Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“Que la batalla per la llengua no està guanyada és, em sembla, molt clar. Cal prendre’n consciència. I sobretot, no autoenganyar-nos pensant que són els polítics els qui ens resoldran les coses, perquè, en aquest tema, cal una profunda desconfiança respecte de la lògica dels polítics: ells aniran a remolc dels fets, de la demanda social implícita o explícita. I si és només implícita, la interpretaran segons els convingui. La utilització partidista de la llengua, de la qual gairebé cap partit no és innocent, […] em sembla, a la llarga, suïcida. No els hem de deixar l’espai perquè ho facin”.

Ho va escriure Maria-Mercè Marçal el 1997 arran d’un manifest de suport al Consorci per a la Normalització Lingüística. És un dels articles que recull Sota el signe del drac, a cura de Mercè Ibarz, que ara ha publicat Comanegra. Un llibre que si no és imprescindible, és fonamental, també en el sentit primer: que serveix de fonament, de base. Resumint-ho molt, les reflexions de Marçal sobre escriptura, sobre cultura, travessades constantment per la triple condició feta divisa de dona, de classe baixa i nació oprimida. I un dels darrers articles, aquest, sobre llengua, lligat a una d’aquestes tres potes, com a mínim. El llegeixo, en subratllo frases, n’encerclo paraules. Podia haver estat escrit avui, també. A voltes amb el mateix debat, amb el mateix conflicte, ambdós necessaris, diu.

Fa una setmana es van fer públics els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2018 referents a la ciutat de Barcelona. Com altres vegades, les aparences enganyaven. Es presentaven les dades més atractives, les menys conflictives. Es veu que anem millorant, ho veieu? El català l’entén i el sap més gent que mai. Uns percentatges altíssims! Però de què serveix entendre’l i saber-lo parlar si no es fa servir? Una de les dades més alarmants és la que assenyala que tan sols un minso 19,6% dels joves (entre 15 i 29 anys) tenen el català com a llengua habitual. L’anterior enquesta, del 2013, situava aquest percentatge en un 30%. Aquesta és la reculada. Objectiu: fer el català atractiu i útil als joves. Però penso que igual d’important és recuperar la consciència que s’ha anat perdent que el català és una llengua amenaçada. Prendre’n consciència com a empenta per a fer-lo servir. També com a actitud de militància, sí. Per què sembla que faci por, això? Militants per la llengua. Activistes. I que el català reviscoli i sigui útil i tan atractiu com qualsevol altra llengua. Si saps que una cosa tan teva o tan pròxima a tu corre perill, no te l’estimaràs més i voldràs protegir-la? I si saps que és a les teves mans, això? Que si la parles, la llengua, la salves, no ho faràs?

Ahir es va fer viral un vídeo de la batllessa de Barcelona –és a dir, de la capital catalana, la mateixa que té unes dades d’usos de la llengua pròpia que fan tremolar les cames– dirigint-se als seus seguidors en castellà perquè, diu i així ho argumenta, vol comunicar-se amb tanta gent com sigui possible. Un “així ens entenem tots” de tota la vida. Ja som al cap del carrer. Però no és l’únic cas polític de renúncia del català –ni en el seu, la primera vegada. Dirigents de formacions catalanistes, independentistes, han optat per renunciar a la llengua, amb arguments fal·laços, paternalistes i covards. La llengua per un grapat de vots.

Arguments tan falsos com els que fan anar els qui volen fer creure que el castellà és una llengua amenaçada. En l’article esmentat de Marçal, l’escriptora parla de la necessitat de debat i lamenta els termes “distorsionats” en què tenia lloc, amb “l’evocació fantasmagòrica d’uns drets imaginàriament conculcats de les persones castellanoparlants com a cortina de fum per a la situació de fet: la clara inferioritat social del català […] i, doncs, els drets realment conculcats de la gent catalanoparlant, dia a dia, en els jutjats o en el cinema –per posar només dels àmbits més flagrants.”

També parla de la “necessitat de conflicte”. Em sembla força interessant, aquest punt. Perquè fa anys que sembla que el vulguem evitar, el conflicte, i a força d’evitar-lo, hem anat maquillant la realitat i hem deixat que fossin els qui en el fons volen la desaparició del català, o a tot estirar tant els fa, els qui abanderessin arguments fal·laços i atiessin el conflicte en uns termes completament oposats. “No vol dir necessàriament crispació gratuïta. O si més no, la necessitat d’abandonar la ingènua confiança que sense cap mena de conflicte una situació d’injustícia pot ésser reparada”, escriu. I continua: “No ignorar que hi ha privilegis adquirits, situacions abusives de fet que segurament suposaran estira-i-arronses forts, que caldran actituds actives, militants per part de la societat civil, si volem que realment es capgirin.”

Conflicte, actitud activa, militància social. Han estat molts segles de càstigs, de caure en paranys, de demanar perdó per parlar la llengua pròpia, de pensar que és de mala educació fer-la servir en cap moment. I darrerament hi ha hagut una desídia per part de molts partits suposadament preocupats pel català que ens ha dut, també, on som ara. Als partits se’ls ha d’exigir molta més claredat i contundència en la defensa de la llengua. Però, com bé deia Marçal fa vint-i-tres anys, més ens convindrà que no deixem la qüestió a les seves mans.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.