La lluita contra “els malignes”, la fosca història del santuari de la Mare de Déu de la Balma

A la comarca dels Ports, es troba un d’aquests llocs que guarda històries i misteris de temps passats. Erigit directament dins la cavitat d’una mola de roca, a pocs quilòmetres de Sorita del Maestrat, es troba el santuari de la Mare de Déu de la Balma, un bé d’interès cultural i monument artístic que deixa sorprès qualsevol que el visita, tant per la seva increïble arquitectura com per les històries que se’n narren, de segles i segles.

Una joia arquitectònica de la comarca dels Ports

Conduint un matí fred per les carreteres revirades dels Ports, enmig d’un paisatge de fulles d’arbres amb el taronja propi de la tardor, s’entreveu al fons un campanar que pareix sortir directament de la roca de la muntanya, sembla com si la muntanya fos a escassos segons de caure-li a sobre, suspès en l’aire, desafiant la gravetat.

En arribar, alçant la mirada per observar la impressionant construcció des de baix, fa la sensació de resistència, de precipici imminent enfront de les roques que l’envolten, a la muntanya de la Tossa. L’ascens comença amb una escalinata per a accedir a l’hostatgeria, on hi ha la sala de les danses, i s’encadenen els arcs de mig punt que permeten d’observar una panoràmica perfecta del meandre del riu Bergantes, ara amb poca aigua, amb Sorita i les muntanyes de Morella al fons.

Al començament del mirador que connecta l’hostatgeria amb el temple, hi trobem un mosaic que referencia l’origen d’aquest santuari, amb l’aparició de la Mare de Déu a un pastor que es refugiava en aquestes cavitats naturals conegudes com a balmes. És per ací, que accedirem a l’entrada del santuari. A la dreta es van succeint les diferents balmes que configuren un refugi natural; a l’esquerra, un mur ens separa del precipici, que a cada pas es va fent més profund, i permet d’observar contínuament la immensa naturalesa de les muntanyes dels Ports. A sobre, la roca de la muntanya, desigual i marcada pel pas del temps, amb punts tan baixos que cal ajupir-se per evitar algun cop de cap; i a sota, un sòl empedrat, amb què cal vigilar, perquè és fàcil de relliscar per culpa del desgast del pas del temps.

La història d’aquest santuari, com molts altres llocs religiosos, comença amb una aparició. La llegenda narra que, l’any 1308, a un pastor manc que es refugiava en una d’aquestes balmes se li va aparèixer la Mare de Déu. El pastor va rebre l’ordre d’anunciar aquesta troballa al poble de Sorita i construir-hi allà un temple, però ell pensava que ningú el creuria, per això la Mare de Déu li va fer créixer el braç. Un miracle que va convèncer el poble per construir en aquell lloc un santuari. Si bé se’n tenen registres d’ençà del segle XIII, no és fins el 1667 quan es construí el conjunt d’edificis que observem avui. Amb el pas dels segles, el lloc va anar adquirint fama: es calcula que, antigament, entre 20.000 i 25.000 persones hi acudien cada any en romeria, i actualment només n’hi arriben unes 1.000.

Història de troballes i rituals

Si les roques i parets del santuari de la Balma parlessin, potser no tindríem temps per a escoltar la quantitat d’històries i fets inhòspits que han presenciat durant aquests segles. D’ençà del segle XV s’hi varen fer exorcismes, però entre 1873 i 1932 va ser quan es van documentar rituals per a guarir a suposats “endimoniats”.

Aquests fets, que van ser anomenats la lluita contra els malignes, eren rituals fets per dones considerades bruixes i que rebien el nom de Caspolines, perquè procedien majoritàriament de la població aragonesa de Casp. Eren descrites com a persones molt llestes, que escollien bé les seves víctimes entre tots els pelegrins que viatjaven al santuari de la Balma i les suggestionaven fins que anaven a l’ermita, prometent-los coses com ara enamorar una noia contra la seva voluntat, arreglar problemes de nuvis o guarir malediccions, tot en canvi d’una aportació econòmica. El santuari de la Mare de Déu de la Balma esdevingué, així, lloc de peregrinació en massa per la fama d’aquestes curacions.

