La Nit de les Lletres Catalanes i l’hegemonia dels grups editorials

El dissabte 14 de març es farà la Nit de les Lletres Catalanes, organitzada per Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans. Es retransmetrà per TV3 en hora de màxima audiència. L’escenari serà la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. La Nit de les Lletres Catalanes és hereva de la Nit de Santa Llúcia, que històricament es feia pels volts del 13 de desembre, tocant a Nadal, i que aquest desembre passat hauria arribat al 75è aniversari.

El mes de novembre, el president d’Òmnium, Xavier Antich, presentava la Nit de les Lletres Catalanes com un esdeveniment cultural i literari de referència, que volia anar més enllà d’una vetllada literària. La intenció és fer una gala a l’estil de la dels premis Gaudí de cinema. 

De la presentació, en va quedar una fotografia que pretenia mostrar que la Nit de les Lletres Catalanes tenia la col·laboració, el suport i la complicitat de les institucions i de totes les entitats del sector (Gremi d’Editors, Associació d’Editors en Llengua Catalana, PEN català, Gremi de Llibreters, Associació Dramàtica de Barcelona, Ficòmic, entre més).

La foto

Acabat l’acte oficial de presentació de la nova Nit de les Lletres Catalanes, Òmnium va voler immortalitzar el moment amb una fotografia on apareixien representants de tot el sector i mostrar, així, el suport unànime a la iniciativa. Es va tardar una estona a col·locar tots els implicats. I la col·locació final va oferir un retrat que més enllà del suport unànime: també oferia unes altres lectures.

La fotografia de presentació de la Nit de les Lletres Catalanes, amb brindis inclòs (aquesta vegada es brindava amb escumós), mostra també la preeminència dels tres grans grups editorials en català: al centre i a la banda de dalt, hi ha Jaume Roures, soci i president d’Abacus Futur, la branca editorial d’Abacus; a la seva esquerra, Emili Rosales, director editorial del Grup 62, i a la seva dreta Joan Riambau, director editorial dels segells en català de Penguin Random House. A sota dels representants d’aquests tres grups, el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, la presidenta del IEC, Teresa Cabré, i el director de la Institució de les Lletres Catalanes (Generalitat de Catalunya), Eduard Escoffet. A l’altre costat de Xavier Antich, la representant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Rosa Romà. També hi trobem representats el Gremi d’Editors, el Gremi de Llibreters, el PEN i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, entre més.

Dels tres representants dels grans grups editorials, Jaume Roures té una posició preeminent, tot i que com a grup és el de menys facturació. Abacus Futur acaba de donar a conèixer que el 2025 va facturar 9 milions d’euros. És una xifra que sembla que queda lluny de les facturacions del Grup 62 i de Penguin Random House, tot i que no les podem comparar perquè cap d’aquests dos grups no les ha fetes públiques encara ni tampoc no ens les han facilitades. Abacus Futur sí que, per mitjà del seu segell Univers, publica el premi Sant Jordi, el més destacat de la gala i el més ben dotat de les lletres catalanes, amb 75.000 euros, i potser era com a editor del Sant Jordi que el van col·locar en aquesta posició.

Allò que la foto mostra simbòlicament és l’hegemonia dels grans grups al sector editorial en català. Aquesta tendència ve de fa uns quants anys i ja en vam parlar al reportatge Un nou escenari en l’ecosistema editorial en català, el 2024. D’aleshores ençà no ha fet sinó consolidar-se aquesta hegemonia, en detriment de les editorials independents, que es queixen entre més coses de la sobreproducció i l’ocupació de l’espai a les llibreries. 

Una unitat de sector esquerdada

La fotografia va crear mala maror entre els editors independents i alguns van expressar públicament el malestar i tot. És el cas de l’editor Miquel Adam, fundador de la Segona Perifèria, que a la xarxa X comentava: 

“S’ha instaurat i oficialitzat un oligopoli editorial amb el beneplàcit del govern i institucions culturals diverses. Ho demostra no només la famosa foto de la Nit de l’Edició, sinó també els nous premis a autors debutants (controlats per RHM i Grup 62).”

“Una de les característiques bàsiques d’un oligopoli és la interdependència entre les empreses que el dominen. Si l’una fa una cosa, l’altra hi respondrà exactament de la mateixa manera. Així ens trobem amb una crisi de sobreproducció (les Big Three volen mantenir quota de mercat) i sembla que inicien la batalla del premi a l’autor debutant, exactament amb la mateixa dotació (10.000 euros). Deu mil euros que serviran, a més, per a laminar la importància del premi Documenta, que publica una editorial independent.”

