Tendim a creure que la vida comença i acaba amb un mateix. En certa manera és així. Cada persona, al llarg de la vida, recorre en successió vertiginosa les fases que ha travessat la humanitat en conjunt. Des de l’animisme i el pensament mític fins el racionalisme il·lustrat, l’historicisme, el pragmatisme i el posthumanisme d’arrel tecnològica i abast globalitzador, fins al retorn del pensament metafísic, la història és la cerca del sentit de la vida humana. Aquí les paraules clau són ‘sentit de la vida humana’. Quan es perd aquest sentit, la vida avança a l’atzar, com una pel·lícula de la nouvelle vague. O si té cap guió, acostuma a ser performatiu: conquerir el poder sense cap més objectiu que exercir-lo, apilar riquesa a fi d’acumular-ne encara més, concentrar influència per imposar la pròpia voluntat arreu, apropiar-se el territori d’altri per controlar-ne els recursos.

I quin altre sentit tindria la història que l’assoliment de la llibertat? Les revoltes, quan els manca aquest sentit, solen fracassar o són assimilades. Tal vegada aconseguiran alguna victòria, però no sabran què fer-ne i tombaran en el no-res. Els demagogs invoquen un futur eixorc contra el passat, però no el saben imaginar si no és com a addició reiterativa del present, i encara d’un present abstracte, irreal. El futur sols té sentit si el rep de l’experiència històrica, com la lluna il·lumina amb la llum manllevada al sol. Quan manca el sentit històric es formulen objectius buits com ‘eixamplar la base’, ‘fer polítiques socials’ i ‘millorar l’autogovern’, coses que ni expressen una realitat concreta ni aporten cap novetat. Són fórmules per a l’immobilisme o, anant molt bé, per a bescanviar drets eterns per beneficis provisionals.

La tràgica desunió dels catalans, els espanyols sempre l’han sabuda aprofitar per combatre’ls en els rars moments en què han aconseguit sobreposar-se a l’estat. Les circumstàncies canvien, però la maniobra sempre els reïx. El 1909, la propaganda de Lerroux culminà en els incendis de mig Barcelona i trencà la Solidaritat; als anys trenta, les expropiacions i assassinats de prohoms de la Lliga posà la gent d’ordre contra la República; i avui, mentre hi ha gent que ‘no pot votar la dreta’, l’estat ha descobert que el partit al qual pot confiar el redreçament no és Junts per Catalunya sinó ERC. En Oriol Junqueras, l’estat hi ha vist la baula feble de l’independentisme i s’aplica estudiosament a llimar-la. Des dels intents de seducció de Soraya Sáenz de Santamaria fins a la visita de Pablo Iglesias divendres per a negociar el pressupost de l’estat i potser alguna cosa més, passant per les visites de socialistes a les presons d’Estremera i dels Lledoners i la dels presidents de les primeres organitzacions econòmiques de l’estat, la CEOE i la UGT, la setmana passada, l’estratègia de l’estat és transparent. ERC accepta l’envit, com ho indiquen les entrevistes freqüents del vice-president Pere Aragonès amb representants del govern espanyol, mentre aquest veta qualsevol contacte amb el president. Per si calguessin més proves de la priorització de l’interès del partit al del govern, l’entrevista del conseller d’Exteriors a la BBC desautoritzant el missatge gairebé simultani del president Torra a Suïssa sobre la necessitat de mediació internacional en el conflicte amb Espanya, demostra el poc respecte del conseller no tan solament pel president, sinó pel poble que pateix la inhumanitat d’un estat que, sense intervenció exterior, no refredarà el seu ardor repressiu.

Per molt menys que això, un altre Maragall, ocupant la presidència, va foragitar tot un conseller de Governació que havia criticat José Luis Rodríguez Zapatero per la deslleialtat vers Maragall mateix. Joan Carretero era fulminat per haver dit allò que saltava a la vista i a hores d’ara és veritat oficial: que Zapatero mentia quan prometé donar suport a l’estatut que aprovés el parlament. Amb molta més raó que Pasqual Maragall, Quim Torra hauria de destituir el seu conseller d’Exteriors per haver-li contraprogramat l’estratègia internacional, absolutament vital per a l’independentisme. Si el blocatge d’ERC a Carles Puigdemont ha estat nefast des del començament de la legislatura, la insubordinació d’Ernest Maragall és una falta molt greu contra la confiança dipositada en ell pel president. No fer res lamina l’autoritat de Torra, ja tocada per les impresentables explicacions del conseller Buch arran de l’actuació dels Mossos el 29 de setembre. La impassibilitat davant actes tan greus palesa la impotència del govern no tan sols per a revalidar la República sinó fins i tot per a endreçar una estructura d’estat tan bàsica com la policia pròpia.

L’amenaça permanent de repressió i la lluita per l’hegemonia en el si d’un parlament greument fracturat obliguen el president a fer equilibris a la corda fluixa, una corda que els seus socis tenen prou cura de tensar. El compromís de Torra és sincer i la simbologia correcta, però amb la seva paràlisi perd autoritat a ulls vistents. En aquestes condicions no s’entén la reticència a convocar eleccions. Al capdavall, aquesta legislatura no s’orientava a resoldre el torcebraç entre formacions que s’esperava que caminessin juntes fins a la independència. Es tractava de derrotar el 155, és a dir, tots i cada un dels partits que el varen impulsar, desencadenant la violència policíaca i judicial, les presons i els exilis.