El ritual començava amb la separació dels familiars de la persona “endimoniada”, perquè segons les Caspolines “els dimonis els coneixien”. Ja en mans d’aquestes ministres de l’exorcisme, començava el ritual dins el santuari de la Balma.

Dins la cova-santuari, el ritual es feia en un ambient apagat, il·luminat amb una gran quantitat de ciris, el fum dels quals, mesclat amb l’olor humana, produïa una olor inaguantable. El so de les campanes incessant ressonava dins el santuari, barrejat amb els cants que els assistents professaven per demanar salut a la Mare de Déu de la Balma i el so repetitiu de les monedes llançades davant la imatge de la Mare de Déu en forma d’agraïment. Les tres Caspolines, vestides completament de negre i amb els caps tapats, introduïen la persona “endimoniada” al santuari (en molts casos a la força o amb ajut), li ruixaven aigua beneita i li’n feien beure, una aigua gens neta, sinó tocada per totes les mans de les persones presents o barrejada amb la terra de l’església. Aquesta manca d’higiene tenia com a conseqüència vòmits i intents de rebutjar el líquid, cosa que era interpretat com a símptoma de la resistència del dimoni a abandonar aquell cos.

Posteriorment, les Capolines nugaven llaços blaus a cada dit de les mans i els peus de les persones “endimoniades”. Cada vegada que un dels llaços es deslligava significava que un dimoni havia escapat del cos. “Pels ulls, no, que es quedarà cega! Pels peus, per les mans, per la punta dels dits!”, cridaven els assistents d’aquests rituals. Durant la resistència de malalt, alguns sofrien convulsions o atacs epilèptics que feien que aquests llaços es deslligassen. A més, les Caspolines també feien tocaments per a causar orgasmes a les “endimoniades”, que després quedaven amb un aspecte de cansament, mig adormides, com qui s’ha llevat un pes de sobre. Els familiars, que continuaven fora del santuari, rebien la persona ja “guarida”, que sortia amb una nova vestimenta, atès que tots els seus objectes personals, principalment la roba, eren llançats i cremats a la cova dels diables.

L’any 1929, el periodista Alardo Prats documentà aquests rituals en un reportatge publicat durant unes quantes setmanes al diari La Libertad, i que més tard es convertí en el llibre Tres días con los endemoniados. La España desconocida y tenebrosa. Durant els tres dies que va passar a començament de setembre a Sorita, va poder viure en primera persona aquests rituals, que reunien més de deu mil persones al voltant del santuari de la Mare de Déu de la Balma. Entre tots els casos que Prats va presenciar, trobem el de Rosarito Usó Petit, que a només dotze anys va ser portada per la seva mare des de les Alqueries, un xicotet municipi entre Vila-real i Borriana, per ser sotmesa a aquestes pràctiques de les Caspolines. Segons relatà Prats, Rosario Usó sentia veus i parlava tota sola a la seva habitació, tenia una conducta més violenta que la resta de xiquetes de la seva edat. La mare de Rosario explicà al periodista: “Vam comprendre que estava embruixada quan va complir tres anys. Per què pot revelar tan mals instints una nena si no és per intervenció dels dimonis?”

En la realitat, la majoria dels vint-i-quatre casos documentats d’aquests “endimoniats” eren dones o xiquets, possiblement amb malalties mentals, epilèptics, muts o víctimes del desconeixement que hi havia al voltant d’aquestes malalties. Les Caspolines aprofitaven aquest endarreriment cultural, social i econòmic i alimentaven les supersticions de la gent, tot generant un circ de curacions amb el qual traure un gran benefici en pocs dies i després desaparèixer. L’església, si bé no va permetre mai aquests actes, tampoc no ho va saber controlar. Fins i tot, segons el relat d’Alardo Prats, a final del segle XIX, el bisbe de Tortosa va ser amenaçat de mort pels veïns i el batlle d’Aiguaviva (Baix Aragó) si prohibia els rituals. Com bé indicava el professor i antropòleg Àlvar Monferrer: “Si alguna cosa positiva es pot dir d’aquestes celebracions, és que són un exemple cabdal del poder de la representació teatral per a convocar multituds deleroses.”