Sobre la piulada, la foto i la Nit de les Lletres Catalanes, Miquel Adam ha explicat a VilaWeb: “Simbòlicament, aquesta foto no m’agrada, perquè no m’hi sento representat, en tant que editor petit. És una foto que fa mal. I també m’inquieta molt que les institucions del país es bolquin tant en una proposta que beneficia sobretot els grans grups, que són els que menys necessiten ser beneficiats.”

I continua: “Això em fa l’efecte que és un xoc amb relació a com entens la cultura i el món dels llibres en aquest país. I això també em porta a pensar en les declaracions que va fer Oriol Soler [director general d’Abacus] quan es va constituir Abacus Futur, que va dir allò del sotabosc i del gran bosc, que era el moment d’enfortir els grans grups. És una opció legítima, que no comparteixo. Però quan veus que s’ha mobilitzat la màxima institució cultural del país, que és Òmnium, l’acadèmia, que és l’Institut d’Estudis Catalans, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la Generalitat, per a enfortir aquells que crec que no cal que enforteixin, doncs m’entristeix.” 

Amb tot, també comenta: “He de dir que em vaig reunir amb la gent d’Òmnium i que això sí que ho tenen, que als que ens hem queixat ens han donat totes les explicacions possibles. I agraeixo aquest gest democràtic. Però la foto hi és i a veure què passarà aquest any.”

L’editor Ilya Pérdigo era al novembre el president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (ara ja no), entitat que aplega la majoria d’editorials independents, i ell va sortir a la foto. VilaWeb li ha preguntat pel malestar que ha causat la imatge en una part dels editors: “Les dades ens van demostrant –i fets tan obvis com l’adquisició de segells també– que hi ha una reconcentració de grans grups editorials, amb una nova repartició de les quotes de mercat. Les editorials independents també sentim que cada vegada ens costa més trobar espai a les llibreries i als mitjans de comunicació; però aquesta situació del mercat no la trobo extrapolable amb la fotografia de la Nit de les Lletres Catalanes. Personalment, penso que s’ha de donar una oportunitat a la Nit de les Lletres Catalanes. La veig positiva i quan jo era president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana ens ho vam creure i hi vam donar un vot de confiança. Hem treballat i hem fet reunions per fer-los entendre que la resta de premis no es poden convertir en mers acompanyants del premi Sant Jordi i va quedar clar el repartiment de protagonisme. Entre els editors hi ha moltes sensibilitats, però si em remeto a les reunions que he tingut amb Òmnium, crec que hem de donar un vot de confiança a la iniciativa i a veure com acaba aquest 14 de març. Donem una mica de volada al món del llibre!

Més premis, la majoria a obra inèdita

En general, entre les editorials independents la nova Nit de les Lletres Catalanes es veu com una oportunitat perduda per no haver optat pel prestigi literari a partir dels premis a obra publicada. Un gran premi a obra publicada com el Goncourt a França. De fet, el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any ja s’hi acosta, però amb la nova estratègia, els editors independents pensen que quedarà tapat pel premi Sant Jordi.

Òmnium, sabent que la seva baula més feble precisament és la visibilitat dels editors independents i els premis a obra publicada, enguany ha muntat una segona foto. Aquesta aplega els deu finalistes del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any i més autors i traductors guanyadors dels premis a obra publicada. És una manera de donar visibilitat i singularitzar aquests premis, entre tots els que s’atorguen.

Durant la gala de la Nit de les Lletres Catalanes es lliuraran els premis que fins ara es lliuraven la Nit de Santa Llúcia: el premi Sant Jordi de novel·la, que amb 75.000 euros és el més ben dotat de les lletres catalanes; el premi Mercè Rodoreda de contes, amb 6.000 euros; el Carles Riba de poesia, amb 5.000 euros; el Joaquim Ruyra de novel·la juvenil amb 6.000 euros de dotació; i el Joaquim Folch i Torres a obra infantil, amb 4.000 euros. Tots a obra inèdita. També es mantenen el premi internacional Joan Baptista Cendrós i el Premi de Comunicació Muriel Casals, que ja s’han anunciat. El Joan Baptista Cendrós s’ha concedit a l’historiador Paul Freedman i el premi Muriel Casals ha reconegut ex aequo dos pòdcasts dedicats als llibres: La contracoberta, conduït per Clàudia Rius, i Club Tàndem, presentat per Marina Porras i Juliana Canet.

