La finca incendiada de Campanar dos anys després: tornar-hi sense oblidar

El 22 de febrer de 2024, avui fa dos anys, a la ciutat de València bufava un vent de ponent de vora 50 km/h. Poc abans de les 18.00, aquest mateix vent va escampar un núvol de fum negre que va ser visible pràcticament a tota la ciutat. Venia del barri del Campanar, d’una de les finques blanques i noves que es van construir durant l’expansió del barri, quan es va inflar la bombolla immobiliària. Quan la gent del Marítim o del Mercat es preguntava què era allò, encara no se sabia que l’edifici quedaria completament calcinat. No se sabia que resultaria una trampa mortal per a deu persones, ni que els bombers trigarien dies a considerar extingit l’incendi i que s’obriria un debat llarg i agre sobre les causes, sobre els materials, sobre els revestiments de la façana, que va resultar que eren molt inflamables. I encara, sobre les instruccions que els bombers van donar a una família de quatre membres que van morir al bany de casa després d’acomiadar-se de la família… Avui els recordaran en un acte d’homenatge als peus del dinosaure que continua allà, intentant de tornar a la vida.

Dos anys després, l’edifici, que domina una rotonda molt gran per on circulen cotxes en totes les direccions, continua tenint les cicatrius obertes, però la façana ja no té aquell color negre insuportable que recordava què havia passat aquell dia. Fa mesos que la van netejar i li van canviar el color de sutge per un de gris. És tot environat amb una xarxa gruixuda que era blava i ara ja s’ha descolorit un poc. Desenes d’operaris de tots els oficis van amunt i avall per fer-lo reviscolar. Als baixos encara hi ha els rètols gegants de la botiga de la cadena d’objectes de regal i decoració Tedi, i del concessionari de cotxes elèctrics de la companyia xinesa BYD.

És divendres al migdia. Fa aire i fa sol i el cel és ben blau. El barri ja ha assimilat la presència de la finca incendiada, però encara costa de no aixecar el cap quan hom circula per allà cercant un aparcament. Els records d’aquella nit de foc i de llàgrimes són inevitables.

Hem quedat amb Enrique Salvador, que és el president de l’associació de propietaris que es va constituir amb l’únic objectiu de tornar a fer habitables els 137 pisos que ocupaven vora 400 persones. També hem demanat a Julián, que era el conserge de la finca d’ençà del 2009 i ho tornarà a ser quan hi tornen els veïns, que ens acompanye.

Els records de Julián, el porter que va salvar desenes de vides

Ara Julián treballa al departament de llenceria de l’Hospital General, però ja frisa perquè tot torne a lloc. Ha rebut medalles i reconeixements que el distingeixen com un heroi, ha viatjat a l’estranger i diu que a tot arreu el coneixen. L’endemà de l’incendi tothom el cercava i l’assenyalava com l’àngel que va salvar vides.

Explica que viu relativament a prop d’allà i que hi passa sovint. No ha perdut el contacte ni amb l’edifici, que considera casa, ni amb els veïns, que considera amics. Encara els recull el correu i queden per esmorzar en algun bar a prop d’allà. Ja ha pujat unes quantes voltes a veure com va la rehabilitació.

S’emociona quan evoca el 22 de febrer de 2024. Quan li preguntem com van anar les coses, els records s’amunteguen. Diu que va tenir la mateixa sensació que tothom quan va veure que hi havia un pis que es cremava, no es va imaginar mai com acabaria tot allò. “Em vaig adonar de l’incendi pel fum, i quan vaig eixir em vaig adonar de la magnitud que havia agafat. Ningú no es pensava que es cremaria tot l’edifici. Era impensable.” Abans d’eixir i d’adonar-se de l’infern, va anar porta a porta i planta a planta, pujant i baixant a peu, tocant perquè la gent isqués. “Jo no sabia si hi havia gent a les cases, però hi tocava. Cada vegada hi havia més fum i vaig demanar als bombers que em deixaren un equip per poder pujar amb ells, però no em van deixar. És lògic.” Finalment, es va quedar a la planta baixa per ajudar com podia. Els veïns li ho agrairan sempre.

