Engega una altra guerra. L’endemà, diumenge primer de març, no saps per on tirar. Has llegit una pila de titulars que tampoc saben per on tirar. Ídem al canal 3Catinfo. El dèspota de la banda esquerra de l’oceà i el seu amic llevantí s’han llançat de pet contra el dèspota de la banda dreta de l’oceà. Els atacs de fa unes setmanes del primer semblen ara un joc d’escoleta. Dictadors contra dictadors. Surt Lídia Heredia i diu que l’americà s’ha passat pel forro, com l’anterior vegada, el congrés, el senat i no sé quantes cases més que tenen per regir-se col·lectivament, que, fet i fet, no sé per a què els serveixen en aquest segon mandat del seu cap i peus i cul. No em consta que hagin protestat, ni llavors ni ara. Alguna part dels nord-americans també s’ho deuen preguntar tanmateix, què tenen a la capital, on és la seva tan pel cine preuada constitució. Tantes iranianes, tants iranians, imagino que respiren, volen i dolen. Què passarà? Quan passarà?

Lligada a la pantalla, el ritual que fa al cas. Xesco Reverter fa un resum d’urgència, o potser és Nicolás Valle o Lluís Caelles o Joan Roura, tots quatre se saben la lliçó; ara mateix no me’n recordo qui era, però fos qui fos, deixa clar que la cosa ve de lluny i no és cap broma sinó tota una altra cosa. Ara, la cosa és. Sencera, de dalt a baix, en plenitud. La presentadora Bea Duodu Owusu fa les bones preguntes que acostuma a fer, ara a Jordi Brescó, corresponsal en terres israelianes. No hi ha corresponsal que valgui a la capital iraniana. Caos. Tot va de pressa a la pantalla.

Surts de casa a escampar la boira. No vull estar lligada. Els peus pensen. Una quimera: que ens ho tirem tot a l’esquena. Embaf de guerres. Embaf de paraules mortes. Embaf d’imatges. Una guerra més, que tapa les guerres i els desastres de què hem parlat i llegit i pensat els últims quatre anys. La guerra és una ceba. En el moll de la ceba de la guerra, les guerres oblidades que continuen vives però que no tenen valor d’ús ni valor de canvi en el mercat informatiu. Aviat no en tindr​à Gaza. Aviat no en tindr​à Ucraïna. Embaf d’indiferència. Embaf de resignació. Embaf de l’embaf.

Passa un gos lligat. Crida. L’amo mira el mòbil mentre camina. L’animal no sap què més fer. El comprenc. En comptes d’ullar de mala manera l’amo i cantar-li les quaranta quan el gos se’m tira a sobre, m’aparto, amanyago el gos i tiro cap al metro. Deixem per aquí l’hostilitat de banda, si més no.