A més, ja ho hem dit, s’hi incorporarà el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any a obra publicada, amb 25.000 euros, que ja convocava l’entitat, i el Montserrat Franquesa de Traducció a obra publicada que atorga el PEN Català, amb 4.000 euros de dotació. Es convocarà un premi nou de còmic a obra publicada anomenat premi Vinyeta Ficòmic i el premi Àngel Guimerà de literatura dramàtica a obra inèdita, dotat amb 15.000 euros. També hi haurà el premi anomenat Lo Somni al nou talent literari, dotat amb 10.000 euros, per a autors novells, amb una obra publicada o cap que publicarà la Magrana.

Lo Somni és el premi de nova creació més criticat per les editorials independents, que veuen com se’ls poden escapar autors dels quals hagin publicat l’opera prima i que no podran igualar mai la quantitat del premi per retenir-los. La Magrana és un segell de Penguin Random House, el gran grup que no participava fins ara en la Nit de Santa Llúcia i que és la manera que s’ha trobat d’incorporar-lo a la Nit de les Lletres Catalanes, per a tenir-hi tot el sector representat.

La sàtira del premi Sigueu Breus

Una de les reaccions més enginyoses i divertides a la Nit de les Lletres Catalanes l’ha protagonitzada Club Editor, que amb el recurs a la sàtira ha carregat contra l’excés de premis literaris a obra inèdita. Ho ha fet convocant el premi Sigueu Breus:

“Es fa saber que hem caigut de l’arbre. Al cap de setanta anys de bons i lleials serveis a la literatura catalana, els de Club Editor hem sabut què era el que ens faltava: un premi. Un premi a obra inèdita, perquè Déu no vulgui que seguim l’exemple dels americans, els italians, els francesos, els anglesos o els alemanys, que premien les obres publicades. Un premi per ser algú en les nostres lletres i poder celebrar-les en peu d’igualtat amb els més grans i grossos.”

A les bases es diu que és un premi “homenatge a La grande bouffe i a les nostres tradicions gastronòmico-religioses” i que tindrà per tema de composició “Morir menjant”.” “Poden concursar-hi peces escrites del gènere que sigui, en prosa o en vers, en xifres o en lletres, èpiques, satíriques, narratives o líriques, d’una extensió màxima de 1.000 signes comptant-hi espais.”

També hi podem llegir: “L’equip de Club Editor es reunirà en un bon restaurant de cuina catalana i l’obra guanyadora serà triada a sorts pel cambrer. Per garantir la imparcialitat i la realitat del gest, el filmarem i en publicarem un reel a Instagram el dia del veredicte.” “L’obra guanyadora s’anunciarà per xarxes el 14 de març, coincidint amb la Nit de les Lletres Catalanes.”

Maria Bohigas, responsable de Club Editor, explica sobre el premi: “És la resposta des de la sàtira a la Nit de les Lletres Catalanes i a uns altres muntatges i a la relació en general que tenim amb els premis literaris.” I continua: “Donar suport als grans grups és una tendència molt antiga. A les cartes de la Rodoreda al meu avi, el seu editor, hi ha un moment que li diu: ‘El problema a Catalunya és que volen ser uns gegants.’ I és això, és un problema d’escala. És la faula de la granota que volia ser un bou i de tant inflar-se per arribar a ser un bou, peta. I això és una tendència forta a Catalunya. I suposo que és una tendència forta a molts països d’escala petita i de l’etern complex de voler ser més. A Catalunya, per a aconseguir ser fèrtil, ser potent, en el camp de la cultura escrita en llengua catalana no s’ha de fer mai el gegant.”

La Nit de les Lletres dins la campanya de Sant Jordi

Una altra crítica de les editorials independents i petites que és prou generalitzada és la referent al fet que la Nit de les Lletres Catalanes es convoqui en plena campanya de Sant Jordi. Òmnium ha explicat que la voluntat era fer la Nit de les Lletres Catalanes a mitjan febrer, però que enguany la festa es feia el 14 de març per una causa conjuntural: la retransmissió de la gala dels premis Goya per TV3, perquè es feien a Barcelona, va representar un problema de calendari per a la retransmissió de la gala literària un dissabte en prime time. Tanmateix, és un canvi significatiu que la gala dels premis d’Òmnium passi de ser al desembre a ser al febrer-març. 

