15.02.2017 - 15:18
BARCELONA, 15 (EUROPA PRESS)
La Fundació Joan Miró rastreja les pràctiques ‘do it yourself’ iniciades a partir de la dècada dels 60 fins a l’actualitat de la mà de seixanta artistes com Gustav Metzger, Yoko Ono, Esther Ferrer, Joan Hernández Pijuan, Keith Arnatt i el mateix Miró, entre d’altres, han explicat la directora, Rosa Maria Malet, i el comissari de la mostra, Antonio Ortega.
En la presentació d”Autogestió’, que obrirà les seves portes aquest dijous fins al 21 de maig en col·laboració amb la Fundació Banc Sabadell, el comissari ha destacat les “actituds i posicionaments autogestionats” d’artistes contemporanis que es van empoderar del seu propi relat per vetllar per l’autoritat de la seva obra.
En ells, radica l’origen del projecte que arrenca amb la galleda blanca ‘American Dino’ de François Curlet que amb un antena periscòpica tracta de fer esforços per posar-se en contacte amb l’espectador de l’exposició, dividida en quatre zones.
La selecció d’obres mostrades mostren una “gestualitat” pròpia que contrasta amb dinàmiques de mercat o amb tendències dutes a terme per artistes com Hernández Pijuan, qui del 70 al 73 va abandonar l’informalisme per propostes detallistes evocadores de René Magritte com ‘Petit tall sobre 110 cm’.
Per al comissari, que ha insistit que el concepte d’autogestió es desmarca de l’autorefinançament i precarització, alguns dels pesos pesats del moviment són Gustav Metzger i Yoko Ono, dels quals es mostren treballs, així com un còmic editat en forma de fanzine en el qual Carla Fernández esbossa la relació entre l’art i la vida en l’obra de Metzger.
En un primer espai es poden veure exemples didàctics sobre posicionaments autogestionats amb la instal·lació ‘One hundred things that are certainly not art’ de Cesare Pietroiusti, en què dues artistes catalanes han col·laborat per recollir un centenar d’objectes no artístics entre veïns del Poble Sec de Barcelona.
Una segona sala explora exemples de gestos espontanis d’apoderament i contestació al sistema artístic amb exemples com el d’Hernández Pijuan, així com el de Michelangelo Pistoletto que amb l”Struttura parlare in piedi’ elimina tota possibilitat d’interpretació en indicar que la seva escultura és una estructura en la qual recolzar-se per xerrar amb d’altres i res més.
Una de les gestualitats que condensen en gran manera l’esperit del projecte és la de Keith Arnatt, a qui se li va demanar una obra per a una exposició d’art conceptual a Londres, i de forma educada va demanar per favor no intervenir fruit d’una decisió pensada i reivindicada que es recull en un escrit en una paret de la Fundació Miró.
En un tercer espai, s’aborda el concepte de l’autogestió des de la inclusivitat, mentre que en l’últim espai s’aborda la naturalització que molts artistes han fet dels plantejaments del ‘do it yourself’.
Seguint l’esperit de la mostra, el catàleg de l’exposició es ven sense tapes per cobrir-lo, que són precisament el text de sala que el visitant pot tenir en mà per seguir el recorregut i que en una última vida serveix per completar de forma manual el catàleg d”Autogestió’.
“NOTES Al PEU” FETES A MÀ
En aquesta línia, les etiquetes preceptives de les obres d’art, també es veuen acompanyades amb textos fets a mà que serveixen com a “notes al peu” per aportar informació i sensacions sobre les peces d’una forma menys autoritària.
Està feta des de l’emoció, tant per part del comissariat com per les obres dels artistes que cuiden, sovint amb una estètica preciosista, la seva peça com una acció protesta per la situació del mercat de l’art.
