03.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 04.08.2025 - 03:42
Vaig tenir por, por física, els anys vuitanta. Por d’una possible guerra nuclear. Recorde dos moments especialment. El primer va ser durant una conferència a la Universitat de València a càrrec d’un professor alemany que ens va explicar amb pèls i senyals les conseqüències de l’anomenat hivern nuclear. El segon, quan un grup d’amics vam veure junts l’emissió per televisió d’un film americà que es deia L’endemà. El film explicava amb una crueltat insuportable els efectes d’una guerra nuclear, concretament un atac sobre Kansas City i la rodalia. Lamente no recordar l’any exacte, però era a la primera meitat de la dècada dels noranta, quan els Estats Units van anunciar que desplegarien els míssils Pershing II a Europa, en resposta al desplegament dels míssils soviètics SS-20.
Cal estar molt cecs o ser uns autèntics insensibles per no tenir por d’una guerra nuclear, sobretot quan te n’expliquen bé els efectes. Com els ha explicat amb un detall estremidor Annie Jacobsen en un llibre de fa poc que els recomane (Nuclear War, a Scenario). Una guerra nuclear voldria dir que setanta-dos minuts després de la primera explosió nuclear, si hi havia resposta i entràvem en guerra, la vida humana en el planeta pràcticament hauria desaparegut i només una petita part de la terra –els extrems sud d’Austràlia, l’Argentina, Xile i potser Sud-àfrica, si teníem sort– restarien habitables. Habitables i poca cosa més. S’ho poden imaginar vostès mateixos des de la tranquil·litat de casa: si són subscriptors de VilaWeb, han rebut aquest article a les 22.00 de diumenge; una hora i dotze minuts més tard no quedaria res del que coneixem.
La caiguda del mur de Berlín i el que semblava el final de l’era d’enfrontaments entre les superpotències va fer baixar la por de la catàstrofe nuclear. Però d’ençà de fa uns pocs anys la tensió ha tornat a pujar de manera perillosa. Quan va començar la invasió general d’Ucraïna, Rússia va amenaçar amb l’ús d’armes nuclears tàctiques i, pel que sabem, la Xina va haver de posar-se molt forta per dissuadir el Kremlin que no les fes servir. Després va arribar la breu confrontació entre el Paquistan i l’Índia, tots dos estats potència nuclears, i divendres Donald Trump va anunciar que reposicionava dos submarins nuclears per atacar Rússia.
Estic molt sorprès per la poca repercussió en l’opinió pública d’aquest darrer esdeveniment. Potser és que ja no hi ha cultura de la guerra nuclear com n’hi va haver els anys vuitanta. Però l’actuació del president dels Estats Units és d’una enorme gravetat i voldria explicar el perquè.
En una guerra nuclear els contendents fan servir allò que anomenen la tríada: míssils, avions i submarins que transporten els caps nuclears. Gràcies a la feina dels científics de tot el món, avui gairebé ningú no discuteix que una guerra nuclear no pot ser guanyada per cap dels contendents perquè la destrucció mútua està assegurada. Tanmateix, hi ha una part petita dels militars, en aquest cas dels EUA i Rússia, que insisteixen en la possibilitat de guanyar-la amb allò que ells han batejat per “el primer cop”.
És una teoria absurda, però la mantenen. Tots els llocs de llançament de míssils russos i dels EUA són coneguts i fixos –amb Corea del Nord tenim un problema, perquè són mòbils, però en aquest cas no compta. I els avions que transporten les bombes se sap en quins aeròdroms són i necessiten un temps mínim per a enlairar-se. Això fa que alguns bojos puguen imaginar que és possible d’anul·lar tots els caps nuclears de l’altra potència si llancen un primer atac perfecte, tot esperant que no tinguen temps de respondre.
Però la teoria té un buit insalvable: els submarins nuclears. Són indetectables en alta mar i patrullen constantment. Els EUA tenen un mínim de quatre submarins nuclears en alta mar durant períodes de tres mesos sense tocar port i, tot i que no hi ha informació oficial sobre els submarins russos, tothom assumeix que sempre n’hi ha de patrulla i que els de la classe Borei poden passar, com els dels EUA, tres mesos indetectables en alta mar.
Indetectables vol dir indetectables. Tenen tecnologies avançades de reducció del soroll i propulsió per reacció d’aigua, i la seua única limitació real és el subministrament d’aliments i la resistència de la tripulació, ja que el combustible nuclear pot durar anys sense recarregar. Això converteix aquests submarins en la màquina més perillosa de la història de la humanitat. I, a la vegada, i paradoxalment, en la màquina que fa més impensable un conflicte nuclear, perquè “el primer cop” no pot funcionar mai contra un submarí que no saps on és.
Què passa, però, quan Donald Trump fa públic que recol·loca dos submarins nuclears en les millors posicions per atacar Rússia? Per què ho fa això?