L’editora Maria Bohigas ho expressa així: “En la Nit de les Lletres Catalanes hi ha un desig més gran que ser gran, que és vincular-se amb Sant Jordi. Voleu una cosa més grossa que Sant Jordi? Deixeu Sant Jordi en pau!” Li preguntem per què: “És un moment en què conviuen tots els segments del món editorial, que són molt variats. És el moment en què autors que no han tingut gaire ressò tenen l’oportunitat de florir. Això passa regularment, llibres que no t’ho esperes i floreixen. Sense anar més lluny, va passar amb Permagel de l’Eva Baltasar. I el que té d’entendridor Sant Jordi en el seu deliri és això: és un moment en el qual el petit, si és enginyós i ha fet bona feina, pot arribar a tenir un lloc molt bonic. Que és el que hem de desitjar tots, sempre. I aquesta organització de la Nit de les Lletres Catalanes, en plena campanya de Sant Jordi, amb tot un conjunt de premis que, d’una altra banda, són publicats per segells que formen part de grups editorials, dels dos grups realment importants i de l’intent de grup que és Abacus Futur, doncs no crec que vagi en la bona direcció.”

Hi reflexiona Miquel Adam, de la Segona Perifèria: “La Nit de les Lletres Catalanes reuneix tots aquests premis tan importants comercialment a les portes de Sant Jordi. No és una cosa menor. En el fons, afecta la lliure competència, en un moment tan important com el mes de març. I és un moviment molt oligopolístic.”

En aquesta línia, Maria Bohigas és contundent: “I ara és un moment en el qual els grups volen tornar a ocupar el terreny i el tornen a ocupar. I que una iniciativa ciutadana com Òmnium prengui posició tant al costat d’aquesta part del sector editorial, encara que ens digui que tots hi som benvinguts, falseja completament la torna. I també hi ha un altre tema: quan un organisme com Òmnium, que no forma part del món editorial, pren una decisió que afecta el món editorial, faria bé de consultar-la amb tot el món editorial. Perquè, al capdavall, es fiquen en el nostre sector i d’alguna manera hi intervenen. Si ho fessin amb els pagesos, no sé què passaria.”

Senten els editors petits que s’ha produït un punt d’inflexió? Per què?

Miquel Adam explica: “La dècada del 2010-2020, en què Periscopi, l’Altra editorial, Males Herbes… tenien una gran presència, l’atribueixo en part al fet que eren simpàtics. Queien simpàtics. Veníem del monopoli del Grup 62. I aquests joves editors arriben i ho comencen a fer molt bé, són professionals i revolucionen i professionalitzen l’edició independent. I eren molt simpàtics per als llibreters, la premsa… Eren aire fresc. Però això ha durat deu anys. De sobte, Penguin Random House ha descobert que en el sector editorial en català es poden fer diners i activa el seu segell en català i compra la Campana i la Magrana i comença a produir a sac. El Grup 62 compra Periscopi. I tots els moviments indiquen que s’ha acabat la festa dels petits, perquè es feien massa grossos i això ja no feia tanta gràcia. I es comença a imposar el discurs de l’Oriol Soler d’Abacus Futur del sotabosc. I com s’atura això? Posant-hi molts diners i utilitzant els mecanismes del poder. És així com ho veig.”

I Maria Bohigas comenta que són cicles, que no és la primera vegada que passa, remuntant-se a la dècada dels vuitanta del segle XX i la seva diversitat editorial, que va acabar confluint en el Grup 62 l’any 2005. I que aquest cicle es repeteix. Bohigas recorda que les editorials als anys vuitanta van aportar una plusvàlua cultural, que segons ella ara necessitem, però que els grans grups no cultiven. I, en relació amb els editors independents actuals, explica: “Hi ha hagut un fenomen que s’ha produït i que tots veiem bastant clar actualment, i és que hi ha un esgotament. El món de l’edició és enormement exigent, és una obsessió, és una forma d’addicció i hi ha vegades que petes i aleshores et vens l’editorial a un grup. Les editorials independents nascudes fa uns quinze anys o vint tenen projectes definits i amb una certa ambició. Per exemple, hi ha una editorial de la qual no es parla mai prou, que és Adesiara, que té un catàleg molt original, ric, de qualitat i amb una gran quantitat de coneixement acumulada. És un regal. I també moltes altres, de les quals parlem més, també. Però la pregunta és: quan una editorial és grossa i potent, quina és la seva aportació en el sector que puguem considerar plusvàlua cultural? Perquè a Catalunya s’acostuma a confondre la idea que quan la gent fa negoci en el ram de la cultura fa país. I no.”