La ferida oberta de la gota freda: el dol de Dolores Ruiz, un any després

Quan Dolores Ruiz parla, el món s’atura. Per això, quan al desembre, en el funeral de la catedral de València, es va adreçar a Carlos Mazón per explicar-li tot el que havia perdut per culpa de la seua negligència, Mazón va haver d’ajupir el cap i escoltar-la. Aquest sintagma, “tot el que he perdut”, el torna a repetir davant el seu xalet de Xiva, on sembla que el temps es va aturar quan l’aigua es va retirar. L’únic senyal de vida que hi queda és fruit del pas de les estacions, que han omplert de vegetació salvatge, insectes i feristeles tot allò que abans era l’hort, el jardí, la piscina, el taller, el cordó de xiprers madurs que envoltava la finca, l’esplanada on la família s’asseia a prendre la fresca… Ara es fa complicat de caminar per un terreny que, abans de ser arrossegat, era pla.

Dolores Ruiz diu que no té ganes ni il·lusió per a refer el xalet. D’ençà d’aquell dia no hi ha tornat gaires vegades. Ara hi va perquè és la vigília del primer aniversari de la gota freda. Abans, ha anat al cementiri de Xirivella, a deixar-hi tres rams de flors per a honorar i recordar tot el que ha perdut: el seu marit Emeterio i els seus fills, Jesús Andrés i Javier. La vida, diu. Ells són tres de les 229 víctimes mortals que va causar la gota freda ara fa un any. A la bossa, hi du sempre un sobre amb les seues fotografies somrients. També els du a les concentracions, perquè tothom sàpiga qui són. L’acompanya la seua germana menuda, Pili, i l’espera Anita, la germana gran, que té la casa al costat. És tan a prop que hom ha de fer un gran esforç per a imaginar la força amb què l’aigua i tot el que arrossegava va colpejar contra les seues cases.

Abans no arribe Dolores, Anita, que és al pati i ens veu arribar, ens vol contar els fets. Té pis de dalt, i ella i el seu marit hi van poder pujar quan l’aigua ja els arribava per la cintura. La família de Dolores va intentar recórrer els pocs metres que els separaven, però ja no van poder. D’allà dalt estant, Anita sentia, i intuïa més que no veia, el calvari pel qual passava la seua família. Parla de tsunami, pel soroll eixordador que feia aquella massa quasi compacta que avançava a gran velocitat cap a les cases. Els venia de dalt i de tots els costats, i recorda com tota una plantació de pebres, que era en un hort a molts metres de distància, va entrar dins sa casa.

Fa un dia molt clar i el sol escalfa. Hi ha un silenci que crida a la introspecció. Uns metres més enllà, a l’altra banda del camí, encara hi ha munts de runa que l’ajuntament no ha recollit. De mica en mica, gent que passa per allà hi llança tota mena de deixalles i Anita tem que es convertesca en un abocador il·legal. A uns quants metres de la casa, però dins el perímetre, hi ha una línia feta amb tot de canyes verdes que assenyalen per on discorre el barranc. Com que l’hort que conreava Emeterio el separava de la casa, si alguna vegada anava ple i vessava, tot el que feia era negar-lo, però la terra era capaç d’absorbir tota l’aigua. Això ho recorda, Dolores, com una cosa habitual i que no els va fer patir mai.

Les tres germanes es fonen en una abraçada. No poden evitar les llàgrimes, però ràpidament es refan, parlen i es besen. Són boniques, les flors. No li costa, a Dolores, recuperar el somriure en un moment donat, per narrar una anècdota, o per recordar que en aquesta casa, feta maó a maó pel seu marit amb l’ajuda dels fills, va ser feliç. Diu que tenia tot el que necessitava per a viure-hi i per a reunir la família. Quan Emeterio es va jubilar, s’hi van traslladar. Al pis de Xirivella, només hi anaven si tenien visita al metge, o per buidar la correspondència de la bústia. Vivien tranquils al camp, però no estaven mai sols, perquè al costat hi ha la germana i el cunyat. De fet, van ser Anita i el seu marit que l’any 1995 els van vendre una part de la parcel·la, que és molt gran, perquè es fessen la casa amb la teulada a dues aigües, de color ocre. És per això que, en un moment donat, diu que, a banda dels éssers estimats, també ha perdut la seua manera de viure.

Fa calor i Dolores es lleva la jaqueta de llana negra, com tota la roba que porta d’ençà d’aquell dia. Viu el dol molt cap endins, però també necessita demostrar-lo. Ens demana que passem dins la casa, ara tancada amb pany i forrellat, i amb algunes finestres cegades amb maons i ciment. Dolores i la seua família ens mostren algunes fotografies de la destrossa. En una, que sembla impossible, es veu un tronc grossíssim que va entrar al saló com un torpede, foradant la reixa de ferro que protegia la finestra.

Totes les finestres de la casa tenen aquesta protecció. Els tres poms de flors que ha dut Dolores eren per posar-los en el lloc on es van intentar defensar de l’avinguda, i d’on van desaparèixer, l’un rere l’altre, els dos fills i el marit. Pili l’ajuda i els fixa amb una cinta negra.

Dolores sempre explica a les entrevistes com un dels fills la va pujar a l’ampit de la finestra. Un ampit estretíssim, per això va haver de posar els peus en la reixa. Diu que encara no entén com és que va poder resistir tant. Ho preguntava a Déu cada minut que va passar allà aferrada, amb les mans i les cames engarrotades, i encara li ho pregunta. Parla amb Déu, sense necessitat d’intermediaris. També aprecia la Mare de Déu dels Desemparats i, en una paret del que era la seua habitació, hi penja una imatge de la Mare de Déu de la Salut, la patrona de Xirivella. Encara es veu, difuminat, el rastre de l’altura de l’aigua. Hi ha un somier i dos matalassos que es veu que algú va dur fins allà quan els voluntaris repartien ajut i material divers. A la sala, per exemple, hi ha uns quants pots de pintura que, diu, no sap com han arribat fins ací.

Ens ensenya com l’envà que separava dues habitacions va caure. Ens fa passar a la cuina i al bany, i ens mostra una porta que dóna a l’exterior per poder entrar la llenya per a l’estufa de ferro sense haver d’envoltar la casa. A banda de la pintura i els matalassos, la casa és buida. Un estol de voluntaris va anar a netejar-la i s’ho van endur tot. Li hauria agradat poder quedar-se amb algun record. A terra, en un racó de la cuina, hi ha la màquina de cosir.

Al racó on Emeterio tenia el seu taller i les eines, i hi ha el paeller, Dolores no pot evitar de pensar en el funeral d’avui i en la presència anunciada de Carlos Mazón. Ella no vol que hi vaja, i no sap què farà si el veu, però afirma amb contundència que, així com la primera vegada s’hi va adreçar, si el cos li ho demana, amb educació li dirà el que pensa. I Mazón l’haurà d’escoltar.

El sol cada volta crema més. Les mosques i les abelles ens encerclen, un dragonet amb el cap desproporcionat es passeja per l’ampit d’una finestra, quan ens acomiadem de Dolores Ruiz. Les germanes, els cunyats i el seu fil Juan Carlos l’agombolaran tot el dia. Aviat tornarà a Xirivella. Espera la visita de familiars que vénen d’Andalusia per assistir al funeral.