’aixadonet del iaio Andreu per recuperar el contacte noble de la mà amb la terra, a través de l’eina ancestral que l’havia remoguda, abans d’usar l’ordinador-ploma per donar-ne fe i remoure art i vida.

Amb aquest Tríptic..., Mercè Ibarz ha compost l’elegia dels seus ancestres (“Els morts de la gent de lletra viuen en els llibres, però els nostres no. Aquí els morts convivim amb els vius, aquí tots estem sempre junts”) com ho va fer James Joyce, ¿recordeu?, a Dublinesos: “Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia a tot arreu de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d’Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l’oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, a tot arreu del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N’hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s’esvania a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l’univers i en tranquil·la caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts” (versió de Joaquim Mallafrè). No pas per casualitat, sinó per designi del rigorós atzar de l’art, el dia de l’enterrament del iaio Andreu, que proporciona el punt de partida a La palmera…, va caure una nevada a Salavai com no es recordava…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.