06.08.2025 - 21:40
L’article editorial d’ahir, sobre el final dels premis Octubre, ha despertat una gran quantitat de reaccions, públiques i privades, que he de confessar que m’han sorprès. Molta gent, i gent que no ho esperava, ha coincidit en la preocupació que un espai històric de trobada de gent de tots els Països Catalans desaparega d’aquesta manera. I això m’ha alegrat, si més no.
M’ha alegrat perquè en la pràctica, aparentment, el pancatalanisme ha estat relegat tant pel procés d’institucionalització autonòmica a l’estat espanyol com –també– pel procés d’independència, pensat i creat solament per a les quatre províncies espanyoles que a Madrid consideren que formen Catalunya. Sobre això, no em faig il·lusions.
És veritat –i ho he dit moltes vegades i ho aprecie molt– que el procés ha estat molt positiu per a la resta del país, molt especialment per a Catalunya Nord, i que el tancament autoritari del nacionalisme espanyol origina tensions noves i molt interessants també al País Valencià i les Illes. Però, en general, la cosa és la que és: entre els nostres nacionalistes, cadascú es pensa dins el corral on els pactes de la transició postfranquista l’han tancat. Si ets de Felanitx poc mires més enllà de la mar que tanca l’illa, si ets d’Alcoi el Sénia pobret i esquifit et sembla l’Amazones i si ets de Calella fins i tot Lleida et sembla el Far West.
Però, precisament, deixar de pensar-nos com si fóssem espanyols és la funció essencial de la ideologia pancatalanista. No conec ningú, ningú, que una volta ha assumit que el seu país és tant Portvendres com Benicarló puga sentir-se mínimament còmode com a espanyol o com a francès. Conec independentistes que encara pensen en termes banals espanyols, que s’emocionen amb els gols de la roja, amb l’excusa que els jugadors són del Barça, o que es preocupen molt perquè hi ha un gran incendi a Cadis i alhora veuen lluny el de l’Aude, que tenim a la frontera de casa. No conec en canvi cap pancatalanista que es comporte així.
Perquè el pancatalanisme és radical, implica haver de pensar radicalment i per tant transforma l’individu. I expulsa les toxines inoculades pels espanyols i els francesos amb una eficàcia notabilíssima. De fet, sempre he pensat que és potser per això –potser perquè el pancatalanisme no ha estat ni prou ben explicat ni encara menys ben assumit– que com a país tenim aquests comportaments excèntrics i desconcertants, com ho són la majoria dels que hem viscut de l’octubre del 2017 ençà. Tan poc nacionals.
I hi ha una confusió que n’és particularment culpable, d’això: la que diu que si creus en els Països Catalans creus que la independència s’ha de fer a tot arreu el mateix dia. És l’argument, absurd, que molta gent em retrau quan li’n parle. I és un argument que no té trellat.
La nació és una cosa i l’estat –o els estats–, una altra. Reconèixer la nació no equival a encabir-la sencera en un sol estat. En canvi, dubtar de la nació, ser un nacionalista que no sap ben bé quins són els límits de la seua pàtria, sol facilitar l’autonomisme i la rendició. I els fets ho demostren.
Fa pocs mesos vaig conèixer la vice-ministra eslovena per als eslovens de l’exterior i vaig poder-hi parlar una estona a Gorica –ciutat eslovena pertanyent administrativament a Itàlia. El títol del seu ministeri, el més llarg que he vist mai, ja ho diu tot: “ministre sense cartera, responsable de les relacions entre la República d’Eslovènia i les comunitats nacionals eslovenes autòctones en els països veïns i entre la República d’Eslovènia i els eslovens d’arreu del món”.
Hi ha eslovens que la història de les fronteres –un fet secundari– ha deixat fora de la república eslovena, a Itàlia, Croàcia i Àustria sobretot. Però per al govern d’Eslovènia són nacionals eslovens encara que siguen ciutadans d’uns altres estats. Perquè els serveixen per a recordar –i ara cite paraules textuals– que “la nació eslovena no és únicament l’actual república, que és molt jove, i no és fruit d’un episodi històric concret o un moment de sort sinó que és una construcció sòlida de segles: venim de molt lluny en el temps i sempre voldrem anar més lluny d’on som ara”. En parlàvem al Trgovski dom, un edifici històric de la comunitat eslovena que el feixisme italià va destruir, però que ara ha renascut com un focus de contacte i difusió per a la població eslovena d’Itàlia, amb una biblioteca extraordinària, espais per a associacions, sala d’actes, etcètera. Pagat, és clar, en bona part pel govern d’Eslovènia, un govern que sap tan bé on acaben les seues fronteres internacionalment reconegudes com fins on s’estén la nació que fa possible l’estat. La seua. “Hi ha gent que ha lluitat molt per la independència d’Eslovènia, sabent que no en podria gaudir perquè romandria a aquesta banda de la ratlla –em deia–. I això és la nació. Lluitar per la nació és lluitar per tots, no per tu.”
L’exemple eslovè és un entre tants, però podria servir, perfectament, per a nosaltres. I en trobaríem d’iguals a tot el món, perquè pràcticament no hi ha cap estat que tinga dins seu tots els seus nacionals. La cosa és molt simple: la independència ja veurem quin territori abasta –tal vegada no serà tot el Principat com l’entenem avui, tal vegada inclourà territoris veïns, això ja ho veurem quan arribe el moment. Però la nació anirà sempre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I, simplement, com més gent ho veja clar, com més gent siga pancatalanista i actue com a pancatalanista –sense mai condicionar, per tant, la seua lluita al fet que la frontera arribe al seu poble o no hi arribe–, més a prop tindrem tots plegats l’objectiu de ser lliures. Per això el pancatalanisme és absolutament necessari avui –no tan sols per als valencians o per als menorquins, sinó sobretot per als catalans del Principat.
