24.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 24.01.2026 - 21:45
Com m’imagine que passa a la major part del país, estic estupefacte i molt emprenyat amb la gestió que el govern de la Generalitat fa del col·lapse de Rodalia. Fa ja quatre dies que el servei ferroviari de RENFE a Catalunya ha funcionat, o, més aviat, no ha funcionat, segons un criteri que ningú no ha sabut explicar-me amb un mínim de coherència.
La cosa té un punt absolutament estrambòtic, si hom la pot observar amb el distanciament necessari. A les 3.00, després d’una reunió de vuit hores, et diuen que no hi haurà trens. Però a les 7.00, alguns trens circulen –no saps quins ni per què. I al migdia, els tornen a aturar tots en sec. Sense alternativa. La successió de fets, explicada així, en fred, és gairebé surrealista. Sembla inventada. Però no ho és.
El president Illa és de baixa mèdica. La comunicació sobre què li passa va ser molt estranya i segurament reclama més trasparència vist tot el que està passant, però, en qualsevol cas, això d’ara és molt i molt pitjor. El substitueix el conseller Dalmau –és un dir, això que el substitueix, perquè no n’encerta ni una. I la consellera Paneque –que és la responsable de Territori i presidenta d’una empresa que es diu Rodalies de Catalunya i que té quatre dies de vida– compareix davant els periodistes amb aquella cara que fan els polítics quan saben que el que diran no se sosté dret, però ho han de dir igualment. Demana disculpes. Parla de garanties de seguretat. Explica que s’han reunit amb RENFE i amb ADIF i amb Protecció Civil i amb el sum sum corda. I que la cosa és molt complicada. Com si no fos la seua obligació donar solucions a la gent, en comptes d’explicar-nos allò que tothom veu i sap.
Perquè la cosa és efectivament molt complicada, però no de la manera que ells ens volen fer creure. És complicada, sobretot, perquè fa dècades que ningú no inverteix seriosament en el ferrocarril català i ells –quan dic ells, vull dir els socialistes– tenen una responsabilitat principal en això. Ells tenen bona part de la culpa.
Només per parlar del darrer cicle: Pedro Sánchez és al govern espanyol des del juny del 2018. El 2019, l’execució real d’ADIF i RENFE a Catalunya –és a dir, la diferència entre el que van prometre i el que van fer en realitat– només va ser d’un 44%. El 2020, després d’Urquinaona, va ser d’un 70%, però el 2021 va caure a un 19%! –només hi van posar 248 milions d’euros, quan n’havien promès i signat en el pressupost 1.462! El 2022 només van fer realitat un 34% del que havien promès, i el 2023, darrer any del qual en tinc xifres, un 42%.
Les vies estan velles i els murs de contenció cauen. Tot això és cert. Però la raó és en les xifres, en els diners que ens han pispat, que no han posat on s’havien de posar. Són tots els diners que el govern espanyol no ha posat quan havien de posar els que ara causen el caos. I a sobre, enfront d’aquesta situació, l’actual govern socialista de la Generalitat exhibeix una incapacitat de gestió tan monumental que costa de creure.
He conegut, durant la vida, moltes persones que ocupaven càrrecs de responsabilitat i que no sabien ben bé què feien. És una situació, per desgràcia, molt més freqüent que no sembla. Però hi ha una diferència entre no saber què fas i proclamar una cosa a les 3.00 davant de tot el país, que després resulta que no és veritat i que al cap de vuit hores tomba completament.
Vull dir amb això que hi ha una diferència enorme entre la incompetència discreta –ja m’entenen vostès– i la incompetència espectacular. I el govern Illa ha optat per la incompetència més espectacular, i indignant, que puguem imaginar.
El més revelador de tot plegat és el detall de les comunicacions, de la comunicació. Diuen una cosa i en passa una altra. Anuncien que no hi haurà trens i n’hi ha. Anuncien que n’hi haurà i no n’hi ha. Per favor! Això ja no és un problema tècnic: això és un problema de govern. Un govern que no sap què passa al seu territori no és un govern, és una ficció administrativa.
La consellera Paneque, tal com tots sabem, ja va ser reprovada fa temps pel Parlament que va votar la seua dimissió. Però ella continua al seu lloc, bo i dirigint aquesta crisi. Com si res. En aquest país, les dimissions són una raresa, gairebé una excentricitat. Els càrrecs s’abandonen quan ja no queda més remei, mai per dignitat ni per coherència. Però heus ací la conseqüència: una dona que hauria hagut d’abandonar el càrrec fa mesos, la deixen continuar on no hauria de ser i acaba organitzant un Cafarnaüm bíblic del qual ni ella mateixa no sap ni com eixir.
I mentrestant, centenars de milers de persones –el “tothom” de veritat– no saben ni si podran arribar a treballar, o a casa, demà mateix. La AP-7 és tallada. Els autobusos van plens. El metro va ple. I el govern recomana el teletreball com si tothom fos funcionari o informàtic! Jo me’n feia creus, perquè hi ha una certa innocència en aquesta recomanació, una innocència que seria entranyable si no fos tràgica.
El problema de fons, naturalment, és l’estat, és Espanya. Espanya no ha invertit mai seriosament en les infrastructures catalanes, i quan ho ha fet ha estat tard i malament. Això és una evidència que ja ningú no discuteix, ni tan sols els més espanyolistes. Però aquesta evidència no eximeix la Generalitat –especialment, no una Generalitat espanyolista com la que tenim ara– de la seua responsabilitat. Si has anunciat el traspàs d’un servei, si has creat una empresa per gestionar-lo, si has posat la teua consellera a presidir-la, si, des de Madrid, fa anys que controles els diners que s’inverteixen i els que no, aleshores ets responsable. O és que el president Illa no era als consells de ministres espanyols que van prendre el pèl als catalans amb la promesa d’unes inversions que mai no van arribar? Contra qui volen llançar la culpa, si la tenen tota ells? La tenen a Madrid i la tenen a Barcelona.
El president Illa, quan torne de la baixa, em sembla que trobarà, al pas que anem, un panorama desolador. La seua consellera de Territori, cremada. La seua empresa mixta, desprestigiada, com qui diu, abans de néixer. La seua credibilitat personal, més erosionada encara. I centenars de milers de catalans –el “tothom” de l’eslògan– que cada matí es pregunten si podran agafar el tren o no.
En només quatre dies el país ja ha vist el que val aquest govern. I val poc. Val molt poc. Diuen que demà potser hi haurà servei normal. O potser no. Veient tot el que hem vist aquestes darreres hores, ja ho veurem.
I aquesta és la frase que defineix més bé la situació: ja ho veurem. Perquè un país governat pel “ja ho veurem” no és un país governat. És un país a la deriva.
