Hi ha derrotes que sorprenen per inesperades. Però hi ha derrotes que no poden sorprendre ningú perquè s’han anat coent durant anys a foc lent, amb la nostra complicitat activa. La decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’executar provisionalment la sentència contra el decret de política lingüística és, formalment, una derrota judicial. Però aturar-se ací és assumir el marc mental de qui guanya.

Perquè el problema no és el tribunal. Ja n’hi ha prou de ser innocents: el problema és el poder que hi ha darrere el tribunal. I, sobretot, el problema és la nostra renúncia sostinguda a disputar-lo, a disputar el poder. El problema és la “pau autonòmica” que hem administrat durant quaranta anys en compte d’assumir el conflicte nacional entre els Països Catalans i Espanya amb tota la profunditat.

Quan, a començament dels anys vuitanta, es va construir el model d’immersió lingüística al Principat –que a la resta no vam arribar ni a això–, es va fer una operació tàcticament brillant, però estratègicament covarda. Brillant, perquè garantia un mínim de normalització en un context hostil. Covarda, perquè es va optar per camuflar una decisió pròpia del poder polític sota l’etiqueta inofensiva del “model pedagògic”. La tesi deia que la introducció de la llengua catalana en les escoles no era el resultat d’una voluntat col·lectiva que s’imposava democràticament sinó que era una metodologia avalada per experts. No era sobirania: era didàctica. No era conflicte: era consens.

Aquest desplaçament no era gens innocent. Perquè en realitat era una manera d’evitar el xoc amb l’estat espanyol i, de passada, una manera de no haver d’explicar a la societat que la normalització lingüística implica jerarquia, prioritat i, sí, imposició legítima –com la que apliquen ells, però al revés. Per contra, es va preferir fabricar un relat amable abans que expressar la veritat política. I la veritat política –d’ençà d’Aracil, això és fora de tota discussió– és que cap llengua minoritzada no sobreviu sense decisions de poder, sense decisions brutalment polítiques, sostingudes en el temps.

El cost d’aquella operació és exactament això que paguem ara. Perquè allò que es presenta com a decisió tècnica es pot discutir. I allò que es pot discutir es pot judicialitzar. I allò que es judicialitza, en un estat que té una llengua amb rang constitucional superior i una altra de simplement tolerada, té un recorregut previsible. Això del TSJC no és un abús esporàdic i aïllat: és un mecanisme estructural. No és cap anomalia: és la norma.

Per tant, la pregunta que s’ha evitat durant dècades és d’una simplicitat incòmoda: qui mana ací? Qui decideix en quina llengua s’eduquen els nostres xiquets? I això no és una pregunta ni pedagògica ni jurídica ni res de tot això. És una pregunta de poder, sobre qui té el poder i l’exerceix. I mentre la resposta siga “el poder no el tenim nosaltres”, tot seran pedaços provisionals amb data de caducitat.

Cal, doncs, posar fi a les excuses. La classe política catalana –amb comptades excepcions que no alteren el balanç– ha preferit gestionar la llengua com un dossier tècnic perquè polititzar-la de debò tenia uns costs que ningú no volia assumir. Els partits independentistes han convertit la immersió en un símbol retòric mentre eviten de portar-la al terreny on es decideixen les coses de veritat: el conflicte sostingut amb l’estat espanyol. Els partits d’esquerra no independentistes han defensat el model perquè poden fer-ho sense qüestionar l’arquitectura de poder que el fa inviable a llarg termini. I el món acadèmic i expert –i també de fa un temps les associacions que defensen la llengua– ha actuat com a coartada sofisticada de tot plegat: molta evidència ensenyada, molt de consens retratat, molta civilitat, però gens de múscul polític. Gens de força. Res de res.

I el resultat és aquest model fràgil, dependent i, sobretot, reversible. Un model que funcionava només perquè, entre ells, no hi havia ningú que el pressionàs seriosament ni el volgués qüestionar. Però un model que s’esquerda i es fa miquetes tan bon punt entra en el circuit real del poder: el judicial, el mediàtic, l’estatal.

Ara, amb la nova sentència a la mà, tothom s’indigna. Òmnium Cultural diu que el model l’han de decidir els catalans al parlament. I és evident que té raó. Però aquesta veritat no naix avui. I on era aquesta claredat quan es construïa aquell relat despolititzat que ens ha portat on som? On eren les majories disposades a dir, sense matisos, que el debat de la llengua a l’escola no és un debat pedagògic, sinó una qüestió de sobirania nacional catalana? El problema del consens no és que siga fals: és que és impotent quan algú amb poder el desdenya.

La immersió encara no ha fracassat com a model. Però ja podem dir que ha fracassat com a estratègia política. O, més ben dit, se n’ha fet evident la debilitat de partida: haver estat concebuda com una solució tècnica a un problema que sempre ha estat i sempre serà polític. Un cert model de catalanisme va voler fer veure que una llengua es podia normalitzar sense disputar el poder a aquell qui la minoritza. I això, senzillament, ni passa ni passarà.

La pregunta important, doncs, no és què dirà el Tribunal Suprem espanyol ni quin marge interpretatiu resta. Això és feina d’advocats. La pregunta de fons és si els catalans estem disposats o no, finalment, a abandonar la comoditat del relat pedagògic i assumir el cost del conflicte polític real: nació contra nació. Perquè una llengua no és tan sols un vehicle de comunicació: és un marc de poder. I defensar-la implica establir prioritats, assumir el conflicte i sostenir decisions, encara que siguen impugnades i els altres ens diguen que són il·legals.

Hi ha una cosa en què crec que els catalans ens hem equivocat molt aquests anys: els drets col·lectius no es consoliden perquè siguen raonables, sinó perquè tens prou força per a fer-los irreversibles. Perquè tot allò que no arriba a aquest llindar és negociable. I, per tant, atacable. Carn de derrota. I així, mentre continuem confonent consens amb poder i pedagogia amb sobirania, el desenllaç serà sempre el mateix. Podrem guanyar relats, informes, admiració i suports. I fins i tot sentències aïllades de tant en tant. Però la partida de fons la continuarem perdent mentre no disputem obertament i cruament el poder a qui el té, a l’Espanya que no dubta mai a fer-lo servir contra nosaltres.

PS1. S’acaba el mes de març sense l’esperada sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la llei d’amnistia i torna a haver-hi especulacions de tota mena de quan es podrà desencallar la situació del president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili Toni Comín i Lluís Puig, per una banda, i d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, per una altra. I no és solament això, sinó que la nova directiva europea contra la corrupció, aprovada la setmana passada pel Parlament Europeu, ja serveix en alguns mitjans espanyols per a dir que “complica el retorn de Puigdemont”. Josep Nualart Casulleras analitza què hi ha de cert en tot plegat i què no: “Una nova maniobra del Suprem a Europa per a impedir el retorn de Puigdemont?”.

PS2. Si ahir era dilluns, a VilaWeb Televisió tocava Existim. En aquest capítol quatre joves parlen sobre l’interès en la política. Són Blanca Noguera (Menorca), filòloga clàssica i prescriptora literària a les xarxes; Clara Grau (Andorra), membre de Concòrdia i activista per la llengua; Miquel Castelló (País Valencià), membre de Joves d’Acció Cultural del País Valencià; i Genís Vives (Principat), jurista i membre d’Òmnium Cultural. Vegeu-ne el vídeo, interessantíssim.

PS3. Avui, dimarts, la comunitat educativa del País Valencià ix al carrer amb motiu de la vaga convocada pels sindicats STEPV, UGT, CCOO i CSIF. Reclamen, fonamentalment, sis punts, que van de la derogació immediata de la llei Rovira a la millora de les condicions laborals dels professors, passant per la reducció del nombre d’alumnes per aula i la reivindicació del català a l’ensenyament. Laura Escartí ha entrevistat Marc Candela, coordinador d’acció sindical de l’STEPV, el sindicat majoritari a l’ensenyament: “Els sindicats estem desbordats, hi ha moltes ganes d’eixir al carrer”.

PS4. Diumenge farà un any del traspàs de Josep Palàcios i d’ençà de fa un mes hi ha a disposició de tothom un llibre d’estudi i homenatge: Josep Palàcios. Home de lletres. L’ha publicat la Institució Alfons el Magnànim i recull les aportacions fetes en una jornada que la Càtedra Joan Fuster va organitzar a Sueca el 13 de juny de 2024. En parla Esperança Camps en aquest article.

PS5. Tots aquests continguts, que trobareu solament a VilaWeb, i tants altres, són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir, amb accés obert, el nostre treball, sense murs de pagament. Però hem de ser més dels que som per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que –si encara no ho sou– penseu si us en voleu fer subscriptors o, si més no, fer una donació única i sense cap més compromís.