Cal entendre les declaracions de Trump, perquè són molt excepcionals. Mai –me n’he documentat– cap president no havia fet servir una amenaça com aquesta en públic –ell mateix havia fet fa temps una amenaça vaga en aquest sentit contra Corea del Nord, però mai ningú havia fet una cosa semblant contra Rússia. En primer lloc, perquè el protocol militar obliga a no desvetllar mai on són els submarins –si són l’arma de dissuasió més secreta i eficaç és precisament perquè l’enemic no sap on són. Revelar-ne els moviments elimina aquest avantatge. Però, en segon lloc, perquè tothom sap que els submarins que estan de patrulla, per defecte i sempre, apunten a Rússia. No cal ordenar que es despleguen més a prop o més lluny perquè la seua missió, precisament, és apuntar a Rússia en tot moment.
I, doncs? De què va aquesta actuació tan insensata? Els experts que conec coincideixen tots a dir que és una fanfarronada i remarquen que l’anunci s’haja fet a les xarxes socials. Però és prudent, és sensat, fer una cosa així? O trepitja perillosament una ratlla que hauria de ser evitada siga com siga?
Més aviat és això darrer. Per dues raons. La primera és la possibilitat que Moscou entre en pànic. Que s’ho prenguen –que no ha passat, pel que sabem– com l’avís d’un atac imminent. I, en una guerra nuclear, allò que es coneix per l’escalada –que vol dir que cada contendent puja un esglaó més a còpia d’interpretar els senyals de l’altre– és el més perillós que pot passar. Però, en segon lloc, perquè està més que teoritzat i estudiat que el perill més gran d’explosió d’una guerra nuclear no és la voluntat dels contendents sinó la hipòtesi d’un accident, d’un error humà, d’una mala interpretació de les paraules o les accions de l’altre, tenint en compte que el temps de reacció de cada cap d’estat és de pocs minuts –normalment es parla de sis minuts, sis minuts!, des que és llançat el primer míssil.
Per això, malgrat tot, els presidents i els mandataris russos i americans han evitat durant anys de jugar amb foc, posar massa en risc la vida del planeta per unes declaracions poca-soltes o uns moviments que pogueren ser malinterpretats. La llista de les anomenades close call –situacions en les quals errors humans ens han posat a tots a un pas de la guerra nuclear involuntària– posa els pèls de punta i dóna la raó a la prudència. I, per això mateix, per contrast, és tan alarmant i perillosa la irresponsabilitat demostrada divendres per Donald Trump.
PS1. Cada dia, durant tot aquest mes d’agost, us oferim un joc nou dedicat a trobar quina seria en la vostra opinió la notícia més important que ha passat en aquests darrers trenta anys. Avui us proposem un llistat de les que van passar el 1998.
PS2. Avui fa just 128 anys del descobriment fortuït a l’Alcúdia de la Dama d’Elx, de 2.500 anys d’antiguitat, una obra mestra de l’art iber. Però la Dama d’Elx no és pas a la capital del Baix Vinalopó, sinó a Madrid, al Museu Arqueològic espanyol, en virtut d’un pacte entre el règim de Vichy i el règim de Franco el 1941 per a traslladar-la-hi. La negativa a retornar-la es fonamenta en un informe tècnic encarregat a l’Institut de Patrimoni Cultural espanyol, que ho va desaconsellar per les “conseqüències catastròfiques” que tindria. Curiosament, però, aquest informe no s’ha fet en el cas de les obres d’art de Sixena. La curiosa –o no tan curiosa– història de tot plegat us l’explica Josep Nualart Casulleras en aquest article.
PS3. Soldats abandonats, de Gavino Balata, és l’obra que dóna peu a un nou recorregut de la mà de Sebastià Benassar per la geografia literària, en aquest cas per la ciutat catalana de Sardenya, l’Alguer. Igual que ha fet abans amb Tabarca, Sueca, la Palma d’Ebre, Arnes i Mallorca, Benassar ens ensenya aquesta part del país de la mà dels escriptors que l’han retratada més bé: L’Alguer a ritme de novel·la negra i amb tota l’esplendor de la llengua.
PS4. Francesc Font, enginyer tècnic agrícola especialitzat en agricultura orgànica, gestió holística i permacultura, entre la serra de l’Albera i el Cap de Creus, a Pedret i Marzà, en ple Empordà, va fundar una consultoria i l’escola Regent Academy per donar a conèixer què ha fet de la vida a pagès una feina més fructífera i agraïda, per a la seva família i per a la terra. Carme Escales l’ha entrevistat i és directe i contundent: “A l’agroindústria li interessa que els nostres sòls siguin ben pobres per poder-nos vendre més fertilitzants”.
PS5. Si us agrada VilaWeb, us és útil i voleu ajudar-nos, ara també podeu fer una donació única i sense cap més compromís fent-nos un bizum. Aneu ací.