Des de la maniobra del 30 de gener, ERC es prepara per a governar el país amb la coneguda fórmula de Jordi Pujol que les eleccions es guanyen des del centre. Actualment, això vol dir estovar l’independentisme, allunyant-ne l’horitzó, que a la pràctica vol dir allunyar-se’n. Amb el discurs neoconvergent del realisme i reduint la reivindicació a demanar ‘gestos’, ERC aspira a instal·lar-se en l’immobilisme hegemònic que fou la vida i miracles de CiU. Si aquesta formació visqué de la renda d’una sobirania dubtosa teòricament i en la pràctica inintel·ligible, ERC vol treure rèdit del miratge d’un referèndum a pactar sense termini, però avalat amb penyores circumstancials, reversibles i segurament improrrogables. Per pactes que començaren a teixir-se amb la investidura de Pedro Sánchez i que tenen com a condició inexcusable mantenir-lo en el poder.

El capgirament de papers entre ‘la dreta’ i ‘l’esquerra’ ha estat ràpid i sorprenent. Naturalment, tot el problema ideològic consisteix a definir els termes. Què vol dir ‘esquerra’? Què vol dir ‘dreta’? Si ‘esquerra’ és rupturisme envers les classes que instrumentalitzen l’estat en benefici propi, aleshores l’actual fal·lera pactista d’ERC és ben poc esquerrana. I a la inversa, la radicalització de les classes mitjanes parcialment representades per l’antiga CiU i per ERC acosta més l’opció puigdemontista a aquella esquerra que féu la revolució il·lustrada del segle XVIII que no pas a les classes que avui sostenen la monarquia espanyola al llarg de tot el ventall ideològic. Dit gràficament: avui Puigdemont, exiliat a Bèlgica i gairebé extradit per Alemanya (sortosament hi faltà la Gestapo, per a desesperació de Llarena i de Ciutadans) es troba figurativament més a prop de Macià i de Companys que no pas ningú d’ERC.

ERC fa temps que llença coses essencials com si fossin llast inútil. Primer bescanvià la nació efectiva per un inexistent estat anacional (allò de ‘jo no sóc nacionalista, sóc independentista’). Tot seguit va renunciar a la llengua com a tret diferencial de la catalanitat, declarant el castellà llengua cooficial de la República Catalana. Resultat? Uns centenars de vots guanyats a costa de trencar el vincle amb les generacions passades i futures. De renúncia en renúncia, ERC ha acabat renunciant a la identitat. Però on pouarien el sentit de la història els republicans, si llencen la identitat al calaix de les andròmines? Si la història ja no compta, i el futur comença demà, aquest futur que encara no és res com podria mobilitzar un poble per la llibertat? Per quins cinc sous desafiaria les garrotades i els judicis, si tot el que se li proposa és anar esdevenint?

No fou pas un conjunt amorf de ciutadans el que l’any passat s’enfrontà a la més gran operació repressiva mai practicada per cap estat europeu en democràcia. Fou gent amb identitat, això és, amb memòria històrica. El català s’alçà d’un silenci de dècades, conscient que el vot sagrat el dipositava, darrere de cada votant, una sèrie llarga d’avantpassats. Amb heroïcitat i sacrifici o com la cosa més natural del món, catalans que visqueren abans que nosaltres ens van transmetre l’ànsia de llibertat juntament amb les brases de la catalanitat preservades de les tempestes de la història. Les unes són la condició de possibilitat de l’altra.

La llibertat sempre acaba devorant allò que la constreny. Identitat no vol pas dir immobilitat ni fixació; vol dir continuïtat de consciència. És el pont que uneix tots els moments viscuts en un relat, personal o col·lectiu. I relat implica transformació i superació, però també retenció i consumació en el canvi. Res no es manté igual sinó allò que és etern, com el desig de llibertat. I perquè és eterna, aquesta aspiració acaba vencent les forces que voldrien ofegar-la. Però les formes que representen aquesta aspiració a cada moment de la història fluctuen, s’alteren, es trasmuden i deixen pas a unes altres. El salt històric del poble català per reclamar la llibertat ha enrunat gairebé tots els partits del règim autonòmic, ha originat fugides i refundacions per a adaptar-los al nou nivell de la història. Dels partits dits sobiranistes, sols ERC resisteix fins ara la llei de gravetat històrica. El dubte que s’obre davant les eleccions cada dia més inevitables és si serà l’excepció i s’afermarà, detenint el sol tant de temps com calgui fins a conquerir l’hegemonia per la qual malda. O bé si, enduta per l’onada que ja ha dissolt altres sigles de la vella política, es transfigurarà en una voluntat més vibrant i més definida. Una part podria cercar el seu destí a la Crida, o com arribi a dir-se el front d’urgència que es congria per refer políticament la lluita per la República que tan escandalosament ha fallat en aquesta legislatura. I una altra part, la que avantposa les polítiques socials a la llibertat, podria aixoplugar-se en els comuns, amb el desafiament ‘d’eixamplar la base’ des de dins mateix del planter, enlloc que siguin els comuns els qui posin ERC en el tràngol de triar entre estavellar-se contra el cinisme de l’estat o contra la resolució de la gent armada amb el seu vot.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb