La festa major del llibre en català

Tot i que té l’origen –remot– en la fundació de l’orde dels mercedaris per part de sant Pere Nolasc, amb el suport i patronatge del rei en Jaume i l’orientació de sant Ramon de Penyafort, assessor jurídic i conseller del monarca, el fet és la veneració de la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona és relativament recent. Tan “propera” com pot ser una plaga de llagostes viscuda l’any 1687, que va fer que els barcelonins li imploressin la salvació d’aquella molestíssima presència, miracle alliberador que el Consell de Cent agraí amb l’adopció del patronatge. Van haver de passar dos segles perquè aquest fos confirmat per l’ultramuntà Pius IX, en un moment tan convuls com l’esclat de l’anomenada Revolució de Setembre –també coneguda com la Gloriosa–, quan la ciutat més aviat celebrava la caiguda dels Borbons i no estava per gaires orgues. Fou Francesc de Paula Rius i Taulet qui impulsà la primera celebració de la festa. Esdevingut regidor de festes de la ciutat, aquell de patilles memorables, es va treure del barret de copa l’Exposició Universal de 1888 –mare dels grans esdeveniments ciutadans–, que va permetre d’urbanitzar això que avui és el passeig de Sant Joan i la Ciutadella, com a seus de l’esdeveniment mundial. Distingit per la reina Maria Cristina d’Habsburg-Lorena com a marquès d’Olèrdola, on tenia una casa la família de la seva esposa, va morir pobre i sense un pam de terreny a la ciutat que havia fet créixer. El seu fill, Manuel Rius i Rius, també fou batlle, i passà del republicanisme nacionalista inicial a l’adhesió dinàstica, coincidint amb la rehabilitació del títol.

De l’Exposició del 1888 a la Setmana del Llibre en Català

És precisament a tocar de l’Arc de Triomf, monument civil que no commemora cap batalla ni victòria militar, sinó que senzillament era la portada d’entrada al recinte de l’exposició, on enguany s’ha tornat a celebrar la Setmana del Llibre en Català, la gran festa de l’edició en català, que d’un quant temps ençà marca la reentrada literària al país. Alguns som prou grandets per a haver visitat la Setmana a les Drassanes, on va estar quinze anys –del 1990 al 2005—, després d’haver-se organitzat a l’estació de Sants, el primer any, el 1983, i durant cinc anys, o a l’estació de França. En acabat, li hem anat seguint l’itinerari nòmada: a la plaça de Catalunya, al parc de la Ciutadella, al pla de la Catedral i al Moll de la Fusta. Fins i tot a Sant Cugat, quan la fira es va trobar sense lloc a Barcelona. Haver-me acostumat a visitar-la, quan no era encara, potser, això que ha acabat esdevenint, és una d’aquelles coses que a mesura que et vas fent gran agraeixes als pares. Com sovint ens adonem, ja crescuts, que el vincle emocional que hem travat amb la festa major va començar abans que en fóssim conscients. Seguint amb els ulls encuriosits els gegants, a coll dels nostres soferts progenitors. L’evocació de la festa major no és pas a la babalà, perquè enguany, i per segon any seguit, la Setmana del Llibre en Català coincideix amb els dies de la Mercè, la festa major de Barcelona, i es produeix entre tots dos esdeveniments una imbricació realment notable.

De fet, podríem dir que les festes majors –es diguin Santa Tecla, les Santes, les Fires de Girona o la Mercè– són un estat d’ànim col·lectiu, que esclata al carrer amb la participació agregada de tots aquells que s’hi volen afegir. Establertes en un calendari per un programa festiu, s’escampen desbordants per les places, pels parcs, per les avingudes. Nosaltres sortim sovint sense cap previsió ni cita, conscients que trobarem algú altre conegut i que el dia, la tarda o la nit se’ns esfumarà, entre converses i rialles. La Setmana es pot dir que té un caràcter similar, però, amb els llibres per leitmotiv… al costat de la cervesa. Hi acudeixes sense cap pla, ni cap llista prèvia de compres a fer. No hi has quedat expressament amb ningú, però saps que et passaràs la jornada encaixant, fent petons o abraçades a editors, escriptors, responsables de premsa o llibreters. Saps que les converses, per més intenses que siguin, s’esfilagarsaran i es perdran llàgrimes en plena tempesta. T’asseuràs a escoltar presentacions, debats, entrevistes, converses o recitals, i tornaràs a casa amb el sarró ple de llibres i la targeta tremolant.

Una setmana que no duri deu dies i prou

A tall d’exemple, dimarts hi vaig fer cap, aprofitant que acaba de fer una entrevista ben a prop del passeig de Sant Joan. Vaig comentar un seguit de curiosíssimes connexions amb Núria Iceta, l’ànima de l’Avenç, i a la mateixa parada vaig assistir a aital entusiasme pel llibre de Míriam Cano, Metamorfosi, que va ser el primer volum que me’n vaig endur. A continuació, vaig arribar a un dels escenaris, on em vaig haver de fregar els ulls per acabar d’entendre què s’hi feia. Amb el títol “Dos debuts amb 100 anys de distància. Josep Pla i Manel Vidal“, es proposava a l’autor de La passada a l’espai un diàleg amb Xavier Pla, biògraf de l’escriptor empordanès i autor d’Un cor furtiu, la lectura que ha acompanyat el de Salt a la platja. El professor Pla va traçar els paral·lelismes entre ambdues obres, i va mostrar-se entusiasta amb el llibre del “sotaner”, potser un xic cohibit per la premissa trampa que li havia parat el murri de Bernat Reher. Per a demostrar que el futbol pot ser una excusa com qualsevol altra per a acabar parlant d’un mateix, el professor Pla es va treure de la butxaca un article de qui va ser futbolista amateur als Maristes de Girona sobre Johan Cruyff, escrit l’any 1974, on els dos genis es fonen en un sol retrat. En acabat, mentre les cadires les ocupaven els savis Raül Garrigasait, Joan Bordeus, Jordi Cornudella i Perejaume, per a parlar de “Art i profecia”, ens vam trobar en un d’aquells guirigalls de converses entrellaçades, en què recordem, per exemple, l’escriptora Núria Bendicho –que poc abans havia participat amb la crítica literària Marina Porras en un diàleg sobre “El sud de Faulkner i McCullers”– comentant els estralls de les darreres pluges a l’Alt Urgell, en una rotllana on hi havia la periodista Eva Piquer i l’editora Maria Bohigas. I tot això en menys d’una hora.

Tornàvem cap a casa, tard i amb la bossa plena de llibres, sense ni haver pogut passar pel bar, quan vam topar amb una de les persones que més saben com va realment això del llibre, la lectura i el món editorial. Sense caure en el pessimisme, tots dos vam preguntar-nos si aquell passeig que feia realment goig de veure, els èxits de públic, les xifres de vendes encegadores, la maquinària de tot el sector en pes funcionant a tot gas i el triomfalisme que hom està temptat d’expressar –un triomfalisme molt semblant al que es destil·la per Sant Jordi–, no era un miratge. Perquè aquest és el risc que es corre tant a la Setmana com a la festa major, on sempre hi ha una alegria genuïna però excessiva, un optimisme més de la voluntat que de res més, una vocació de vestir-nos de gala i creure’ns els més nets i nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços, i una glòria efímera de castells de focs. Els romans deien allò de “post festum, pestum” i, si no volem donar-los la raó, hem de saber mantenir el to tot l’any, no pas una setmana o deu dies i prou.