03.03.2026 - 21:40
|
Actualització: 03.03.2026 - 23:14
Quan Mark Carney va intervenir en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, el gener passat, amb un discurs duríssim contra Donald Trump, bona part d’Europa va reaccionar amb fascinació. L’ovació va ser immediata. Entre els assistents –caps d’estat, directius de multinacionals, arquitectes de la governança mundial–, el to solemne i la retòrica moral del primer ministre canadenc van ser interpretats com la irrupció d’un estadista. El president de Finlàndia va dir que havia estat “un dels millors discursos en anys”, i la premsa internacional va projectar sobre el qui fins aleshores era un discret primer ministre una aura gairebé providencial.
Però, ai!, al Canadà –i molt especialment al Quebec– la recepció va ser molt més freda. Gairebé glacial. Allà no es jutjava una peça oratòria, sinó una trajectòria política. I l’efecte d’elevació simbòlica que van produir a l’exterior les seues paraules contrastava massa amb la percepció interna d’un dirigent sotmès a contradiccions i ambigus equilibris interns. A fora s’aplaudia la música; a dins se sabia la factura de l’instrument.
Ara es reprodueix el patró amb Pedro Sánchez, convertit en referent del progressisme internacional per la seua posició sobre Palestina i, ahir mateix, per l’enfrontament directe amb Donald Trump arran de la decisió de limitar l’ús de la base naval de Rota i la base aèria de Morón en operacions nord-americanes vinculades a la guerra amb l’Iran. A l’escenari global, el gest ha estat vist com una afirmació de sobirania i de compromís amb el dret internacional. A l’escenari intern, la lectura no és tan unívoca i no pot ser tan càndida.
Dissabte passat, al lliurament d’uns premis cinematogràfics a Barcelona, l’actriu nord-americana Susan Sarandon –a partir d’aquesta confrontació amb Trump– va elogiar Sánchez, dient que “sempre és al costat bo de la història”. La frase és poderosa, però també problemàtica. Perquè la política no és una successió d’escenes morals aïllades, sinó un sistema de coherències. I resulta que el mateix govern que s’erigeix en defensor del dret internacional en fòrums multilaterals manté, en l’àmbit intern, una línia inflexible contra el conflicte català i evita d’abordar-lo com a qüestió política de fons. Defensa l’autodeterminació de Palestina mentre criminalitza la de Catalunya. I aquesta dissociació és el nucli del debat.
La política exterior ofereix tradicionalment als governs una oportunitat excepcional: els permet d’acumular capital simbòlic a un cost electoral relativament baix. L’audiència internacional no vota. No paga imposts al teu país. No suporta les conseqüències quotidianes de les teues decisions fonamentals. I aquesta asimetria porta un incentiu estructural: és més rendible adoptar posicions morals visibles en l’escena global que no pas afrontar reformes costoses en l’àmbit intern. Denunciar Benjamin Netanyahu davant les càmeres no té, necessàriament, un preu electoral intern. En canvi, modificar l’arquitectura territorial de l’estat o assumir riscs reals per a resoldre conflictes interns, sí.
Entenguem-nos: no es tracta d’una anomalia espanyola ni canadenca. La història contemporània és plena de governs que han exhibit una cara internacional virtuosa mentre toleraven –o impulsaven– pràctiques qüestionables dins les seues fronteres. I això no vol dir, tampoc, que les posicions adoptades per Sánchez en política exterior siguen errònies. Negar suport logístic a una operació militar sense mandat del Consell de Seguretat de l’ONU és una decisió jurídicament defensable. El problema no és la decisió concreta, sinó el patró.
La política exterior, quan és autèntica, és l’extensió natural dels valors que un govern aplica a casa seua. Però quan no ho és, esdevé escenificació: un teatre de virtut pública que conviu amb pràctiques internes que no superarien el mateix escrutini moral. El desajust entre discurs global i gestió interna és allò que erosiona la credibilitat.
De manera que el debat de fons no és si un govern pot prendre posicions justes a l’exterior –ho hauria de fer–, sinó si aquestes posicions són coherents amb el seu comportament domèstic. Qui invoca el dret internacional com a principi rector difícilment pot menystenir els mateixos principis quan afecten el seu estat: la qüestió no és d’estratègia, sinó de consistència.
PS1. La guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran comença a tenir implicacions globals serioses. Sobretot econòmiques. I bona part de l’atenció se centra en el golf Pèrsic i especialment en l’estret d’Ormuz, que és el punt on es pot col·lapsar l’economia mundial, tal com explique en aquesta Pissarreta.
PS2. L’escriptor Albert Sánchez Piñol creu que ens hem de pensar a nosaltres mateixos, i que hem de pensar el nostre Primer d’Octubre, i evitar que siguen els altres els qui ens versionen. I és això que ha fet amb la seua nova novel·la, de la qual parla amb Andreu Barnils: “Els catalans són gent d’ordre que volen fer la revolució”.
PS3. Dimarts a VilaWeb Televisió és el dia de La crisi dels trenta. En el capítol d’ahir Clara Ardèvol va conversar amb Marc Sarrats i Oye Sherman sobre l’humor d’un punt de vista generacional i també en el moment polític actual: “L’extrema dreta ha guanyat la batalla de l’humor?”
