No sóc futbolera. Vull dir, m’agrada el Barça i el segueixo i m’emociona i me’n sento però para de comptar (tot i que, ara que hi penso, ni tan sols en els temps d’institucionalitats infames no ho he pogut deixar estar). En fi, que no gosaria escriure sobre futbol, per tant, i que no ho faré. Tot i que, d’entrada, potser ho semblarà, per la terminologia i per les referències i les citacions, pel nom que ho impulsa i que ho explica, en realitat no ho faré.

Aquesta setmana s’han commemorat els deu anys que fa de la mort de Johan Cruyff (Amsterdam, 1947 – Barcelona, 2016), el futbolista i entrenador que en tants sentits va marcar època. Hi ha hagut articles i tertúlies i els amics i els coneguts i els deixebles i els admiradors i els records que tot plegat pot haver posat en marxa. Jo he recordat una cançó de la Trinca. Coses que passen: els camins del cervell són inescrutables i, en comptes del gol volador o del xupa-xup m’ha vingut de seguida al cap aquell tros que diu-recita amb solemne exaltació: “Sonaren cinc campanades / allà a la Porta del Sol, / cinc cops plorà la Cibeles: / Madrid estava de dol!”

I sí, és clar, en el futbol se sublimen moltes coses, ves quin descobriment.

Quan, l’any 1976, li preguntaven per què es diu que el Barça és més que un club, explicava en el seu castellà peculiar (ho tradueixo tan cruyffísticament com puc): “A part d’entrar en un cosa política, que no m’agrada ficar-m’hi perquè no sé gaire d’aquest, vull dir que no es pot evitar polititzar, per això he d’entrar-hi una mica.” I hi entrava, evidentment: “Aquest bandera que fa dos anys que porto jo aquí de capità per a mi significa moltíssimes coses, i sobretot que la gent veu què fas. Són petites coses però per a mi que valen molt.” I això altre: “Al moment que vam ser campinyons, tothom, en comptes de felicitacions, deia, gràcies.” Que d’entrada ho va trobar estrany, que potser era estrany i que va ser per a ell una sorpresa, però que després ja ho va entendre: “No era per guanyar una lliga, era moltíssim més.”

Cruyff va arribar l’any 1973, va començar a jugar a la tardor i aquella temporada el Barça va guanyar la lliga. El 17 de febrer de 1974 va esvergar els cinc gols al camp del Madrid (Asensi-Cruyff-Asensi-Juan Carlos-Sotil): la cançó. Allò era guanyar i era més que guanyar: era una actitud, una voluntat, un convenciment, una gosadia. Però sí, jo diria que d’alguna manera ens va ensenyar a guanyar. Quan era jugador i després, quan va tornar amb la gavardina i el gest enèrgic i la ironia i l’estil. I va crear el Dream Team. Guardiola, Koeman, Stòitxkov, Zubizarreta… Guanyar: quatre lligues seguides, Wembley i la primera Copa d’Europa. Però més que guanyar: la manera de jugar, la manera de tot. Divertir-se. Gaudir del joc i de la vida. Aspirar sempre a fer les coses ben parides, a fer-ho cada vegada millor, a ser els millors i, per tant, guanyar.

Tenir ganes de guanyar, i guanyar. Tenir ganes de guanyar, i saber perdre.

Perquè no sempre ets el millor, quan t’ho penses, i perquè no sempre guanyen els millors.

Que no és resignació, aquest saber perdre, sinó mirar per què s’ha perdut, entendre-ho, i corregir-ho. Persistir. Ho explicava en Pep Guardiola (continuador des de tants punts de vista del llegat d’en Cruyff, amb segell propi però des d’aquella manera de fer): era “tenir carisma, una personalitat, voracitat, una fe en allò que fas i que creus, convèncer l’un i l’altre i el de més enllà”. Era capgirar-ho tot i posar-hi tècnica i cervell alhora. Un exemple: “A la mitja part, quan jugàvem malament i esperaves que et diria, nano, que has de córrer més, has de lluitar més, has de defensar més, ell deia: jugàveu malament perquè correu massa; us heu de parar més i no moure-us contínuament per anar a buscar la pilota.” Sempre s’havia dit que les coses es feien d’una manera. Ell deia que al contrari. Aquest atreviment. Més Guardiola: “El llegat d’en Johan no són els èxits que va aconseguir (que evidentment ajuden a reforçar la idea), sinó el coneixement. Coneixement, coneixement i coneixement, saber el perquè, el perquè i el perquè.”

Per què guanyes quan guanyes i per què perds quan perds. Entendre com n’és, d’important, combinar l’esperit amb el cervell però saber que “el futbol és un joc que es juga amb el cervell”. Frases que han quedat com si fossin adagis: “Tot desavantatge té algun avantatge”, “Si tu tens la pilota, el rival no la té”.

Que no parlo de la persona, que respecto l’home que als convulsos (i esperançats) anys setanta va alçar a l’afició el braçal de capità com si fos una bandera i perquè era una bandera, que alhora em costa entendre la seva incapacitat de pronunciar ni un bon dia en català, que etcètera: això d’avui, ja ho avisava, no és literal, no és sobre Johan Cruyff, sinó una metàfora. Una cruyffmetàfora. Que cadascú la podrà agafar per on voldrà, és clar i sempre; també, en fi, com “un cosa política”.