El cap de setmana passat tot de catalans es van desplaçar a Barcelona per protestar per les seves coses de catalans. És una tradició molt nostra, i pocs deuen ser els turistes que no tornin a casa amb alguna de fotografiada. Dissabte mateix, unes estrangeres es retrataven davant d’una pancarta en el seu anglès nadiu: “No farmers, no food, no future”. Els tractors havien tornat a la capital en una nova modalitat de mobilització: la protesta amb motiu de l’aniversari d’una protesta anterior, els dos anys de la històrica Revolta Pagesa. Pot ser una idea per a les pròximes manis de mestres, de metges, de bombers i de qui li toqui ara, si s’ho volen apuntar a l’agenda de l’any que ve.

A partir de certa generació, molts no recordem la coincidència de tantes crisis de país en un temps tan comprimit. Per això, és inevitable pensar en les grans manifestacions independentistes que, per molt menys, o per molt menys simultàniament, havien rebentat de gent les avingudes i els carrers que avui acullen manis esclarissades i a pas lleuger. Amb més raons que mai, la concurrència no creix. El relat generalment acceptat és el que carrega tot el pes de la desmobilització en la ressaca postprocés, però això no ho explica tot ni de bon tros. La gesta colossal de concentrar un milió d’ànimes el mateix dia, a la mateixa hora i al mateix lloc només podia haver estat mentre encara era possible, això és: abans de l’auge de l’enginyeria algorísmica i del seu poder fragmentador, que ha atomitzat les societats en infinites bombolles d’interessos individuals en detriment dels col·lectius.

Ens va anar d’un pèl: si aquesta història nostra hagués fet una mica tard, posem-hi un lustre més, aquella comunió massiva de catalans no hauria tingut manera de congriar-se amb èxit. Van ser les últimes manifestacions de “no mirar el del costat i demanar-se a qui vota”, que ara ens sembla tan ingenu, també amb el benentès que votàvem tots. De desavinences entre afins sempre n’hi ha hagut, ja sento que pensa algú; la diferència és que aquest “sempre” de sempre ha quedat obsolet per a explicar el present. La necessitat de comparar l’ara amb l’abans de la disrupció algorísmica és una reacció comprensible, l’instint de buscar la seguretat en allò conegut, animalets com som. Però fins aquí. Donem gràcies que ho vam viure, perquè va anar de molt poc. Ara som en una nova era en què l’acció ha de competir amb la mandra, el carrer amb les plataformes de l’atenció, la democràcia amb l’odi i la polarització. Per quan torni a ser l’hora, si és que ja no l’és, hem de pensar en fórmules diferents.

Mirem-nos-ho una mica més. A les manis contra la caiguda de Rodalia, cridava l’atenció la mitjana d’edat tan avançada dels assistents. Si tenim en compte que els jóvens són els usuaris per excel·lència de la xarxa, i sense descartar la ironia que no tinguessin trens per a anar a protestar contra els trens: quina victòria de carrer es poden apuntar, en les seues curtes vides de nadius digitals? Són en una altra pantalla, literalment. Mentrestant, als vells encara ens mou la inèrcia de fer-nos veure físicament, a l’antiga, convençuts que el ritual encara té sentit en els nostres dies. I ei, per mi que sigui per molts anys. Però el jovent, més utilitari perquè així l’hem fet, sol tindre altres maneres de regalar el seu temps. 

Que no se’m malentengui: poques lliçons els podem donar els grans, que ni tan sols hem sabut ajuntar uns indepes amb uns altres indepes al mateix lloc el mateix dia, oposats per la poca-soltada de cinc hores de diferència. Per la seua banda, sort en va tindre la manifestació dita unitària, segmentada al seu torn per un centenar d’agrupacions modestament representades. Un altre símptoma d’un model esgotat: davant del caramel·let d’una fallida de país total, amb l’independentisme a mata-degolla, ningú no és capaç de prendre-li el relleu del carrer ni regalat. D’una població de vuit milions, per pocs que se sentissin el país prou seu per posar-hi el cos, ja serien molts, però això és matemàtica passada: mobilitzar físicament la gent és massa lent, massa car, massa exigent per totes les parts. Total, per unes imatges que amb prou feines reverberaran en les mateixes cambres d’eco a les xarxes. Total, per una notícia que durarà a les portades un dia si hi arriba.

La indignació presencial, desposseïda del poder de pressió que havia tingut en el passat, és una comoditat inèdita per als governs i els partits-empresa que s’hi instal·len: no cal tindre gaire paciència, tota protesta esdevé una guspira informativa que de seguida queda sufocada per tres mil esdeveniments més. Goita la concentració pagesa davant de la conselleria: els interpel·lats es van poder llevar ahir al matí amb el carrer net i escombrat a canvi d’un altre cabàs de promeses, promeses que esdevenen titulars, titulars que es poden compartir a les xarxes i permeten de guanyar temps, que és com va la política d’ara.

Apuntàvem més amunt allò de fer coses diferents en consonància amb els nostres temps. Si agafem la crisi dels trens com a experiment, i en absència d’una oposició sobiranista funcional, detecto dues maneres de canalitzar la indignació per part de dos partits que encara no han passat la prova del nou de manar: una, la dels muntats a l’onada nacionalpopulista global, que va sola, consistent a no donar suport a cap protesta i esperar el premi del vot de càstig; una altra, la dels extraparlamentaris que han començat a gestar idees per a cada ocasió, com la d’impulsar una ILP per fer fora RENFE del país si ho volen prou signants, perquè menys dóna estar parat.

Si hi ha receptes del passat que encara funcionen, la d’Arenys va començar així: amb gent movent el cul per un objectiu concret, posant-hi hores del seu temps, cridant a la participació sense excepcions. Ara, amb les xarxes, el radi d’acció s’amplifica i la participació se simplifica: és això nou, que fa patir l’entorn de l’agenda de la reconciliació, el poder latent que ja no es mesura al carrer. Llàstima que l’independentisme encara serem capaços de girar-nos d’esquena a una bona idea, fins i tot essent de consens, només perquè no ve dels nostres, presos d’algun d’aquests mals enverinadors com el que va propiciar l’absurditat de les dues manifestacions. En fi, senyores, un cop més, tant de bo m’equivoqui en tot.