Les noves mesures de seguretat

Merche Salavert és la gestora del projecte de reconstrucció. És a dir, la tècnica que treballa per als propietaris perquè l’execució de les obres es faça tal com és projectada. Ens assegura que els pisos han d’estar acabats el mes de desembre i que els propietaris podran tornar quan la paperassa administrativa i els permisos estiguin resolts. Amb la imatge de l’incendi al cap, aquelles flames que avançaven sense control per la façana fins que van abraçar tot l’edifici i el van consumir per dins i per fora, li preguntem per les mesures de seguretat.

Primer, el revestiment de la façana, que tanta polèmica va ocasionar després de l’incendi. S’ha optat per cobrir tot l’esquelet amb peces de ceràmica dissenyades expressament per a aquesta finca i fabricades per Gres Aragón, una empresa especialitzada de Terol. L’empresa constructora ha tingut cura de tenir-ne ja una mostra feta per ensenyar-la en aquest segon aniversari. L’explicació i la tècnica són complexes. El formigó es folra amb un material de llana ignífug, i entre aquesta capa i la de ceràmica hi ha un espai. A més, es farà per zones, i es deixarà espai entre els uns i els altres, perquè, en cas d’incendi, les flames quedin frenades en un espai determinat sense contagiar la resta.

Hi ha més elements de seguretat que s’han hagut d’aplicar abans de tornar a fer habitable l’edifici. Les normes d’edificació i seguretat actuals no són les mateixes que quan es va projectar a principi de segle. Es modificarà la disposició de les escales d’emergència, per exemple, i s’incorporaran portes tallafocs a les plantes. El mur que dividirà els habitatges serà de rajola, i les comparticions interiors de cada pis continuaran essent de Pladur. Tots els habitatges recuperaran l’aspecte i la distribució que tenien abans de l’incendi.

Una visita a les entranyes de l’edifici

Ja ho podem veure, perquè en la segona planta n’hi ha un de pràcticament acabat. Abans s’anomenava pis pilot i ara rep el nom de pis tècnic. Serveix per a comprovar que tot el que s’ha projectat és factible. Realment, és un dels pisos que d’ací a uns mesos es lliurarà als propietaris, però serà el pioner, el més visitat de tots.

Hi entrem amb Merche Salavert, Julián i Enrique Salvador, el president de l’associació de propietaris. Impressiona. Dues habitacions, una sala amb un balcó, un bany i una cuina no gaire gran. Les finestres tenen aïllaments i vidres de qualitat, i les portes són blanques. Els sostres són baixets perquè per dins transcorre la instal·lació de la climatització. Els baldons de les portes i els endolls ja són al seu lloc. La tarima i els sòcols, ben col·locats. I el polsim habitual de les cases acabades d’obra, que es cola pels intersticis i es diposita en els porus de la pell.

És com una illa blanca, de poc més de setanta metres quadrats, envoltada per un territori inhòspit, de centenars de metres quadrats de grisor i d’estructura nua, d’enderrocs, de cables, de conduccions, de cintes i de piles de material que espera amb paciència que el col·loquin al lloc adequat d’aquest trencaclosques. Només el moviment de les armilles grogues dels treballadors trenquen la monotonia.

Del balconet estant es veu el pati comunitari amb la piscina, que també necessita ser reparada, i tot de materials de construcció. Fins allà van caure desenes de planxes deformades que sortien disparades quan el foc les consumia. També es veu l’altra torre del complex, amb els operaris que treballen, fan soroll i transporten materials d’ací i d’allà. Tots són molt conscients d’on són i per què fan el que fan. Saben que quan pinten o instal·len qualsevol cosa ho fan damunt les ferides i la vida anterior de l’edifici.

La unió dels propietaris

I és al balcó on parlem amb Enrique Salvador. Ell és el propietari del pis de la porta 120, de la desena planta de l’edifici més baix. No residia a l’edifici perquè treballava fora de València i va saber de l’incendi perquè uns amics el van informar. Hi tenia llogaters. Quan va poder arribar a la zona cordonada va observar, de baix estant, que el foc arribava a casa seua.