Durant la Segona República es posaren fi a aquestes pràctiques, però no va ser fins després de la guerra del 36-39 que –segons el rumor que encara circula avui–, contra l’intent de tornar a fer aquests rituals, un guàrdia civil es col·locà a la porta del santuari i cridà: “Aquí no passa ni Déu!”

Un món a part

Una volta a l’interior de l’església, la sensació és d’entrar en un altre món. La roca, que continua pareixent que és a punt de caure’ns sobre el cap, ocupa gran part del petit temple, que té dues fileres de bancs situats als laterals de la gàbia del segle XVI, on hi ha resguardada la imatge de la Mare de Déu de la Balma. Però aquesta no és la imatge original de fusta que es va perdre durant la guerra de 1936-1939, sinó una escultura de l’any 1940 feta per l’artista Joan Porcar. Darrere la imatge, hi ha la cavitat on, segons la llegenda, es va aparèixer la Mare de Déu al pastor.

L’any 2011 hi hagué un incendi en l’interior del santuari que cremà part de l’altar i una gran quantitat d’ex-vots dipositats al fons. Eren objectes personals com ara fotografies, vestits, cabells, escultures de cera col·locades prop de la marededeu per a demanar favors, com ara tenir bona salut. El santuari de la Balma era un dels santuaris valencians amb més quantitat d’aquests ex-vots, que ara són en una sala tancada, per evitar problemes com la difusió per les xarxes socials.

Les sensacions que origina un lloc en qualsevol ésser humà són completament subjectives. Tanmateix, saber els fets ocorreguts fins fa poc menys de cent anys en aquest santuari fa sentir una tensió en l’ambient. A desgrat d’això, recorrent-lo en cercles unes quantes voltes, el temple també aporta pau i calma. Ací, a penes se senten sons de l’exterior i el temps pareix detenir-se.

Entre les desenes de persones que un diumenge de matí visiten la Balma, més amb presses que amb la voluntat de conèixer la història d’aquest indret, es destaquen Miquel Àngel i Verònica, un matrimoni de Vilar de Canes que ha vingut al santuari per dur un obsequi a la Mare de Déu de la Balma. “Des que era xicoteta recorde vindre amb el meu avi el dia de la Mare de Déu i he mantingut la devoció”, diu Verònica. Acompanyada dels seus fills i més familiars, són dels pocs afortunats que travessen les barreres de la gàbia on hi ha la marededeu refugiada, i li obsequien flors i pregàries. Miguel Àngel, després de sortir del recinte, diu: “L’entorn, la tranquil·litat i la pau que et dóna aquest lloc és indescriptible per als qui continuem vivint la fe. És un altre món.”

Cada setembre Sorita continua fent la processó en els tres quilòmetres que separen el municipi del santuari de la Balma, amb les danses dels Llauradors, les Gitanetes i els Negrets. Tot, ara, en un ambient més acostat al poble, lluny de les rocambolesques històries que fa noranta anys capitanejaven les Caspolines, amb milers de persones que viatjaven, moguts per la superstició, a guarir uns mals que no tenien res a veure amb éssers diabòlics.

Aquest emplaçament privilegiat, que observa el pas inevitable del temps de la roca d’un tossar estant, lluita, en certa manera, per separar-se d’aquesta història d’exorcismes i rituals contra el dimoni que tanta gent congregava fa noranta anys. Una joia renaixentista a les muntanyes dels Ports, que continua essent un lloc imprescindible de visita per a molta gent, bé per creença religiosa, bé simplement amb curiositat per l’arquitectura o pels rituals “misteriosos” ací ocorreguts. És possible visitar el santuari gratuïtament de dimarts a divendres, de 10.00 a 17.00, o bé el cap de setmana i els festius, de 10.00 a 19.00.