02.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 03.10.2025 - 02:15
L’abordatge de la flotilla de Gaza per les forces israelianes és molt més que un incident violent en aigües internacionals. Podem considerar-ho –i crec que ho hem de considerar– com el símptoma d’una tendència creixent i preocupant: la privatització de la diplomàcia internacional. A partir del moment que activistes civils han d’arriscar la vida per trencar un blocatge que la comunitat internacional condemna però que –a la pràctica i mirant els resultats– tolera, ja no podem dir que tinguem davant tan sols un acte d’activisme: també tenim davant el fracàs manifest del sistema diplomàtic establert.
La decisió de centenars de persones d’embarcar-se cap a Gaza i fer-hi camí no naix de cap desig aventurer ni d’un romanticisme polític. Naix d’una conclusió que podem qualificar de desencantada: són conscients que els seus governs, les Nacions Unides, la Unió Europea i totes les institucions que se suposa que han de vetllar pel dret internacional no fan res contra l’actuació d’Israel a la franja de Gaza –o, si no voleu que siga tan dur, no fan allò que caldria.
I aquest és el context real de la flotilla que em sembla que hem d’explicar obertament. No és que els activistes proven de substituir la diplomàcia, com diuen alguns; és que la diplomàcia ja s’ha substituït tota sola per la retòrica, buida.
Quan les institucions internacionals, en vista d’una situació d’una gravetat tan extrema, es limiten a gestionar l’status quo en compte de fer tant com calga per transformar-lo; quan la diplomàcia no aconsegueix de canviar la realitat sobre el terreny i van passant les setmanes i els mesos i la destrucció continua i continua, els ciutadans que encara creuen en la justícia internacional es troben abocats a l’acció directa. Amb tota la raó del món.
I, en aquest punt, la pregunta incòmoda és què diu això sobre la legitimitat del nostre ordre internacional? Què significa? Perquè si els ciutadans s’han de fer càrrec de missions que correspondrien –en bona lògica– als seus governs, no hem d’entendre que tot plegat és una crisi de l’arquitectura diplomàtica mundial?
La gent que ix al carrer, la gent que s’embarca, per què ho fa? Doncs perquè van passant les setmanes, van passant els mesos i van passant els anys i no es veuen canvis en una situació intolerable del punt de vista dels valors humanitaris més bàsics i compartits, una situació cada dia pitjor. La gent que ix al carrer, la gent que s’embarca simplement és que ja no confia –amb tota la raó– en la capacitat de la comunitat internacional de controlar i resituar les accions del govern israelià per a defensar els civils palestins.
I és per això, a més, que l’activisme de la flotilla no origina solament tensions amb Israel, sinó també –i cada dia més– amb els seus estats, amb els seus governs, amb els partits polítics. L’exemple palès han estat les dues embarcacions militars, espanyola i italiana, que s’hi van enviar. Què han fet? De què han servit? I si no han servit de res, per què s’hi havien enviat? Com és possible que un dia reconegues l’estat de Palestina i l’endemà acceptes el pla de pau de Donald Trump, que allunya en el temps la possible existència d’aquest estat palestí que tu ja reconeixes? I quina mena de sanció és deixar de comprar armes israelianes excepte –remarque això de “excepte”– quan “es consideren imprescindibles per a la defensa”? La relació entre l’estat i el ciutadà activista, amb situacions com aquestes, es torna evidentment incòmoda, perquè l’estat vol mantenir el monopoli de l’acció exterior, però la realitat és que, com que ha renunciat a exercir-lo amb fermesa, hi ha una part de la població que no ho vol tolerar més.
A parer meu, el gran mèrit de la flotilla és exposar d’una manera monumental un enorme buit: el que hi ha entre allò que la comunitat internacional diu que defensa i allò que realment està disposada a fer. Perquè si els ciutadans han d’assumir el risc que els governs eviten, aleshores qui ha fallat, realment?
Em fa l’efecte que la resposta d’aquesta pregunta diu molt més sobre l’estat de la nostra democràcia –i del nostre sistema internacional– que no ens agradaria admetre.
PS1. He fet una Pissarreta centrada en la discussió sobre si l’acció d’Israel és legal o no, segons la legalitat internacional. Vegeu-ne el vídeo.
PS2. Avui els principals sindicats de metges de Catalunya, el País Valencià i les Illes han fet una crida a una vaga contra la renovació de l’estatut marc –la norma bàsica, aprovada el 2003, que regula els drets, deures, condicions de treball i règim jurídic del personal dels serveis de salut públics. Alba Tebar ens explica en aquest article què demanen i per què.
PS3. Al Marroc, les protestes de l’anomenada “generació Z” hi originen una gran tensió, amb una reacció molt nerviosa del règim que ja ha causat tres morts en incidents al carrer. Sam Metz ens explica des de Rabat què hi passa: “El govern del Marroc promet reformes mentre les ‘protestes de la generació Z’ pugen de to”.
PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderoses del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord en la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.