Parlem de xifres. La reconstrucció costarà entre 21 milions d’euros i 22 que es pagaran amb els diners que han cobrat de les assegurances. Tant la general de la finca com la individual que cada propietari tenia contractada. “Per evitar conflictes, hem creat un compte i hem negociat amb les companyies i amb els veïns perquè la indemnització es dipositara directament en aquell compte. La recaptació ha estat total i pots anar a una licitació amb la constructora perquè has d’anar amb els diners per davant.” En el cas d’alguns propietaris que tenien una infraassegurança i uns quants que no en tenien, la indemnització l’ha completada l’assegurança de la comunitat.

Quant a la judicialització del sinistre, Salvador recorda que la causa es va arxivar molt ràpidament i que la comunitat de propietaris van demanar a l’Audiència de València que reobrira el cas, però es va tornar a tancar perquè no hi havia noves línies d’investigació. Va quedar fixat que la causa del foc va ser el mal funcionament del motor d’una nevera. Però, què passa amb els materials de construcció que van causar aquell infern? Ningú no se n’ha fet responsable? “La realitat és que quan s’instal·laren aquells materials, complien el codi tècnic d’edificació d’aquella època. Per eixa banda, no hi ha res a fer. I, per una altra banda, el constructor està desaparegut. No pots demanar responsabilitat a algú que ja no existeix”, lamenta.

No és gaire habitual això que ha passat amb aquest edifici de Campanar, que tots els propietaris es posin d’acord a destinar les indemnitzacions de les assegurances a la reconstrucció, que continuïn units en una associació. “Ningú no s’ha despenjat. Tenim un objectiu molt gran i únic, tots els veïns. Si volíem que l’edifici fos rehabilitat, havíem d’estar tots junts, i això és el que fem.”

Des del punt de vista personal, Enrique Salvador, que ara sospesa la possibilitat d’instal·lar-se en la finca amb la família, diu que quan veu com evoluciona té un sentiment agredolç. No poden oblidar les deu persones que no tornaran. “Si tornem, ho farem amb la màxima il·lusió, perquè Campanar és el nostre barri.”

Per un moment, tornem al dia 22 de febrer de fa dos anys, i als dies que van venir després. Recordem la mobilització, tant ciutadana com de les institucions, per a reallotjar les famílies que van quedar sense res. Literalment, amb la roba que duien posada. Sense papers, sense documentació, sense records. I recordem també que es van habilitar hotels per passar les primeres nits i que, en molt pocs dies, l’Ajuntament de València va posar a disposició d’aquells que ho necessitaven una finca de pisos socials, encara per estrenar, al barri de Safranar. Quan es va acabar el termini per a ocupar aquells pisos, els van adjudicar ajuts per pagar el lloguer. També es va negociar amb els bancs que els propietaris amb hipoteca pendent tinguessin una moratòria per a continuar pagant-la quan tornin a gaudir dels seus pisos. Tot això, reconeix Salvador, és una actuació que no és habitual. “Avui, els ajuts al lloguer continuen actius, i ho seran fins al final de la rehabilitació. És un exemple de gestió per a no deixar ningú enrere, perquè tothom puga viure després de l’incendi.”

El futur

Quan acabem la visita pugen companys d’uns altres mitjans de comunicació i tant Enrique Salvador com Julián, el conserge, tornaran a contar la història d’aquell dia i el desig de tornar-hi. A pesar de l’aspecte desolat que encara mostra l’edifici, ho tenen a tocar. Salavert insisteix a dir que els terminis s’han de complir i que el desembre els operaris han de ser fora d’allí. Llavors, l’edifici de Campanar lluirà una nova pell de ceràmica blanca una mica lluent i la fesomia d’aquella enorme rotonda tornarà a canviar. Els veïns de les finques del voltant, quan guaitin del balcó estant, ja no veuran el negre del sutge, sinó que s’enlluernaran amb el blanc. I dins, la vida tornarà als passadissos, a les zones comunes, al jardí i a la piscina. I Julián deixarà el departament de llenceria de l’Hospital General per tornar a tenir cura dels seus veïns.